Vull més espectacles fets per marrecs de 5 anys

Avui és l’últim dia d’escola.
I amb l’acabament de l’escola, s’acaben també tots els festivals de finals de curs.
En 15 dies he anat com a 6 o 7 espectacles.
Cada cop hi anava pensant “quin pal”.
I cada cop he hagut d’admetre que m’he quedat molt impressionada per la qualitat dels espectacles.
Espectacles de tota mena : cant, ball, teatre, acrobàcies, música, poesia...
Nens que no mideixen ni un metro, ja demostren mil talents i et fan sentir tot i més.
I amb l’acabament de l’escola també arriben les notes escolars.
Notes que nosaltres els pares ens mirem molt de prop, perquè ens pensem que bones notes equivalen a un futur prometedor pels nostres fills. Ja ens els imaginem grans cirurgians, economistes, advocats ....
Matemàtiques, llengua, historia, s’ha de ser bo en aquestes assignatures centrals per a ser algú. La resta.....no compta tant...
I si el que fa realment somiar aquests infants son professions més artístiques com ara ser pintor, actor, cantant, o ballarí ?
Molt sovint aquestes activitats artístiques es fan en horaris extra escolars. Significa això que a l’escola no hi ha lloc per l’art ? Per què tinc la sensació que l’art es considera a les aules com una assignatura de segona divisió ? Son més importants les matemàtiques que la dansa per exemple ?
Ballar és moure el cos, és controlar els moviments, buscant equilibris, harmonia, perseverança, concentració tot i transmeten emocions. Fantàstic oi ?
Les matemàtiques permeten entre altres, desenvolupar la concentració, la reflexió, la anticipació. Per tant, el que aporta una cosa no sempre ho aporta l’altra però juntes serien un complement ideal pels nens.
Sortir en un escenari quan ets un nen i veure que 200 persones t’estan observant és molt impressionant. Sovint acostumen a quedar-se embadalits amb el públic, oblidant el text, la cançó, o el ball que havien de interpretar.
Però ho acaben fent. I a més molt bé. És com haver de afrontar-se amb la societat. És un, “que faig jo aquí sol davant d’aquest multitud”. Una experiència difícil, potser traumàtica però crec que molt necessària.

El cervell contra el cos, la intel·ligència contra la emoció. Així és el que ens volen fer creure i inculcar. I perquè no un cervell que senti, un cos que pensi i una ment creativa ?
L’escola com a un mitjà per tenir coneixements si però, també per aprendre a ser algú, estimant el seu cos, sentint, experimentant, i tot això gracies a l’art.

Vull més espectacles fets per marrecs de 5 anys.

Un no res pot acabar sent un tot

Ahir al Periòdic de Catalunya feien una entrevista a l’escriptor portugués Antonio Lobo Antunes. He de reconèixer que era un desconegut per a mi. Llegint l’entrevista em vaig assabentar que era candidat al Premi Nobel de Literatura. Per un moment em vaig voler consolar pensant que probablement la gran majoria de la gent tampoc el coneixia i ho vaig trobar trist. Trist perquè se suposa que es tractar d’un gran escriptor i que no l’he llegit - com tants altres, em direu.
Remenant per internet he aprés que quan tenia tant sols 15 anys, es va atrevir a enviar un carta a l’escriptor francés CELINE ( m’encanta una de les seves citacions : “ en aquesta vida s’ha d’escollir, morir o mentir” ), per comentar-li el seu prodigiós llibre “Voyage au bout de la Nuit”. S’ha de ser agosarat per a fer-ho. Però ho va fer, i la recompensa d’aquest atreviment, va ser una resposta del propi autor ! Aquest fet va motivar Lobo-Antunes a dedicar-se al món de les lletres.
Un acte atrevit, unes paraules, una trobada fortuïta, poden ser els desencadenants de un canvi de rumb en la nostra vida.
Un no res pot acabar esdevenint un tot.
Però mai sabem quan passarà i si passarà....De vegades esperem i esperem i res no passa....Potser s’ha de fer com aquell nen de 15 anys, i atrevir-se.
A voir.....

Mon amie la rose - Françoise HARDY