La Maria era una dona qualsevol del poble. Treballadora,
neta i polida. Va pujar sis fills, mentre el seu marit es gastava els pocs
estalvis que tenien jugant a cartes.
Passava desapercebuda, perquè no era ningú important.
En tot cas això és el que es pensava la majoria de la gent.
Però la Maria tenia un secret : escrivia corrandes satíriques.
I les corrandes que escrivia la Maria no passaven
desapercebudes.
Els feixistes del poble ja es feien sentir i els rojos
no es callaven.
La Maria era roja, independent, forta, atrevida i sense
pels a la llengua. Però de vegades un s’ha de protegir i les coses les ha de
dir de forma secreta.
I això és el que feia, cada vespre, quan els fills
dormien, i que el marit encara no havia tornat a casa, amb menys diners a la
butxaca.
A la taula de la cuina, asseguda davant un full blanc, i
una ploma que encara conservava de l’escola, transcrivia uns versos plens de
crítica, d’odi, de resignació i d’esperança. Aquells versos que li servien a
l’inici per desfogar-se van acabar sent pamflets de propaganda roja !
La gent del poble es trobava aquests pamflets a sobre de
les finestres cada setmana. Qui n’era l’autor ? Devia ser algú de molt culte, intel·ligent,
de bona família i amb unes capacitats d’escriptura extraordinàries. En
definitiva un gran poeta amant de la política.
Els feixistes no donaven crèdit al que llegien sobretot
perquè de vegades aquests pamflets semblaven respostes a converses privades !
Com sabia el misteriós poeta el que s’havia dit a ca la Conxita la Morena ? o el que s’havia comentat a cal Josep el
Coix ? Era molt misteriós. Alguns parlaven de bruixeria i tot......
Però tot és reduïa a l’excel·lent oïda i astúcia de la
Ramona, la filla petita de la Maria. Mentre es passejava pel poble, corrent,
saltant, tocant tot el que trobava, buscava les converses amagades, i quan
sentia veus adultes parlant de política, s’hi apropava, i discretament,
s’empapava de tot allò que escoltava. Si s’adonava que algú l’havia vist, feia
veure que es cordava els cordons de les sabates o feia veure que havia ensopegat
i que s’estava curant la rascada del genoll amb saliva.
Quan arribava a casa, obria la porta tot cridant mama
mama saps que he sentit , i llavors mare i filla s’asseien a la cuina, sense
cap full blanc al davant, però si unes ganes boges de compartir.
La Ramona xerrava i xerrava i la seva mare l’havia de reprendre,
dient li, no vagis tant ràpid, que no et segueixo. La Ramona i els seus germans
eren els únics que coneixien el secret del poeta dels pamflets. Un dia la seva
mare els hi va explicar que era ella qui escrivia i que no ho havia de saber
ningú més sinó la podrien tancar a la presó.
Els hi va dir perquè volia que sabessin que hi ha maneres pacifiques de
lluitar i que la violència no sempre era la millor opció. A través de l’escriptura
es podia fer la revolució, i afeblí l’enemic. La Maria volia que els seus fills
fossin valents, que tinguessin ideals i que lluitessin per a la seva llibertat.
Per ella aquest era un aspecte fonamental de la educació.
Aquell dia la Ramona havia sentit una conversa entre la
senyora Mercè de cal Sabater i la senyora Maria de cal Tronaire. Comentaven que
els nacionals del poble s’estaven organitzant per denunciar els rojos del
poble. Hi havia una reunió prevista el proper diumenge després de missa al bar
del Jaumet el Mantes.
Quina sorpresa van tenir les dues senyores, les més
riques i més egoistes del poble, quan mentre estaven comprant fruita, de cop i
volta van sentir un nen d’uns 7 anys cantant la corranda següent: "Diuen que la Mercè i la Maria es volen reunir després
de missa.
Volen tallar el coll de la gent i posar los a
sobre de una repissa.
Però més val que afilin bé els ganivets
perquè els joves no es deixaran tocar , ni
tampoc els vellets."
No podien creure el que estaven sentint. Com podia un marrec parlar de
coses que havien comentat feia dos dies a casa de la Mercè ? Espies ? Esperits
? Van deixar la fruita allà mateix i amb pas apressurat van tornar a les seves
cases.
Durant anys el poble va estar pendent dels panfelts del misteriós
poeta.
Fins que un dia van deixar de circular. Què havia passat ?
La Maria va tenir la mala sort de caure d’una mula i de ser roja.
Tot i que la van dur a l’escola , on s’havia improvisat un hospital, va
morir de gangrena. Els metges que eren del règim, no se’n van ocupar, i la van
deixar morir.
Una injustícia que mai van poder suportar els familiar de la Maria, i
que va fer que l’odi cap a els feixistes es fes més gran i fins hi tot
esdevingué una obsessió.
Morint la Maria van morir els panfelts i els feixistes van acabar
guanyant la guerra.