Fa dos dies que vaig a dinar a casa de la meva mare. Dic a casa de la meva mare però en realitat es tracta de la casa dels meus pares. Però quan parlo de casa seva, sempre dic la casa de la meva mare. Suposo que la mare és el centre de la família, el vincle entre tots els membres.També ho és el pare però el lligam que tenim amb la mare és diferent. En el meu cas és així. No tinc res contra el meu pare, és una persona admirable : autodidacta, sap de tot, té opinió de tot i sempre té la resposta justa. Fins hi tot de vegades m’irrita que sigui tan perfecte als seus 83 anys. Quan penso que l’home té una palm pilot, un mòbil i navega per internet com un jovencell se’m posen els cabells de punta.
La meva família està de vacances i la meva mare ha insistit per a que jo no dini soleta. Per mi que es pensa que no sé cuinar. Que no em sabré fer ni una truita. O potser té por que no recordi que s’ha de dinar. I això que sóc mare de família….
He acceptat doncs d’anar a dinar a casa seva.
La seva principal preocupació ha estat : que li faré a la nena per menjar? Qualsevol diria que sóc una sibarita i que no puc menjar coses senzilles. No. Quan vaig a menjar a casa d’ella sempre ha ser especial. Únic.
Després de fer-me moltes preguntes sobre el que em vindria de gust, decideix fer-me uns peus de porc amb llentilles. No és que sigui el meu plat preferit però si que és un plat que necessita una certa elaboració. I això a la meva mare la reconforta per què s’ho haurà de currar.
Arribo puntual a casa. L’hora de dinar és sagrada pels meus pares. A la una en punt. Ni un minut més ni un minut menys. Sinó hi ha males cares. No entenc aquest neguit de puntualitat. No ve de 10 minuts però per a ells si. Per què sinó, diuen, després el menjar està fred, després ens apropem massa de l’hora de berenar, que també està establert, i ha de ser a les 6 en punt. Seran manies de la gent gran? El temps els fa por i l’han de controlar d’alguna manera posant fites exactes a hores concretes? Estan jubilats per tant podrien viure sense mirar l’hora. Jo somio de viure així, sense horaris. La culpa la tenen les maleides pastilles: tres cops al dia, abans o després dels àpats per tant tot ha d’estar sincronitzar amb l’hora de presa de les medecines.
A la una en punt ens assentem els tres. El meu pare al cap de taula, la meva mare a la seva esquerra prop dels fogons i jo a la seva dreta - com Jesús.
El meu plat ja és a taula. Es el primer que la meva mare ha servit. Agafo la forquilla i el ganivet i ataco els peus de porc. De cop sento dos ulls mirant-me fixament i esperant que la meva cara indiqui si el menjar és del meu agrat. Sé que porta tot el mati cuinant per a mi, per la seva filleta que ja té 37 anys i que per ella sempre seré la nena petita de casa.
Faig exprés de no dir res, mastego tranquil·lament. Vull assaborir aquest primer mos. Tanco els ulls i amb la mà li faig un senyal d’aprovació indicant-li que està boníssim.
La meva mare, que s’havia quedat gairebé sense respirar durant tot aquest instant, deixa anar un sospir de reconfort. Valia la pena haver passat tantes hores a la cuina, cuinant a foc lent aquells peus, amb aquell sofregit de tomata, ceba i verdures. Ha estat la seva activitat matinal, ella que troba els matins llargs, endreçant el seu piset i les seves coses.
Avui tenia una motivació més per tirar endavant. Avui faria de mama, allò que tant li agrada i que poques vegades té la ocasió de fer perquè els seus tres fills ja no viuen a casa i han fet la seva vida, sense ella, però tenint-la sempre molt present.
El meu pare ni s’ha adonat d’aquest moment que jo qualificaria de màgic i tendre. Ell, aquests sentimentalismes el fastiguegen. Es un home dur, que l’únic que ha sabut fer en aquesta vida, i en part li ho agraeixo, és treballar con un condemnat per a que no li faltes de res a la seva família. Fa poques mostres de tendresa. Diu que això son coses de dones….Jo crec que és més aviat una questio d’educació i de generació.
Ara ja podem menjar tranquils. La meva mare passa a explicar-me com ha preparat els peus de porc. M’explica tots els detalls: on els ha comprat, quan els va descongelar, quines verdures hi ha posat, el temps de cocció…..
Detalls que em fan riure perquè sembla que hagi realitzat una operació a quiròfan més que un plat culinari. Només de sentir-la parlar ja sento l’olor del sofregit i dels peus coguen-se. Sento l’escalfo dels focs, els ulls de la meva mare mirant el rellotge per controlar que no es passin les lentilles, veig les seves galtes vermelles de la calor que fa a la cuina.
M’agrada anar a menjar a casa de la meva mare.Tot és bo. Tot témil gustos. Tot està net. Em cuiden. Em mimen. Em serveixen l’aigua, em tallen el pa, m’apropen la sal. No m’he d’aixecar per res. Tot m’ho fan. Sóc la reina de la casa. Fins hi tot em fa sentir malament. Ho fa amb tanta naturalitat i tendresa que no m’atreveixo a dir-li que s’estigui quieta, que s’assenti i mengi. No ho pot evitar. Es una mama amb mono de fer de mama.
Quan acabem de menjar intento ajudar-la a recollir la taula malgrat els , “deixa que jo no tinc res més que fer, ja ho endreçaré tot jo”.
El meu pare s’ha aixecat per a anar a fer la migdiada. El seu metge li ha recomanat que després de cada menjada s’estiri per a evitar marejos. Així ho fa.
La meva mare em permet com a mínim plegar les cadires i posar-les al seu lloc.
Mentre comença a escombrar la cuina, parlem de tot i de res. I de cop amb una energia sobrenatural per una dona de 73 anys i de metro cinquanta, comença a fregar tota superfície que se li presenta al davant. Jo me la miro i penso que la cuina no està tan bruta com per a haver-la de polir d’aquella manera. Continuem xerrant, la meva mare d’esquenes, parant de tant en quan, mirant-me i apa es torna a posar en acció fregant allà on ha fregat fa un moment.
Em dona la sensació que estic en un laboratori. Tot brilla, fa olor de desinfectat, quasi d’hospital. No entenc per què cada vegada que mengen han de netejar tan a fons la cuina. Tenen por dels microbis? O és que no volen que quedin proves de què hi he anat a dinar? Els espien? I qui els espia? Els meus germans que es pensen que he anat a casa dels meus pares només per a fer-los canviar el testament? Al final estic quasi acollonida.
Sona el despertador del meu pare indicant que s’ha acabat la siesta i jo torno a la realitat. Son les 15h, la meva mare té hora a la perruqueria. Jo he de tornar a casa meva.
Abans de marxar, la meva mare em diu que té un bacallà fresc que em podria cuinar demà al migdia. Em poso a riure perquè sembla que m’estigui dient que s’ha comprat un telefon mòbil d’ultima generació que fa cafès amb llet! Fa poesia explicant-me com podria preparar-me el peix. Continuo rient i li dic que si, que me’l faci com ella vulgui.
Passo davant de la habitació on jeu el meu pare. No em diu adéu però em recorda que he de ser puntual, a la una.
Agafo les escombraries i surto de casa de la meva mare, pensant que tinc sort de tenir encara els meus pares i que la meva mare fa uns peus de porc que ni els del Bulli!
