divendres, 24 d’abril del 2009


La universitat de Rouen (França) ha dut a terme un projecte fantàstic : digitalitzar els manuscrits de l’obra mestra de Gustave Flaubert, “Mme BOVARY”.
Han fet falta dos anys i mig , i un grup de 130 persones, format per estudiants i professors de lletres d’arreu del món, per a desxifrar els 4.500 fulls manuscrits.
Els primers en treballar en aquest projecte eren professors, però vist l’amplada del projecte, es va estendre a tots els apassionats de Flaubert.
Per a que us feu una idea de la dimensió d’aquest treball d’orfebre : s’han necessitat entre 3 i 10 hores per a desxifrar un sol full manuscrit ! i recordo que n’hi havia 4.500 !

He anat a visitar la pagina web www.bovary.fr on es pot consultar el resultat final.
Un consell, no tingueu presa. Preneu-vos-ho com un passeig en el temps, com si fóssiu un curiós que mira per sobre de l’espatlla de Flaubert mentre aquest escriu i es baralla amb el seu full en blanc, observeu els seus dubtes, els seus canvis d’estil, el paràgraf que un cop rellegit és ratllat i reemplaçat per un de nou. Impressionant !

Espero que disfruteu tan com jo !

dimecres, 22 d’abril del 2009

"Economia corporal" de Francesc ORTEU


Ahir al programa de radio Versió Rac1 del Toni Clapés, vaig escoltar una part de l'entrevista que li feien a l’articulista del diari Avui, Francesc Orteu que acaba de publicar el llibre “Economia corporal” que ell anomena : tractat de gestió corporal.
Va ser molt entretingut.... Després és qüestió d’opinions i d’adherir-hi o no.
Aquest llibre pretén extrapolar la economia d’empresa a la economia del món de la parella. Un mica agoserat Sr Orteu...un mica simplista als meus ulls..... crec que l’economia té un temari que donaria per més...
Orteu parteix de la base que la economia pot ser molt útil per gestionar la nostra vida sexual. Quan parla d'empresa es refereix al ser humà i més concretament al seu cos.

Em vaig quedar amb aquestes glories :
“ El millor per prosperar és associar-se amb d’altres empreses. ” DESACORD per ser feliç no és necessari estar en parella
“L’empresa té un valor, i qualsevol empresa femenina té més valor que una empresa masculina ja que la primera inverteix més”. D’ACORD les dones invertim més en roba, cosmètics...etc però cada cop els homes es cuiden més.
“El valor del cos d’una dona creix amb el temps, puja molt fins als 30 anys i després cau en picat” DESACCORD les dones de més de 30 anys son/poden ser molt atractives
“El valor del cos d’un home es mante de forma més sostinguda “ D’ACORD als homes no se’ls hi demana de fer durant tota la seva vida una talla 40.
“La desinflació és quan el cos perd valor : un element desinflacionista : engreixar-se."D’ACORD....maleït culte del cos....
“Quan vas pel carrer i veus a una parella t’adones de si els dos patrimonis estan equilibrats. Si hi ha desequilibri significa que hi ha un valor ocult, com poden ser els diners, l'èxit, la popularitat”. D’ACORD tot i que de vegades és tracta d’un estereotip...
“Les empreses intenten tenir el monopoli, associant-se amb una altra empresa, però aquesta situació és sostenible fins a una certa edat. Desprès és necessari obrir-se a nous mercats o nous inversors. En aquest cas entra en joc la caixa B, o la doble comptabilitat." D’ACORD fa referència a la existència dels amants.....
"Les dones tendeixen a gestionar la seva empresa de forma especulativa. Busquen que la seva empresa creixi sempre de valor i fer inversions a llarg termini". D’ACORD...les dones volen estar sempre guapes i més que un amant busquen reemplaçar la seva parella actual per una altra de duradera.
"Els homes tenen una economia dita productiva on es busca sobretot el benefici immediat fent inversions a curt termini." D’ACCORD...aqui te pillo aqui te mato.

Malhauradament no vaig poder acabar d'escoltar tota l'entrevista. Em quedo amb allò que tots sabem, i és que els dones no funcionem com les homes.

dimarts, 21 d’abril del 2009

El meu país serà violeta !


En el meu estimat país dels Pirineus estem d’eleccions. Diumenge elegim el nou Cap de Govern.
Ahir la meva filla em va dir que la mestra li havia donat deures per a mi: explicar les eleccions.
Com que sóc dona de colors, vaig pensar explicar-li utilitzant els colors.
Vaig començar així:

“Un país ha de tenir un “jefe” que és el representant de la gent que hi viu.
Aquest “jefe” l’escollim entre totes les dones i homes que tenim més de 18 anys i que som andosins.
Com que no tots pensem de la mateixa manera, es presenten diferents persones per a ser “jefes” amb idees i opinions diferents. Es com si cadascu tingues un color preferit :
- els uns prefereixen el blau
- els altres prefereixen el vermell
- uns altres els hi agrada el verd
- encara uns altres volen el blanc
- i uns últims prefereixen el gris.
El dia de les eleccions, la gent amb dret de vot, escollirem el color que més ens agradi i el color que hagi estat més votat correspondrà al del nou Cap de Govern.
- I tu mama quin color votaràs?
- Jo votaré el color que guanyarà.
- I com ho saps quin color guanyarà?
- Perquè cada vegada ho he encertat. De totes maneres guanyaran o els vermells o els blaus perquè son els colors preferits de la gent.
Llavors la meva filla, de tan sols 9 anys, però molt sabia ella, m’ha dit:
- I perquè no hi ha un partit violeta?
- Violeta?
- Si, mama, si remenes el color blau i el color vermell fa violeta i llavors segur que sortirien guanyadors!

Un partit violeta.... color de les dones.....Perquè no ?
A les properes eleccions seré candidata i la meva filla serà la meva assessora.
Ara només em cal trobar el nom del partit. Algun suggeriment ?

dimecres, 15 d’abril del 2009



Cantant :Emmanuel Moire
Autora : la gran canta-autora francesa Zazie

LLetra :
Si j'étais moi,
Ni la montagne à gravir
Au bord du vide, la neige à venir
Ne me feraient peur

Si j'étais moi
Ni les pages à écrire
Ni de trouver les mots pour le dire
Ne me feraient peur

Mais je me lâche la main
Je m'éloigne de moi
Je me retrouve au matin
Sur la mauvaise voie
Quand on se perd en chemin
Comment venir à bout
De ces efforts inhumains
Qui nous mènent à nous

Si j'étais moi
Ni les démons que je cache
Les idées noires, les flammes que je crache
Ne me feraient peur

Mais je me lâche la main
Je m'éloigne de moi
Je me retrouve au matin
Sur la mauvaise voie
Quand on se perd en chemin
Comment venir à bout
De ces efforts inhumains
Qui nous mènent à nous

Si j'étais moi
Tout ce que j'ai sur le coeur
Ce que je fais de pire et de meilleur
Ne me feraient peur
Si j'était moi
Ce que je fais de pire et de meilleur
Ferait mon bonheur

Si j'étais moi
Ni les démons que je cache
Les idées noires, les flammes que je crache
Ne me feraient peur
"

Si j'étais moi
Ni l'homme que je suis
Ni même la femme qui dors dans mon lit
Ne me feraient peur

dimarts, 14 d’abril del 2009

LA MAMA


Fa dos dies que vaig a dinar a casa de la meva mare. Dic a casa de la meva mare però en realitat es tracta de la casa dels meus pares. Però quan parlo de casa seva, sempre dic la casa de la meva mare. Suposo que la mare és el centre de la família, el vincle entre tots els membres.També ho és el pare però el lligam que tenim amb la mare és diferent. En el meu cas és així. No tinc res contra el meu pare, és una persona admirable : autodidacta, sap de tot, té opinió de tot i sempre té la resposta justa. Fins hi tot de vegades m’irrita que sigui tan perfecte als seus 83 anys. Quan penso que l’home té una palm pilot, un mòbil i navega per internet com un jovencell se’m posen els cabells de punta.

La meva família està de vacances i la meva mare ha insistit per a que jo no dini soleta. Per mi que es pensa que no sé cuinar. Que no em sabré fer ni una truita. O potser té por que no recordi que s’ha de dinar. I això que sóc mare de família….
He acceptat doncs d’anar a dinar a casa seva.
La seva principal preocupació ha estat : que li faré a la nena per menjar? Qualsevol diria que sóc una sibarita i que no puc menjar coses senzilles. No. Quan vaig a menjar a casa d’ella sempre ha ser especial. Únic.
Després de fer-me moltes preguntes sobre el que em vindria de gust, decideix fer-me uns peus de porc amb llentilles. No és que sigui el meu plat preferit però si que és un plat que necessita una certa elaboració. I això a la meva mare la reconforta per què s’ho haurà de currar.

Arribo puntual a casa. L’hora de dinar és sagrada pels meus pares. A la una en punt. Ni un minut més ni un minut menys. Sinó hi ha males cares. No entenc aquest neguit de puntualitat. No ve de 10 minuts però per a ells si. Per què sinó, diuen, després el menjar està fred, després ens apropem massa de l’hora de berenar, que també està establert, i ha de ser a les 6 en punt. Seran manies de la gent gran? El temps els fa por i l’han de controlar d’alguna manera posant fites exactes a hores concretes? Estan jubilats per tant podrien viure sense mirar l’hora. Jo somio de viure així, sense horaris. La culpa la tenen les maleides pastilles: tres cops al dia, abans o després dels àpats per tant tot ha d’estar sincronitzar amb l’hora de presa de les medecines.
A la una en punt ens assentem els tres. El meu pare al cap de taula, la meva mare a la seva esquerra prop dels fogons i jo a la seva dreta - com Jesús.

El meu plat ja és a taula. Es el primer que la meva mare ha servit. Agafo la forquilla i el ganivet i ataco els peus de porc. De cop sento dos ulls mirant-me fixament i esperant que la meva cara indiqui si el menjar és del meu agrat. Sé que porta tot el mati cuinant per a mi, per la seva filleta que ja té 37 anys i que per ella sempre seré la nena petita de casa.
Faig exprés de no dir res, mastego tranquil·lament. Vull assaborir aquest primer mos. Tanco els ulls i amb la mà li faig un senyal d’aprovació indicant-li que està boníssim.
La meva mare, que s’havia quedat gairebé sense respirar durant tot aquest instant, deixa anar un sospir de reconfort. Valia la pena haver passat tantes hores a la cuina, cuinant a foc lent aquells peus, amb aquell sofregit de tomata, ceba i verdures. Ha estat la seva activitat matinal, ella que troba els matins llargs, endreçant el seu piset i les seves coses.
Avui tenia una motivació més per tirar endavant. Avui faria de mama, allò que tant li agrada i que poques vegades té la ocasió de fer perquè els seus tres fills ja no viuen a casa i han fet la seva vida, sense ella, però tenint-la sempre molt present.

El meu pare ni s’ha adonat d’aquest moment que jo qualificaria de màgic i tendre. Ell, aquests sentimentalismes el fastiguegen. Es un home dur, que l’únic que ha sabut fer en aquesta vida, i en part li ho agraeixo, és treballar con un condemnat per a que no li faltes de res a la seva família. Fa poques mostres de tendresa. Diu que això son coses de dones….Jo crec que és més aviat una questio d’educació i de generació.

Ara ja podem menjar tranquils. La meva mare passa a explicar-me com ha preparat els peus de porc. M’explica tots els detalls: on els ha comprat, quan els va descongelar, quines verdures hi ha posat, el temps de cocció…..
Detalls que em fan riure perquè sembla que hagi realitzat una operació a quiròfan més que un plat culinari. Només de sentir-la parlar ja sento l’olor del sofregit i dels peus coguen-se. Sento l’escalfo dels focs, els ulls de la meva mare mirant el rellotge per controlar que no es passin les lentilles, veig les seves galtes vermelles de la calor que fa a la cuina.

M’agrada anar a menjar a casa de la meva mare.Tot és bo. Tot témil gustos. Tot està net. Em cuiden. Em mimen. Em serveixen l’aigua, em tallen el pa, m’apropen la sal. No m’he d’aixecar per res. Tot m’ho fan. Sóc la reina de la casa. Fins hi tot em fa sentir malament. Ho fa amb tanta naturalitat i tendresa que no m’atreveixo a dir-li que s’estigui quieta, que s’assenti i mengi. No ho pot evitar. Es una mama amb mono de fer de mama.

Quan acabem de menjar intento ajudar-la a recollir la taula malgrat els , “deixa que jo no tinc res més que fer, ja ho endreçaré tot jo”.
El meu pare s’ha aixecat per a anar a fer la migdiada. El seu metge li ha recomanat que després de cada menjada s’estiri per a evitar marejos. Així ho fa.
La meva mare em permet com a mínim plegar les cadires i posar-les al seu lloc.
Mentre comença a escombrar la cuina, parlem de tot i de res. I de cop amb una energia sobrenatural per una dona de 73 anys i de metro cinquanta, comença a fregar tota superfície que se li presenta al davant. Jo me la miro i penso que la cuina no està tan bruta com per a haver-la de polir d’aquella manera. Continuem xerrant, la meva mare d’esquenes, parant de tant en quan, mirant-me i apa es torna a posar en acció fregant allà on ha fregat fa un moment.
Em dona la sensació que estic en un laboratori. Tot brilla, fa olor de desinfectat, quasi d’hospital. No entenc per què cada vegada que mengen han de netejar tan a fons la cuina. Tenen por dels microbis? O és que no volen que quedin proves de què hi he anat a dinar? Els espien? I qui els espia? Els meus germans que es pensen que he anat a casa dels meus pares només per a fer-los canviar el testament? Al final estic quasi acollonida.

Sona el despertador del meu pare indicant que s’ha acabat la siesta i jo torno a la realitat. Son les 15h, la meva mare té hora a la perruqueria. Jo he de tornar a casa meva.
Abans de marxar, la meva mare em diu que té un bacallà fresc que em podria cuinar demà al migdia. Em poso a riure perquè sembla que m’estigui dient que s’ha comprat un telefon mòbil d’ultima generació que fa cafès amb llet! Fa poesia explicant-me com podria preparar-me el peix. Continuo rient i li dic que si, que me’l faci com ella vulgui.
Passo davant de la habitació on jeu el meu pare. No em diu adéu però em recorda que he de ser puntual, a la una.
Agafo les escombraries i surto de casa de la meva mare, pensant que tinc sort de tenir encara els meus pares i que la meva mare fa uns peus de porc que ni els del Bulli!

divendres, 10 d’abril del 2009


Quan he de comprar un llibre sovint escullo el llibre en funció de les critiques, de la imatge de la tapa, o del comentari del darrere.
Els Best Sellers no sempre m’acaben agradan però com la majoria dels lectors, ens deixem influenciar pels mitjans de comunicació i pel marketing que es fa al voltant d’un escriptor i de la seva obra.
Acabem premian no el contingut d’un llibre, la seva qualitat literària sinó com s’ha sabut vendre. Tot acaba sent una questio d'imatge i de percepció.
Els escriptors mes passius, amb menys empenta o més humils, intenten fer-se un foradet en aquest mon on les grans editorials ens diuen el que hem de llegir sigui bo o dolent, Ells decideixen per nosaltres quin estil literari ens ha d’agradar, quin autor ha de ser el nostre preferit, i quin preu té el nostre gust per la lectura.
“J’ai tué Anemie Lothomb de Jean Pierre Gattegno” és una sàtira del mon de les Lletres. tracta de les dificultats que tenen els autors poc mediatics per sobreviure en el mercat del llibre. És una critica molt encertada del paper dels mitjans de comuncacio i dels lectors devoradors de best sellers però no sempre amants de la literatura.

El cotxe


El cotxe.
Un lloc on amagar-se, on evadir-se. Estem sols. Protegits.
Arribo al pàrking del super. M’aparco al costat d’un cotxe vermell. Dins hi ha una dona fumant amb la finestra oberta.
Quan surto de fer les compres, el cotxe vermell continua al costat del meu, i la dona continua fumant. Ara m’adono que està parlant per telèfon.
Deu portar així uns 40 minuts, que és el temps que he tardat a comprar.
M’imagino que la seva trucada és de caire d’allò més privat. Quan algú s’està tant de temps al telèfon, fumant dins d’un cotxe, i a les 20h, jo diria que és perquè es tracta d’una conversa que no es pot tenir en cap altre lloc. Trucada secreta. Ilegal. Pecadora. Infidel.
Estarà parlant amb un amant, un amic amb possibilitat d'esdevenir un amant? Riu molt, té un somriure ximplet, innocent i de felicitat. Potser li acaben de dir, bonica, princesa, preciosa, t’estimo.
De cop sento: “Bé mama quedem així, sóc jo qui passo a recollir el pastis i a les dos ens trobem a casa….si seré puntual….no et preocupis que no m’haureu d’esperar…”.
Engego el cotxe i marxo deixant aquella dona fumant i parlant senzillament amb la seva mare. Realment sóc molt entravessada……