Jo baldufo i tu, baldufes ?

Què és la Por ?

2011-02-10T09:53:00.004+01:00

Text introductori del llibre "Melalcor" de Flavia Company

"La Por no és pas la prudència. La por és el cop d’estat subtil que preserva les creences dels poderosos. La por és viure com volen els altres. Els altres que volen viure sense por manipulen la por. Com una fina pluja, un xim-xim que et va calant els ossos sense adonar-te’n. fins que ets completament xop, moll. No t’has protegit perque et pensaves que era inofensiva. La por treballa així. La por t’acaba fent un ninot malalt. Ataca l’ànima de l’ésser. La corca."

Nadala : Quan somrius

2010-12-22T06:31:00.002+01:00

L'EMAIL DE NADAL

2010-12-22T06:29:00.001+01:00

Era el mateixa café en llet que cada matí. I la mateixa torrada. La mateixa hora. La mateixa sensació de son. Un dia qualsevol. O no...

Avui no havia d’anar a treballar. Era Nadal. Un dos i un cinc que li proporcionaven un dia lliure.

Acostumava a marxar de vacances abans i després de les festes. Fugir dels hipòcrites sopars d’empresa i dels fastuosos dinars familiars, havia esdevingut una necessitat per a ella.

Aquest any, però, les coses no van anar com ho hagués desitjat : un projecte “importantissim i de gran rellevància” – com ho va notificar el Sr Soler, el seu Director General - obligava a tot el personal a estar disponible durant el mes de desembre i a aplaçar les esperades vacances fins a meitats de gener. La seva primera reacció va ser de desesperació. “ hauré de passar el Nadal aquí !!!“. Tenia previst marxar dues setmanesa Punta Cana, sola.

Va anar a la dutxa. Estava encara mig dormida. Li encantava l’aigua molt calenta. Era com estar envoltada d’un roba lleugera que t’escalfa fent-te carícies. S’hi va estar força estona. Aquella tranquil·litat va ser interrompuda per la melodia del seu mòbil. Li acabava d’entrar un email. Va sortir disparada de la dutxa, i es va eixugar a mitges les mans amb un jersei que va trobar al costat del telèfon. Devia ser un email de la feina. Però, curiosament....el correu electrònic no tenia remitent i el text era curt i concís :“Bon nadal Etona !”

Etona ? Era el nom que li dient quan era petita. Feia 30 anys o més que no sentia aquell nom. Etona. Se li va escapar un tímid somriure.

Ningú del seu entorn coneixia aquell nom que li havia posat un veí, en... Joan. Joan ? Que se’n hauria fet de’n Joan ? Tenia la seva edat i no en sabia res des de que s’havia mudat a Barcelona. De cop li van venir al cap algunes imatge d’aquella època. Es recordà d’aquell dia que es van dedicar a tirar pedres a la finestra de la senyora Colette – una dona menys vella del que semblava i que es passava el dia renegant en francès mentre fregava l’escala on vivia, per quatre duros mal pagats - fins que es va trencar un vidre. Mai es va saber que havien estat ells dos. Tenien uns quants secrets. Secrets de nens però secrets igualment. I quan anaven a ca la Rosita i robaven “xuxes” ? ...quantes emocions...quants ensurts ...Mai es van arribar a fer un petó tot i que els demés nens sempre deien que eren “novios”. A ells dos els hi molestava perquè només compartien malifetes i estones... però res més.

Quan es va assabentar que en Joan marxava a viure a Barcelona, s’ho va prendre molt malament però no va plorar. “Tornaré i no ens separem mai més” van ser les últimes paraules d’en Joan. Però aquelles paraules es van perdre amb els anys. Durant uns dies, la Clara no va voler sortir a jugar al carrer. Es quedava a casa fent...res. Rememorava el que havia viscut amb el Joan, I va ser quan es va adonar que l’estimava. Tenia tant sols 8 anys però tenia clar que en Joan havia estat el seu primer “novio”.

Després de vestir-se va intentar recordar a qui havia parlat d’aquell nom que la tornava al passat. A la Carla ? no. A el Jofre ? tampoc. A la Lili ? que va.

A ningú. A ningú de la vida d’ara - una vida on la feina era la seva màxima prioritat - havia parlar de la seva infància. Què n’havien de fer ? El que importava era el que havia aconseguit en els últims anys : treballar en dues de les millors consultores internacionals abans d’acabar al despatx del prestigiós grup Soler i Soler, com a accionista i directora d’estratègia. Un recorregut sense faltes del qual es sentia molt orgullosa. Però a quin preu ? Estava sola. No tenia amics, sinó molts companys de feina. Veia els seus pares cada dos o tres mesos. No tenia temps per a tenir una parella, era impensable i feia anys que no anava ni al cinema ni al teatre. Feina feina i més feina. Era el que la feia feliç. Almenys era el que es pensava. O el que volia creure. Fins avui no s’ho havia ni qüestionat.

No entenia com podia ser que el remitent de l’email aparegués com ocult.

Va decidir, contestar, no tenia res a perdre i la curiositat l’estava rosegant.

El seu email també va ser curt i concís : “ Qui ets ? ”.

Va tornar al bany per assecar-se el cabell. I va ser llavors que li va venir al cap aquella frase que li va dir el Joan abans de marxar: “Tornaré i no ens separem mai més”. No no podia ser.....que tonta soc, va pensar.

Es va vestir i va decidir anar a prendre l’aire. La casa se li feia petita i havia nevat tota la nit. Tenia ganes de trepitjar la neu fresca del mati.

Va sortir de casa. Es va parar a la bústia i va recollir el correu. Publicitats i quatre factures. Llavors el va veure. Un noi estava plantat a la vorera d’enfront mirant cap a les finestres del seu edifici. La seva cara li era familiar. Molt familiar. En Joan ! Era en Joan però fet tot un home.

Va dubtar. No sabia el que havia de fer. Estava contenta i al mateix temps espantada. Imatges del passat tornaven però el millor de tot és que li tornaven a venir aquelles ganes de viure, de llibertat, d’inconsciència que havien guarnit la seva infància. Amb els anys, tot es va tornar més insípid, dur, solitari. Com podia ser que la sola visió d’un element del passat ens faci veure la vida amb uns altres ulls ? Amb ulls d’infant....amb ulls d’esperança.

No va poder resistir la temptació d’apropar-se mentre el mirava fixament com si és tractés d’un miratge.

- Joan ?

- Euuu...no... soc en Manel.

- Ah...perdoni....m’he confós...com que l’he vist aquí, com si esperés algú....he pensat que...

- Ah no... és que la façana d’aquest edifici m’ha recordat un pis on vaig viure quan era petit. M’ha resultat tant familiar. Per culpa de la nevada m’he quedat penjat, han anul·lat el meu vol i ara em trobo en aquesta ciutat on no conec a ningú i he sortit a passejar per canviar-me les idees.

Es va quedar bocabada mentre escoltava en Joan, perdo, en Manel. D’on sortia aquest “paio” ? Semblava caigut del cel ! Tenia els gestos de’n Joan, el posat de’n Joan, la expressió de’n Joan !

De cop va sonar el mòbil. Un nou email. Remitent desconegut. El missatge era però més llarg : “ T’has adonat que si mires el que t’envolta amb ulls d’infant ho saps apreciar millor ? Aquest és el meu regal de Nadal. Pare Noel”.

Va fixar en Manel i li va dir :

- Conec un bar aquí a la vora on fan una xocolota boníssima. Em vols acompanyar ? Per cert em dic Clara, però em diuen Etona.

Es van xocar les mans i en Manel li va dir :

- Amb molt gust Etona.

Espectacular Andy McKee

2010-10-24T20:29:00.000+02:00

EL MEU TATTOO

2010-08-31T16:45:00.008+02:00

Porto un tattoo al braç esquerra. Deu mesurar uns 2cm x 2cm.
Me’l va posar la meva filla ahir, després de menjar-nos una bossa de patates.
Vaig haver d’escollir entre el peix multi-color i la cara de lleó. He deixat les coloraines per a ella i jo m’he quedat la gola de la fera.
Aquest mati quan he arribat al despatx, tots els ulls s’han dirigit al meu braç.
- t’has fet un tatuatge ?
- no, és una tattoo de bossa de patates
- .... i com és que... ?
- res....la meva filla que me’l va posar...
- ah !!!
Aquest diàleg s’ha anat repetint durant tot el mati, cada cop que em creuava amb algú i veia el meu estimadíssim tattoo.
I és que, a qui se li acut posar-se un tattoo de bossa de patates, en un lloc tan visible, ensenyar-lo i a més.... a la meva edat !
Crec que si hagués arribat amb un tatuatge de veritat, d’aquells que et marquen per vida, en tots els sentits del verb marcar , no hagués estat objecte de tants comentaris.
Un tattoo només és pels nens. I a partir d’una certa edat si portes un tattoo de bossa de patates, o és que ets rara, excèntrica o cutre.

Avia’m avia’m ??? en quina categoria em col·loco ???

Rara : dona, jo diria que soc diferent. Rara, el que és diu ser rara no ....A més ho trobo com a negatiu....i no m’hi reconec. No no em considero rara.
Excèntrica : m’ha costat i tot escriure aquesta paraula. Però mira que l’arribem a sentir últimament. Ve a ser el mateix que ser rara però dit de forma més bonica. No és tant negatiu. Al contrari. Com diria la meva santa àvia : “nena muda i tot ! “. Va si, direm que sóc excèntrica !
Cutre : bé aquí ja entrem en una part més subjectiva. El que per mi és “cutre”, és una “xulada” per a un altre. Per mi “cutre” és allò que estèticament no m’agrada, que desentona, que no està conjuntat. Que desencanta els meus sentits. Però és clar com que soc excèntrica....puc arribar a ser “cutre” sense saber-ho !

Per tant , se suposa que si he acceptat de posar-me un tattoo de bossa de patates és perquè soc una excèntrica ( més glamuros que rara ) amb un punt de “cutreria” .

Doncs no senyors ! En realitat m’he posat el tattoo perquè em feia il·lusió tornar a sentir la sensació del petit paper mullat a sobre de la meva pell, desencolar-lo ben a poc a poc , mentre supliques que no es mogui el dibuix, inclinant el cap i mirant el tattoo del reves, i esperant que aguanti un màxim de dies, malgrat les dutxes, el frec amb la roba i el sol !!!

Visca el tattoo de bossa de patates !

Organista : Una professió acrobàtica

2010-08-12T18:48:00.004+02:00

Això em passa per ser el primer cop.
Concert d’orgue a l’església de Sant Esteve.
M’assento en un banc del mig de la petita església de la capital andorrana.
Després de llegir-me el programa, ple de noms impronunciables, busco la organista russa, la gran Liudmila Matsyura. Segueixo les càmeres d'Andorra Televisió que estan presents al certamen per a veure si em poden orientar, quan de cop giro el cap i m’adono que l’orgue el tinc al darrera, com acostuma a ser. Però serà que fa temps que no vaig a missa.... Ay dona de poca fe....
Ara entenc perquè han posat una pantalla gegant davant de l’altar. Pensava que servia com a cartell interactiu, però no.
He de dir que era la primera vegada que assistia a un concert d’orgue. La música eclesiàstica sempre m’ha provocat un cert “ yuyu” i l'he evitat més que buscat. Però em tenia encuriosida.
A la pantalla gegant, on fa una estona hi sortia el cartell del cicle de música d'orgue, de cop apareixen un teclat i unes mans tranquil·les a sobre d’uns genolls. Els genolls de la Luidmila.
Ja tenim els dos protagonistes de la nit, un per triplicat ( els teclats ) i l’altre per duplicat ( les mans ). L’objectiu serà crear un sol element !
Continuo pensant que no deixa de ser molt curiós tenir una persona tocant darrera meu i jo amb els ulls clavats a una pantalla al davant. No podien haver girat els incomodíssims bancs ? – sempre he trobat que està fet exprés això de que els bancs de les esglésies siguin incomodes, perquè et faci mal tot el cos i tinguis ganes de penedir-te de coses lletges que ni has fet. Reconec que ho salva la bona acústica del santuari– és el que tenen les esglésies, aquest aspecte se’l "curraven" molt per a que la veu del capellà, fos més impressionant i penetres en els cossos oh tant impurs dels pobres feligresos – i la música arriba a tot arreu de forma homogènica.
El mestre de cerimònia – suposo que és el director artístic – ha ocupat el lloc del capellà, no per fer una homilia improvitzada sinó per presentar-nos el programa de la vetllada musical.
Comença el concert.
Ostres ! M’havia oblidat dels peus ! Dels peus de la Luidmila ! La Luidmila està tocant amb els peus un majestuos teclat que es troba arran de terra. Després buscaré per internet el nom d’aquesta part de l’orgue perquè segur que té un nom, però els meus coneixements “orguenistics” cal a dir que son limitats per no dir nuls. Bé...mentida. Quan anava a la coral de Sant Julià, Mossèn Agustí utilitzava el petit orgue per donar-nos el to. Però ho feia amb la mà i no amb els peus !
En vé al cap un video, que em van enviar fa uns mesos, d’un home Sud-americà que tocava la guitarra amb els peus ( va néixer sense braços ). Doncs la Luidmila tot i tenir els dos braços, fa anar els peus amb una vitalitat que com diria el meu pare, riu-te’n dels peixos de colors !
Sembla una ballarina, una ballarina que dóna vida a les notes amb els seus moviments de cames. És fantàstic !
He de dir que és més aviat guapa. I fineta. No m’estranya, es dedica a fer aeròbic... assentada. Una veritable gimnasta com a bona russa que és. És que ho porten a la sang.
Final de la primera música. La gent aplaudeix. S’ho mereix. Ara la Luidmila mira fixament a la càmera i ens saluda. Però ella no ens veu, només sent els nostres aplaudiments ! Hem canviat els papers o millor dit els hem compartit : la concertista no veu el seu públic, només el sent. Com quan escoltes música amb el mp3 i t’imagines el grup que està tocant. La Luidmila veurà aquest públic tan entregat un cop finalitzi el concert, es posi de peus, de puntetes com a mínim, aparegui darrera del immens orgue, i miri cap a avall.
Preciosa, dolça, suau, la segona musica. Teclat 2 i 3, i el del terra. Quina agilitat ! Jo amb un sol teclat em faria mal i ella amb els tres sense oblidar els botons dels costats !
Les mans de la Luidmila son realment les protagonistes de la nit. La Televisió no para de fer-ne zooms. Unes mans que han recobrat vida pròpia i no paren d’anar a munt i avall. Semblen animalons amb cinc potes !
Tercera música : Aquesta és la típica melodia que associem a l’orgue. Música semblant a la conegudíssima música de la pel·lícula de Frankenstein. A mi aquesta melodia tan liturgica i solemne m’acolloneix. Ja estic mirant si s’improvisen morts vivents a l’església ! Es respira el més pur ambient religiós que et fot els pels de punta. Tinc ganes de dir :” mea culpa, no ho faré més, soc pecadora, perdó, salvi la meva anima ! “.
M’acabo d’adonar que la Luidmila porta als peus unes ballarines negres amb el típic llacet. I em pregunto : quan balla sent en el seu cap les notes ? Com aquell cyber noi que veu les coses en blanc i negre, i utilitza un sistema ultra sofisticat que transforma les tonalitats de colors en notes, i la seva vida és constantment una veritable banda sonora.
Els moviments dels seus peus em recorden els salts que feia jo de petita quan jugava a saltar a goma. “Anclas clas patanclas clas azules les y blancas cas... !”
Propera música, del compositor contemporani Peter Behen. Es tracta d’un registre més modern, sembla música experimental. M’agradaven més les melodies anteriors, més tradicionals.
M’he deixat un detall. Abans de cada cançó, la organista i el seu ajudant, preparen l’orgue. Igual que els pilots d’avió, que abans d’enlairar-se premen cinquanta mil botons, doncs la Luidmila fa el mateix : estira, i prem uns estranys botons situats a les extremitats de l’orgue. Durant les cançons és el seu ajudant qui juga amb aquests botons que permeten – ara vaig d’entesa jo... – modificar el tipus de so.
El concert continua.
Experiència que no sé si repetiré perquè l’orgue no és un instrument que em fascini. Reconec però que m’he quedat molt sorpresa del decurs del concert, i de l’agilitat de la concertista. Molt de mèrit tocar virtuosament aquest multi instrument que he descobert aquesta nit.
Bravo Luidmila !

PD : Pels curiosos com jo:
Manual: Teclat (o teclats) que es toquen amb les mans.
Pedalera: Teclat que es toca amb els peus.
Jocs o Registres: Botons o palanques que seleccionen el tipus de so o timbre desitjat
Gràcies Wikipedia !

"Vivimos atrapados en solucionar problemas" Guruji Sri Vast

2010-06-10T07:10:00.002+02:00

ARTICLE DE LA VANGUARDIA 10/06/2010

Entrevista a Guruji Sri Vast, maestro espiritual.
Estudió Arquitectura porque quería averiguar cómo las formas y los materiales cambian la estructura de la mente.
Ofrece conferencias gratuitas por el mundo (www. srivast. org). No profesa credo alguno ni se adhiere a ninguna filosofía, más bien todo lo contrario: quiere advertirnos cómo nos domestican y que recuperemos la individualidad.

Tengo 40 años físicos. Nací en el sur de India y vivo entre Suecia y Pondicherry. Casado y con dos hijos de 10 y 8 años. Estoy licenciado en Arquitectura, pero desde niño soy un maestro espiritual. No profeso ninguna religión, somos seres libres y espirituales
Desde los 8 años fui educado para ser un guía espiritual. Me desmayaba, podía pasar un día inconsciente. Los médicos no tenían respuesta, pero mi percepción fue cambiando. Es lo que en India llaman una experiencia samadi.La gente comenzó a explicarme sus problemas y a pedirme consejo. Y mi familia me dejó libre, no me domesticó.
¿Qué significa eso?
Desde niños se nos aleja de la inteligencia natural, de manera que cuando somos adultos acabamos teniendo mucha información pero pocas experiencias. Y creo que eso es lo peor que le puede pasar a la humanidad.
Cuénteme.
El intelecto acumula información, te lees tres libros y escribes el cuarto, no hace falta experimentar. Y la inteligencia natural es la que te permite sentir lo que estás viviendo, no se basa en el pasado. Por ejemplo: tenemos dos sillas idénticas que valen lo mismo; en una pone "fabricada en Alemania" y en otra, "fabricada en China". ¿Cuál escogemos?
Ahora ya le entiendo: la alemana.
... Porque tenemos introducida en nuestro cerebro la información de que esa es mejor. ¿No sería preferible sentarse, probarlas, guiarnos por nuestra propia experiencia? Nuestras relaciones se basan en esa información que se nos introdujo en el pasado y no en lo que vivimos en el presente.
¿Y qué propone?
La naturalización del ser humano, en vez del adiestramiento. Vivir la vida en esencia, porque vivimos a través de nuestras diferencias, siempre comparando para, al final, querer todos lo mismo: graduarnos, encontrar un buen trabajo, casarnos, tener una bonita casa, hijos y un perro... ¡Pero la vida es mucho más que eso! Así vivimos atrapados en solucionar problemas, no pasamos del estadio de la supervivencia.
¿Qué ha descubierto en sí mismo?
Que no pertenezco a ningún país, religión, tradición o estructura. Soy un simple ser humano que quiere vivir este día; eso es: realizarse, percibir la belleza de este mundo.
Defíname realizarse.
Si a unos niños les damos una caja de legos con las instrucciones de cómo hacer el coche, todos intentarán reproducirlo, y el mejor será el que se acerque más al modelo. Si no les damos las instrucciones, cada uno hará algo distinto y original.
Todos vivimos con referencias.
Sí, que nos provocan ese sentimiento de estar equivocado, que nos encierra en un mundo pequeño. La realización ocurre cuando estas referencias, cuando las instrucciones que tenemos en la cabeza, desaparecen.

Supera les teves pors i atreveix-te !

2010-06-09T22:33:00.005+02:00

La dolça Russian Red

2010-05-19T23:51:00.000+02:00

Opera : Asereje

2010-05-11T22:08:00.000+02:00

Les vaques fan muuuu !

2010-04-01T12:20:00.007+02:00

Aquest mati mentre esmorzava, he sentit una noticia insòlita a la radio francesa : el govern francès farà pagar un impost per les vaques que es tiren pets !
I és que les vaques son grans productores de metà. Els seus pets alliberen aquest gas aparentment molt nociu, contribuint de forma molt nefasta a l’efecte hivernacle.
M’ha fet gràcia el comentari que ha fet un pagès a qui entrevistaven : “ estem revisant l’alimentació de les nostres vaques. Canviant los hi la dieta podríem posar fi a aquest problema”.
Ja em veig les vaques, anant al dietista:
- A veure com és diu vostè
- Margarida
- Quan pesa ?
- 555 kg..
- Uf....
- I que menja ?
- Només herba
- Uf....
- Quants cops al dia ?
- Tot el dia
- Però Margarida, ja sap que s’han de fer 4 àpats al dia, i menjar variat oi ? Tanta herba tanta herba no pot ser bo per la salut ! I a més, només fa que tirar-se pets. I això, sap, no està bé. No veu que ens matarà a tots ?
Pobra vaca, sortint del dietista, ja la veig anant al psicòleg. En 5 minuts li han dit que estava gorda, que feia pudor i a més, que era còmplice de la possible extinció de la raça humana per culpa dels seus pets!

Semblaria ser que contaminen més les vaques amb les seves flatulències que els cotxes ! Quina cara. I pensar que jo tenia problemes de consciencia , de que no era una bona ciutadana perquè utilitzo sense mesura desodorants, laques , i circulo amb un 4x4. Doncs ara resulta que les vaques, tan maques elles al camp, menjant plàcidament herba, prenent el sol , ens estan contaminant amb els seus pets ! I després diuen que anar al camp és saludable ! Però si ara resultarà que és un suïcidi anar a respirar l’aire (im)pur de la muntanya !
Jo ja no hi entenc res. La mateixa mare naturalesa ens acabarà matant i son les maquines ( tan acusades de tots els mals de l’home ) qui acabaran salvant nos !
Ara no sé perquè m’ha vingut al cap aquella cançó : “Son tus perfumenes mujer los que me sulibellan..”

Paper de water

2010-03-30T11:56:00.003+02:00

No sé si m’ho he de prendre com una senyal del més enllà o com un complot contra a mi. Ja començo a buscar on estan les càmeres....M’espien ?
La qüestió és que porto tres dies canviant el paper de water dels diferents llocs on vaig : casa, feina, bar, restaurant, casa de les amigues !
El tema em comença a preocupar seriosament. Em dic : potser és tracta de la meva missió a la terra, però renoi quina tasca més poc glamourosa !
Ja ho sé que pels qui arriben al “ cuarto petit “, i ho troben tot a lloc és un descans i a mi ja m’agrada fer les coses per a que els demés se sentin a gust, però entre poc i massa d’altruisme !
Potser és que tothom no és capaç de canviar el rotllo de paper. Perquè és clar, cal col·locar-lo bé, de forma que giri, que no s’enganxi i que el paper surti per dalt i no per baix. I després cal tirar el rotllo buit al cubell del cartró, perquè és imprescindible reciclar correctament.
Ah ! la cosa no està a l’abast de qualsevol mortal !!! Soc l’elegida. És això ! I penso : m’hauran seleccionat per casualitat o per les meves aptituds ?
Quina alegria ! Soc la “recanviadora oficial” del paper de water de la meva zona. Perquè segur que som varis a canviar els rotllos de paper de water per aquí.
Potser acabaré cobrant i tot. Per cada cartró del paper de water canviat, 6€. Pas mal. En temps de crisis no és poden deixar escapar aquestes oportunitats. Així comencen els grans negocis. Petiteses que s’acaben transformant en holdings.
Hi veig una oportunitat de negoci. M’ho hauré d’estudiar detingudament. Hauré de preparar un pla de negocis. El meu futur pot canviar. Només cal que sàpiga agafar aquest fenomen com una possibilitat per a créixer.

Senyors i senyores, si us plau si acabeu el paper de water, feu el favor de canviar ho, sinó ja veieu les conseqüències mentals sobre la meva persona !

La bona educació

2009-10-19T18:21:00.002+02:00

Arribo tard a la reunió. Anar fins l’aparcament és una pèrdua de temps. La solució de facilitat : posar-me a sobre de la vorera i resar que no em posin una altra multa. Sembla que les col·leccioni. I son d’aquelles col·leccions que una no n’està gens orgullosa i que no ensenya els diumenges a la tarda quan té convidats a casa..
Sempre arribo tard als llocs i per guanyar aquells pocs minuts que ja he perdut m’aparco on puc.
Arribo tard. De cop veig un lloc “lliure”. El terra està pintat de groc. És igual son 5 minuts.
Desprès de fer alguns cops de volant, aconsegueixo aparcar-me correctament.
Estic pujant el vidre de la finestra quan de cop:
- senyoreta ?
- si ?
- disculpi ( ostres !) però s’ha adonat que està aparcada en una zona de carga i descarrega ?
- ( jo muda)
- He de repartir uns llençols en aquest hotel d’enfront i vaig molt carregat. No li sabria greu ( quina educació per favor ! ) desplaçar-se ? porto targeta per poder me aparcar en aquesta plaça
- ( muda , incrèdula )
- Moltes gracies i perdoni. Bona tarda.
Torno a maniobrar i deixo la plaça “lliure”.
Si senyor, amb modals, tot és possible fins hi tot anular la meva mala llet i el meu mal humor per haver perdut un lloc per aparcar-me i arribar (com sempre) tard a la reunió.
Aquest repartidor segur que no porta el Playboy a la camioneta però si un recull de poesia catalana ! Ay !!!!

Les corbates

2009-10-19T17:41:00.003+02:00

La Maria ja no suporta les corbates. Durant molts anys li ha encantat veure el seu estimat marit vestit amb un conjunt de 1.000 euros i corbates de seda amb el nus italià. Tenen tant gust els italians.
Per a ella les corbates son sinònim de benestar econòmic i de reconeixement social. Estar casada amb un home que porta corbata, reconforta. Muda i tot. Però des de fa un temps, la corbata sembla que la porti ella i li oprimeix el coll fins a no deixar-la respirar. Te la sensació que és una soga al coll més que un collar de perles. I això molesta. Aquest element vestimentari li comença a rosegar la vida. No vol sentir a parlar ni de camises ni de corbates. Pensa en jerseis. Somia amb samarretes de màniga curta. Samarretes estampades, amb molts colors . Ha anat a l’armari, ha agafat totes les corbates que ha trobat i les ha dut a la cuina. Com si es tractés d'un ritual mil·lenari, les col·loca a sobre de la taula intentant fer un degradat de colors. Sempre li ha agradat jugar amb els colors. De la més clara a la més fosca. Un arc de sant Martí es dibuixa. Dubta entre dues corbates que tenen un color semblant. Li costa decidir quina ha de posar davant de l’altra. És important mantenir una certa lògica i harmonia. Les coses s’han de fer bé. Agafa les tisores grosses de cuina i comença a tallar les corbates. La primera li costa, li fa pena però ha pres una decisió. Corbates de seda, de tela, amb puntets, ratllades, estampades, llises... Corbates que tant li han costat escollir i que ara estan a punt d’esdevenir pedaços de tela, ideals per fer una disfressa. Una disfressa de pallaso. Exactament el que és el seu marit.Meticulosament talla cada corbata i a cada cop de tisora, pensa en tots aquells vespres que ha estat sola a casa, esperant el seu marit. Se li escapa una somriure. Cada tall és un alliberament. Cada meitat de corbata és un fragment de la seva vida que s’esfuma. Agafa tots els pedaços i els col·loca cuidadosament en una bossa. Es maquilla i surt de casa amb la bossa plena de corbates mutilades. Han deixat de ser corbates. Ja no son italianes. Va a peu fins a les escombraries . Aixeca la tapa del contenidor i llençar sense mirar la bossa i ....el seu passat. Ja no dormirà més a casa seva.
L’endemà, a les nou del matí, el seu marit anirà a comprar corbates noves. De seda i italianes, per suposat.

Les relacions

2009-09-24T16:16:00.006+02:00

Jean Renoir : Deux jeunes filles

La Sara només té 11 anys i començar a fer-se amigues, amb qui no només juga sinó que té relacions més complexes. Amigues amb qui compartir quin noi li agrada, el que ha passat a l’escola, amb qui comenta que li agraden les seves sabates que porta, i que voldria tenir el mateix top que ella. Converses de pati, converses de carrer, converses de casa. Lligams que es creen, afinitats que sorgeixen.
El messenger permet continuar aquestes converses que en una altra època s’haguessin fet per carta : amb aquell paper amb dibuixos, on s’hi enganxava alguna imatge, que es perfumaven, evitant fer faltes, aplicant-se per a fer una lletra bonica, amb el bolígraf més fi que es trobava per casa tot i que sempre s’havia de tornar a recopiar per a que fos perfecta.
La Sara només té 11 anys i la seva nova amiga Clara 14. Malgrat la diferencia d’edat s’han caigut bé : una ha trobat una mena de germana gran, un model, i l’altra una germana petita i sobretot algú que l’admira. Motivacions suficients per a voler estar en contacte.
La Sara només té 11 anys i li ha volgut fer un regal a la Clara. Uns regals. Un dibuix, una carta i un pastis. Vol fer-la contenta, vol demostrar-li amb aquestes petites coses que l’estima. Gran paraula la d’estimar... Cadascú li dona el seu significat. La Sara s'estima a la Clara perque se sent a gust amb ella i vol compartir el seu temps. No hi ha edat per aquests sentiments. Son sentiments naturals.
Però el que no sap encara la Sara és que segurament dintre d’unes setmanes s’oblidarà de la Clara. Per ella això ara és impensable però acabarà passant.
La Sara només té 11 anys i ara tot just comença l’experiència de viure amb intensitat les relacions humanes que aniran sent agradables, doloroses, interessades, dependents, necessàries, i frustrants al llarg de la vida.
I totes elles seran indispensables per a formar-se com a persona.

Chupa Chups

2009-09-09T18:10:00.004+02:00

Era la seva primera sessió. Estava una mica nerviós com qui va al metge i te por que li diagnostiquin una malaltia incurable. Li semblava que la seva ànima estava malalta. Cansada. Però qui cura les animes ? Durant molts segles d’això se’n va encarregar l’església. Ara ho havien deixat en mans d’especialistes. Per aquest motiu va agafar hora amb una terapeuta
El Pau no creia en aquestes teràpies alternatives. Ell era un home de ciències i la raó ho havia de controlar tot. Fins i tot el cor....Tot i que Pascal discreparia en aquest punt.
És un company del despatx qui li ho va recomanar :”a mi em va anar molt bé, no et costa res provar-ho”. El seu estat de desesperació el va impulsar a agafar cita, tot i que se’n va penedir només penjar el telèfon.
Va entrar en una habitació de 3 metros quadrats, parets pintades color ocre, ambient purificat per l’olor d’un encens suau. Els retrats de dos senyors reposaven sobre una tauleta. Probablement es tractava d'alguns mestres o gurus. El Pau es va preguntar perquè els "savis", sempre tenien aquella cara de amargats, prims, bruts i amb barba. És la condició per poder pensar, o és que pensar et torna així ?
Es va treure les sabates, i es va seure a una cadira.
Davant, tenia a la Marta, una terapeuta d’uns 40 anys, que transmetia calma i tranquil·litat. Justament allò que ell tan desitjava i cercava.
Durant una hora en Pau va parlar, va contestar a les seves pròpies preguntes, i va mirar-se a si mateix. Curiós exercici va pensar, el de observar se per dins. És complex posar una imatge o un sentiment a allò de més profund que hi ha en el nostre interior. Difícil de definir. Quin vertigen recorre un camí desconegut que ens habita i conviu amb nosaltres.
La sessió va arribar a terme. El Pau no volia marxar. Aquelles parets li recordaven el ventre ple de líquid amniòtic que dona calor, aliment i protecció a un nadó. Sortir de l’habitació i creuar la porta, era tornar al món dels dubtes, de les pors i de les pressions socials.
Finalment va sortir. Es va dirigir al seu cotxe, va agafar una llibreta, un bolígraf i va escriure :
” dia zero, avui m’ofereixo el luxe de tornar a néixer, acabo de sortir del ventre de la mare ".
I amb un sobtat instint de succió, es va posar un Chupa Chups a la boca i va desaparèixer pels carrers de la ciutat. Viu. Ben viu.

La Madame

2009-07-30T16:58:00.002+02:00

La Madame està pintant-se les ungles. De color vermell. Sempre les ha dut de color vermell. Mai ha utilitzat un altre color. Per a ella les ungles han de ser de color sang. La Madame està al seu despatx. Hi ha una taula, una cadira, un armari de conjunt color beig i una planta mig seca. El despatx de la Madame no te finestres. Està al subterrani, al costat del garatge.
La Madame porta 40 anys treballant a l’empresa. Era una nena quan va entrar. Era guapa, molt guapa amb una melena negra lluent, com la que porta ara però sense tenyir. Era telefonista. Tenia molt bon tracte amb els clients. Estava ben vista perquè era amable i sempre defensava la empresa.
Els anys van passar i la tecnologia va revolucionar la seva vida. Tot estava informatitzat i la Madame era de les qui tenia por de les maquines. Malgrat els avisos dels seus responsables , ella es negava a tenir un ordinador. Jo ja faig amb un bolígraf i una llibreta. La Madame es va quedar enrere. No va saber o no va voler avançar amb el temps. Tota ella es va quedar estancada. Encara ara es vesteix com si tingues trenta anys amb uns estampats impossible.
Tothom la té per boja. Arriba cada dia puntual i al cap de mitja hora ja està al supermercat comprant. No la poden fer fora. Te 63 anys, és de casa bona i funcionaria. La gent li té ràbia perquè cada mes , rep religiosament un sou per no fer res. O potser té un sou per aguantar. Perquè la Madame ha d’aguantar. Ha d’aguantar la mirada de menyspreu dels altres. La fan sentir inútil però ja s’ha acostumat a aquesta fet.
La Madame és supersticiosa. Cada dia es frega els braços amb alls. Diu que és per allunyar els mals esperits. A l’empresa n’hi ha molts. La olor que es desprèn els seu despatx es insuportable.
La Madame es jubila dintre d’un parell de mesos. Vol fer una festa. Ho està organitzant i dient ho a la gent de paraula perquè no sap enviar emails. No sap el que és un email. Ningú hi anirà. I ella ho sap.
La Madame té la costum de tancar el despatx quan surt. No té res a amagar però tampoc res a ensenyar. Quan plegui de l’empresa, el seu despatx serà un arxiu. Qui podria treballar en un indret com aquell ?
La Madame s’ha quedat sense pinta ungles. Encara li quedaven per fer tres dits. Però està tranquil·la perquè a l’armari del seu despatx en té encara tres pots. Pensa, soc previsora i se li escapa un somriure que acaba sent un riure escandalós, com els estampats de la seva faldilla, que puja per les escales i s’endinsa pels diferents despatxos de l’empresa.
Se sent una veu llunyana que diu : “ està boja”.

Passar per una porta amb 15 anys i sortir-ne amb 33

2009-07-29T20:47:00.003+02:00

Era sistemàtic. Quan arribava davant la porta de casa dels seus pares – perquè ja feia 10 anys que no hi vivia - la Sara es tornava una nena petita. Fins i tot la seva manera de caminar, canviava. Avançava mig corbada , el que li feia perdre 15 cm de la seva alçada de 1,60m.
Semblava com si el pany de la porta fos en realitat el botó d’una màquina que transformava les animes i les tornava a enviar al passat. La Sara se sentia com aquella adolescent que havia estat, i que no s’atrevia a afrontar la mirada del seu pare. Ella, que pretenia ser una dona, centrada, segura de ella mateixa i mestressa de la seva vida, s’anul·lava completament només creuant aquella condemnada porta.
Travessar el llarg passadís fins arribar a la cuina, era com penetrar en el túnel del temps, el camí que la duia al tribunal de la Santa Inquisició.
Va asseure’s a taula, a la dret del seu pare i enfront de la seva mare.
Els va trobar envellits. Ella també s’havia fet gran però ells no ho veien.
Des de que havia decidit canviar de feina, el seu pare li feia mala cara. Sovint li feia mala cara. Com podia haver estat treballant 15 anys en un banc, on guanyava suficients diners per tenir una situació econòmica estable, permetent-se tots els luxes que volia i més, i ara anar-se’n de senzilla secretaria en la consulta d’un pediatra ! No m’agrada el banc li va dir la Sara, necessito respirar. Vaig massa estressada. Els diners no em compensen. Amb aquesta nova feina podré fer mitja jornada, i per la tarda estudiaré per ser Treballadora Social que és el que sempre m’ha agradat. Aquestes son les maleïdes frases que li va dir al seu pare i que van fer que s’enfurismés com mai. Per això t’he pagat una carrera ? li va retreure, per a que ara facis una altra cosa ?Treballadora social dius ? i tu que saps de social ? Pretens passar-te els dies escoltant els problemes dels altres quan tu ets incapaç de solucionar els teus ?
La Sara ja sabia que el seu pare mai acceptaria la seva meditada decisió. M’has defraudat, va insistir, mai hagués imaginat que em faries això a mi. Treballadora social ....ara vol ser treballadora social....Déu meu...

Aquell dia, com sempre, van començar a parlar de tot i de res. Converses banals per evitar discussions innecessàries. De cop el seu pare va treure el tema de la feina. La Sara escoltava el seu progenitor, amb els ulls clavats al plat. Tenia la respiració gairebé tallada.
Sense donar una explicació a la seva abrupta reacció, la filla va deixar la forquilla, va moure la cadira per estar realment en front del seu pare i li va dir tot mirant lo fixament :

Si, potser si que em vaig equivocar de carrera però.... tu no t’has equivocat mai ?Tu volies que fos economista com tu. O no te’n recordes ? em vas demanar si em venia de gust ? mai. Si que és un canvi radical a nivell econòmic, però és una situació de pas. Tu no has tingut mai situacions difícil en aquesta vida ? I oi que te’n has sortit ? Perquè no fas confiança a la gent i els hi deixes viure la seva vida ? no ho vas fer tu ? Si que hi entenc de treballadora social perquè porto tota la vida practicant-ho amb tu. Entenc que t’hagi decepcionat perquè jo mateixa m’he decepcionat. Però ara mateix estic orgullosa de mi. Vull pensar en mi perquè he de pensar en mi. Penso en la meva felicitat i no en la teva. I tu com a pare m’hauries de recolzar. La teva felicitat val el mateix que la meva. Recorda ho. Mai m’has fet confiança, sempre has volgut sentir-te responsable de mi, i no m’has deixat volar. Estic volant papa i penso continuar volant perquè ara estic preparada i no em penso aturar.

El seu pare no deia res. La mare se’ls mirava als dos i va dir alguna cosa en veu baixa. En aquella cuina hi regnava el silenci. La seva filla per fi havia gosat dir tot allò que portava dins seu des de feia molts anys. Masses anys va pensar.
Si que m’he equivocat en aquesta vida, va admetre finalment, i molt, i si que he fet coses malament, i he estat en situacions no gaire clares.
La Sara veia com aquell vell reconeixia el que mai havia admès. Li va fer pena. L’hagués abraçat però no ho va fer.
Van continuar xerrant i no discutint durant encara una estona.
Després la Sara, es va despedir, va fer dos petons als seus pares i va marxar.
Quan va arribar davant de la porta, va sentir-se lleugera com mai. Ho havia fet. Ho havia dit. Ho havia viscut.

Aquell dia la Sara havia passat per una porta amb 15 anys i n’havia sortit amb 33.

La festa major

2009-07-24T13:44:00.008+02:00

A la meva ciutat, la festa major és l’esdeveniment de l’any, un acte sagrat, 5 dies de festa grossa, on et retrobes amb gent que no pots veure però a qui has de saludar, fer el paperet, dos petons, preguntar que tal... Cada pas que fas pel càrrec és aturat per la barrera humana de la gent que et para per xerrar. Un agobi. Des de fa una setmana quan em creuo amb algú, em fa la mateixa pregunta : "Estaràs per la festa major ?". I la meva resposta els hi arriba com l’anunci de la fi del mon. "No". Llavors ja son mirades d’incredulitat, perquè avia’m com no puc estar per la festa major ? Hi ha alguna cosa millor o comparable a fer durant aquells dies ?Mouen els llavis tremolosos , per trobar la manera d’escopir una nova pregunta, encara més existencial : "i per què ? ".
Tinc varies respostes preparades en funció de qui em fa la pregunta :
- a un simple conegut : “marxo de cap de setmana amb algú...”. Aquesta resposta busca provocar la curiositat i fer rabiar el interlocutor perquè es mort de ganes de saber, qui és aquest algú. Durant uns minuts fins hi tot s’oblida de la sagrada festa major, sent més indispensable saber amb qui coi foto el camp.
- a un amic : “marxo fora però torno diumenge”. Li demostro així que estic pecant a mitges i que se’m veurà el pèl almenys els dos últims dies de festa. És una manera de no decepcionar-lo completament. Així mantinc l’estatus de persona si grata.
- a un company de feina : “ no, perquè l’endemà estàs fet pols i no hi ha manera de rendir.” . S’ha de guardar la compostura amb la gent de la feina, perquè si te la poden fotre hi van sense compassio. No seria el primer cop que algú em retreu d’haver sortit i no està en forma....
- a la meva mare : “ ja no és per mi, mama, aniré potser a fer un tomb l’últim dia que toca la Salseta del poble sec. Per cert voldràs que t’acompanyi a sentir el Concert d’havaneres ? ( ho tenim això, els de la muntanya, som tots una mica llops de mar...)
- a la meva veïna : “ que dius...marxo....no hi ha qui dormi per la nit, la musica entrar per qualsevol forat de la casa, mira que està mal aïllat, ho haurem de parlar a la propera reunió de veïns. Per cert que tal els nens ? “
En fi, avui comença la festa major i jo no hi seré partícip. La faré a la meva manera i qui saps, potser amb algú !

Dos carrers

2009-07-23T13:51:00.006+02:00

Per ell era normal. Sempre ho havia viscut així. No li suposava cap problema. Fins hi tot ho veia pràctic. Difícil per un infant de perdre’s. I els pares podien estar tranquils.
Dos carrers tenia el poble del Lluc. El càrrec major i el carrer nou. El primer corresponia al casc antic, on perdurava tota la tradició i l’altra per on passaven els camions, autobusos i turistes.
De petit passava més hores al carrer major. Allà vivien els seus amics, allà és on hi havia l’escola i l’església. És allà on va créixer.
Els seus pares van tenir la possibilitat de comprar-se una casa al carrer nou. En Lluc es va sentir de cop important perquè era anar on vivia la burgesia del poble. Això significava que ell era un burgés i la idea li agradava.
Però era l’únic dels seus amics que s’havia mudat a l’altra banda i per tant cada dia havia de caminar per anar al seu antic carrer.
Dos carrers, una infància, i una adolescència.
Quan va tenir 18 anys el van enviar a estudiar a la capital.
Més que la distancia, el que el preocupava era saber que a la ciutat hi havia més de dos carrers. Dos era suficient. Escollir és fàcil, l’un o l’altre. Però ara ja no es tractava de dos carrers sinó de avingudes, travessies, rondes i autovies.
Li va costar acostumar-se a aquella nova geometria però finalment es va adaptar i quan es passejava tenia el sentiment de llibertat. Podia caminar hores sense passar per la mateixa voravia. Podia caminar hores sense creuar-se la mateixa gent. Podia caminar hores sent un veritable desconegut en mig d’aquella multitud.
Va acabar els estudis de medecina i va tornar al seu poble. Va retrobar els seus dos carrers. Se li van encendre els ulls d’alegria quan va anar al carrer nou i sobretot quan va passar pel carrer major. Però en una hora ja havia fet la volta, i no una, sinó dues vegades. Va saludar dues vegades a la mateixa gent, va veure dues vegades l’església, va parar-se dues vegades davant la seva antiga escola.
Dos carrers per malviure. Dos carrers per ser un de més al poble. Dos carrers per ser el que tots volen que siguis. El fill del metge del poble que ha tornat a casa. Que ha tornat als dos carrers. Que ha tornat per que la seva vida sigui la que la gent ha decidit per ell. Perquè no es pot pertorbar l’harmonia del poble. No es pot trencar la lògica dels dos carrers.
Diumenge al mati, després de la missa de les 11h, en Lluc va anar a fer l’aperitiu a la plaça major. Va observar un nen que estava jugant amb una pilota. Cridava que de gran seria un gran futbolista i que viatjaria per tot el mon. El Lluc li ho va desitjar de pensament i sense saber perquè, de sobte, es va posar a córrer per la plaça dient que ell també volia viatjar pel món. La gent se’l mirava pensant que s’havia tornat boig. El fill del metge no podia corre d’aquest manera absurda.
Fa 20 anys que el Lluc treballa a Barcelona. És un metge amb prestigi i que brilla per la seva qualitat de diagnòstic. A la seva consulta, hi té la foto d’una vista aèria de la ciutat comtal de grans dimensions. Cada dia, quan arriba a la seva consulta, es planta davant de la foto i se la mira amb un somriure ximple.
Dos carrers per morir o per fugir.

Vull més espectacles fets per marrecs de 5 anys

2009-06-30T14:39:00.004+02:00

Avui és l’últim dia d’escola.
I amb l’acabament de l’escola, s’acaben també tots els festivals de finals de curs.
En 15 dies he anat com a 6 o 7 espectacles.
Cada cop hi anava pensant “quin pal”.
I cada cop he hagut d’admetre que m’he quedat molt impressionada per la qualitat dels espectacles.
Espectacles de tota mena : cant, ball, teatre, acrobàcies, música, poesia...
Nens que no mideixen ni un metro, ja demostren mil talents i et fan sentir tot i més.
I amb l’acabament de l’escola també arriben les notes escolars.
Notes que nosaltres els pares ens mirem molt de prop, perquè ens pensem que bones notes equivalen a un futur prometedor pels nostres fills. Ja ens els imaginem grans cirurgians, economistes, advocats ....
Matemàtiques, llengua, historia, s’ha de ser bo en aquestes assignatures centrals per a ser algú. La resta.....no compta tant...
I si el que fa realment somiar aquests infants son professions més artístiques com ara ser pintor, actor, cantant, o ballarí ?
Molt sovint aquestes activitats artístiques es fan en horaris extra escolars. Significa això que a l’escola no hi ha lloc per l’art ? Per què tinc la sensació que l’art es considera a les aules com una assignatura de segona divisió ? Son més importants les matemàtiques que la dansa per exemple ?
Ballar és moure el cos, és controlar els moviments, buscant equilibris, harmonia, perseverança, concentració tot i transmeten emocions. Fantàstic oi ?
Les matemàtiques permeten entre altres, desenvolupar la concentració, la reflexió, la anticipació. Per tant, el que aporta una cosa no sempre ho aporta l’altra però juntes serien un complement ideal pels nens.
Sortir en un escenari quan ets un nen i veure que 200 persones t’estan observant és molt impressionant. Sovint acostumen a quedar-se embadalits amb el públic, oblidant el text, la cançó, o el ball que havien de interpretar.
Però ho acaben fent. I a més molt bé. És com haver de afrontar-se amb la societat. És un, “que faig jo aquí sol davant d’aquest multitud”. Una experiència difícil, potser traumàtica però crec que molt necessària.

El cervell contra el cos, la intel·ligència contra la emoció. Així és el que ens volen fer creure i inculcar. I perquè no un cervell que senti, un cos que pensi i una ment creativa ?
L’escola com a un mitjà per tenir coneixements si però, també per aprendre a ser algú, estimant el seu cos, sentint, experimentant, i tot això gracies a l’art.

Vull més espectacles fets per marrecs de 5 anys.

Un no res pot acabar sent un tot

2009-06-04T22:15:00.001+02:00

Ahir al Periòdic de Catalunya feien una entrevista a l’escriptor portugués Antonio Lobo Antunes. He de reconèixer que era un desconegut per a mi. Llegint l’entrevista em vaig assabentar que era candidat al Premi Nobel de Literatura. Per un moment em vaig voler consolar pensant que probablement la gran majoria de la gent tampoc el coneixia i ho vaig trobar trist. Trist perquè se suposa que es tractar d’un gran escriptor i que no l’he llegit - com tants altres, em direu.
Remenant per internet he aprés que quan tenia tant sols 15 anys, es va atrevir a enviar un carta a l’escriptor francés CELINE ( m’encanta una de les seves citacions : “ en aquesta vida s’ha d’escollir, morir o mentir” ), per comentar-li el seu prodigiós llibre “Voyage au bout de la Nuit”. S’ha de ser agosarat per a fer-ho. Però ho va fer, i la recompensa d’aquest atreviment, va ser una resposta del propi autor ! Aquest fet va motivar Lobo-Antunes a dedicar-se al món de les lletres.
Un acte atrevit, unes paraules, una trobada fortuïta, poden ser els desencadenants de un canvi de rumb en la nostra vida.
Un no res pot acabar esdevenint un tot.
Però mai sabem quan passarà i si passarà....De vegades esperem i esperem i res no passa....Potser s’ha de fer com aquell nen de 15 anys, i atrevir-se.
A voir.....

Mon amie la rose - Françoise HARDY

2009-06-02T21:39:00.006+02:00

Un nen que mira

2009-05-26T10:47:00.003+02:00

Potser per a vosaltres no té res d’excepcional veure un nen assentat en l'esglaó de l’entrada d’un edifici mirant com passen els cotxes, però per mi, si que ho és.
Estic a la parada del bus i no puc evitar mirar aquest nen d’uns 6 anys. Em pensava que pels nens, el món s’acabava a 3 metros d’ells, distancia que hi ha entre el sofà i la televisió. La seva vida transcorre per les diferents pantalles que envaeixen el seu món : pantalles de tele, pantalles d’ordinador, pantalles de les consoles de jocs. Aquest no. Aquest nen està observant el món que hi ha més enllà de les pantalles. Porto 15mn a la parada i el nen sembla meravellat amb el paisatge urbà que l’envolta. De cop s’aixeca i mira els posters de dones amb roba interior de la merceria del costat. Se li escapa un somriure. Es torna a assentar. Amb dos dits de la mà dreta s’aguanta la barbeta. Està pensant. O processant el que estan veient. M’encanta aquesta imatge, del Pensador de Rodin.
Torna a mirar els cotxes i la gent que passa pel carrer. Mira el cel amb la boca oberta. Em mira a mi. El miro. Em somriu. Li somric.
Tinc ganes d’apropar-me d'ell per demanar-li com es diu. Però no m’atreveixo.
Per què molestar-lo ? Un nen que mira és un nen que està descobrint, que perd el temps per observar. Fantàstic.
Arriba el bus. He de deixar aquest nen que m’ha sorprès per la seva aptitud i m’emporto el record d’aquests ulls d’infant encuriosits , no sé per què, plens d’optimisme.

"Mon côté fragile" de PAULINE

2009-05-26T00:38:00.006+02:00

Je ne veux pas tout donner en seul coup d'œil,
Me dévoiler à la terre entière,
Au moindre regard inquisiteur,
Je préfère me sauver, éviter les écueils,
En préservant mon univers,
Mon petit monde intérieur,

Il ne faut pas croire tout ce qu'on voit de moi,
Je ne suis pas si fidèle,
Y'a des humeurs qui affleurent à deux pas,
Comme une vie parallèle,

Mon côté fragile,
Mon côté cristal et lunaire,
Les secrets que je veux garder,
Mon côté fragile ,
Mes ombres et mes mystères,
Les choses que je veux protéger,
Mon côté fragile,

Je ne tiens pas à livrer toute mon âme en pâture,
A tous les donneurs de leçons ,
Les partisans du moindre effort,
Les faux amis, femmes et hommes de mauvaise nature,
Qui ne se posent aucune question ,
Et me prennent pour leur réconfort,

Il y des larmes que je ne veux pas verser ,
Devant n'importe qui,
Il y a des doutes que je ne veux pas laisser ,
Aux oreilles non averties,

Mon côté fragile ,
Mon côté cristal et lunaire,
Les secrets que je veux garder,
Mon côté fragile ,
Mes ombres et mes mystères,
Les choses que je veux protéger,
Mon côté fragile,

Cette face cachée de moi que je garde en sommeil,
Qui ne s'offrira qu'à ceux et celles,
Lisant sur le bout de mes rêves,

Manuals

2009-05-19T01:06:00.006+02:00

Odio els manuals d’instruccions.

Cada cop son més sofisticats i menys comprensibles. Com que la majoria de les coses que es fabriquen actualment es fan pel mercat mundial, els manuals ens arriben en 20 llengües i et passes mitja hora buscant una llengua que entenguis. En mig del polonès, suec, finlandès, rus, danès, txec... acabes trobant , com si fos un salvador, la part en castellà.

Les primeres pagines d’aquests manuals son les que et fan sentir més ignorant, per no dir més idiota : “ per posar les piles primer ha d’obrir la tapa...”. No mira agafaré una “taladro” i faré un forat per embotir hi les piles”. O bé :“ ha d’endollar el telèfon a una presa de corrent elèctric per que funcioni “ . Vaja no hi havia caigut amb això que l’endoll s’havia de posar en una presa elèctrica. Jo estava buscant algun forat en el meu cos per posar lo...

No m’agraden els manuals.

Més que manuals, son totxos que t’enreden. Cent pagines per explicar-te com funciona un mp4. I total és per escoltar música : play i s'ha acabat! Les tres quartes parts del que llegeixes no et serveix mai per a res però si ets una bona nena t’ho has de llegir tot, fins hi tot la part sobre la garantia i serveis post venda.

Odio els manuals d’instruccions.

Però.........un dia , em van deixar una nevera mini bar per posar-la al maleter del cotxe. En el moment de entregar-me la em van demanar si volia el manual d’instruccions. Jo, evidentment, vaig dir que no el necessitava , que total era una nevera, i no un ordinador per a fer funcionar una central nuclear.Un cop endollada la nevera a una presa especial del cotxe, hi vaig posar entre altres coses cerveses i xocolata. Contenta i feliç amb la meva nevera vaig marxar.Al cap d’una hora em vaig parar per anar a buscar una cervesa fresqueta a la meva nevera . Fresqueta......Jo si que em vaig quedar gelada quan al obrir la nevera, em vaig adonar que les cerveses estaven calentes ! Ves per on, la punyetera nevera tenia opció A i B : A per refredar, B per escalfar.....I la llesta de mi no ho sabia.....perquè no m'havia llegit el maleït manual d’instruccions.

Odio els manuals d’instruccions.

Per la seva culpa aquell dia em vaig haver de beure una cervesa amb gust a pixum fins a trobar una gasolinera.....

I la xocolata ? Nocilla, nens, em vaig trobar amb nocilla !

Vaig de comunions

2009-05-04T15:11:00.003+02:00

El proper cap de setmana comencen les comunions. Ja tinc unes quantes invitacions pendents.
Quin negoci les comunions. Els fotògrafs fan l’agost. Proposen uns àlbums de fotos que semblen més aviat el Book d’una futura top model. Els vestits que porten les nenes son vestits en miniatura de núvia però el preu és gran, gran i gran ! Els nens porten uns trajes de mariners que en un país de muntanya com el meu, trobo que no és molt apropiat ....Els restaurants estan tots a tope i les perruqueries iguals.
He de fer un regal de comunió a un nen i vaig perduda perquè no sé que comprar-li. Un joc, un rellotge ...etc ? I jo penso : no seria més apropiat un regal amb alguna connotació més espiritual ?
No sé una Bíblia, un nou testament, un llibre sobre les diferents religions....
Si opto per aquest tipus de present sé que passaré per una rara...i el nen s’endurà un bon disgust. Que contradictori oi ?
Sóc de cultura cristina i em considero agnòstica. Però crec que el coneixement de les grans religions és necessària per entendre l’evolució de la humanitat, la seva historia, i els seus fonaments.
Sempre he considerat que demanar-li a un nen de fer la comunió amb només 8 anys era una bajanada. Com se li pot demanar a un infant de reflexionar sobre el sentit de la vida, en el bé, el mal, el perdó, la confessió, i en escollir una creença? L’home evoluciona, i les seves creences també en funció del seu viscut. Es tarda molt en obtenir respostes , quan s'obtenen és clar. La majoria dels nens no han tingut temps de fer tot aquest procés de reflexió.

I és que fan la comunió per fer-la. Sense qüestionar-se. Ara que hi penso...si que es qüestionen i molt : “que demano per la meva comunió? una Nintendo DS, una PSP, una maquina de fer fotos, un mòbil, un portàtil......”

2009-04-24T00:11:00.007+02:00

La universitat de Rouen (França) ha dut a terme un projecte fantàstic : digitalitzar els manuscrits de l’obra mestra de Gustave Flaubert, “Mme BOVARY”.
Han fet falta dos anys i mig , i un grup de 130 persones, format per estudiants i professors de lletres d’arreu del món, per a desxifrar els 4.500 fulls manuscrits.
Els primers en treballar en aquest projecte eren professors, però vist l’amplada del projecte, es va estendre a tots els apassionats de Flaubert.
Per a que us feu una idea de la dimensió d’aquest treball d’orfebre : s’han necessitat entre 3 i 10 hores per a desxifrar un sol full manuscrit ! i recordo que n’hi havia 4.500 !

He anat a visitar la pagina web www.bovary.fr on es pot consultar el resultat final.
Un consell, no tingueu presa. Preneu-vos-ho com un passeig en el temps, com si fóssiu un curiós que mira per sobre de l’espatlla de Flaubert mentre aquest escriu i es baralla amb el seu full en blanc, observeu els seus dubtes, els seus canvis d’estil, el paràgraf que un cop rellegit és ratllat i reemplaçat per un de nou. Impressionant !

Espero que disfruteu tan com jo !

"Economia corporal" de Francesc ORTEU

2009-04-22T21:03:00.007+02:00

Ahir al programa de radio Versió Rac1 del Toni Clapés, vaig escoltar una part de l'entrevista que li feien a l’articulista del diari Avui, Francesc Orteu que acaba de publicar el llibre “Economia corporal” que ell anomena : tractat de gestió corporal.
Va ser molt entretingut.... Després és qüestió d’opinions i d’adherir-hi o no.
Aquest llibre pretén extrapolar la economia d’empresa a la economia del món de la parella. Un mica agoserat Sr Orteu...un mica simplista als meus ulls..... crec que l’economia té un temari que donaria per més...
Orteu parteix de la base que la economia pot ser molt útil per gestionar la nostra vida sexual. Quan parla d'empresa es refereix al ser humà i més concretament al seu cos.

Em vaig quedar amb aquestes glories :
“ El millor per prosperar és associar-se amb d’altres empreses. ” DESACORD per ser feliç no és necessari estar en parella
“L’empresa té un valor, i qualsevol empresa femenina té més valor que una empresa masculina ja que la primera inverteix més”. D’ACORD les dones invertim més en roba, cosmètics...etc però cada cop els homes es cuiden més.
“El valor del cos d’una dona creix amb el temps, puja molt fins als 30 anys i després cau en picat” DESACCORD les dones de més de 30 anys son/poden ser molt atractives
“El valor del cos d’un home es mante de forma més sostinguda “ D’ACORD als homes no se’ls hi demana de fer durant tota la seva vida una talla 40.
“La desinflació és quan el cos perd valor : un element desinflacionista : engreixar-se."D’ACORD....maleït culte del cos....
“Quan vas pel carrer i veus a una parella t’adones de si els dos patrimonis estan equilibrats. Si hi ha desequilibri significa que hi ha un valor ocult, com poden ser els diners, l'èxit, la popularitat”. D’ACORD tot i que de vegades és tracta d’un estereotip...
“Les empreses intenten tenir el monopoli, associant-se amb una altra empresa, però aquesta situació és sostenible fins a una certa edat. Desprès és necessari obrir-se a nous mercats o nous inversors. En aquest cas entra en joc la caixa B, o la doble comptabilitat." D’ACORD fa referència a la existència dels amants.....
"Les dones tendeixen a gestionar la seva empresa de forma especulativa. Busquen que la seva empresa creixi sempre de valor i fer inversions a llarg termini". D’ACORD...les dones volen estar sempre guapes i més que un amant busquen reemplaçar la seva parella actual per una altra de duradera.
"Els homes tenen una economia dita productiva on es busca sobretot el benefici immediat fent inversions a curt termini." D’ACCORD...aqui te pillo aqui te mato.

Malhauradament no vaig poder acabar d'escoltar tota l'entrevista. Em quedo amb allò que tots sabem, i és que els dones no funcionem com les homes.

El meu país serà violeta !

2009-04-21T16:16:00.004+02:00

En el meu estimat país dels Pirineus estem d’eleccions. Diumenge elegim el nou Cap de Govern.
Ahir la meva filla em va dir que la mestra li havia donat deures per a mi: explicar les eleccions.
Com que sóc dona de colors, vaig pensar explicar-li utilitzant els colors.
Vaig començar així:

“Un país ha de tenir un “jefe” que és el representant de la gent que hi viu.
Aquest “jefe” l’escollim entre totes les dones i homes que tenim més de 18 anys i que som andosins.
Com que no tots pensem de la mateixa manera, es presenten diferents persones per a ser “jefes” amb idees i opinions diferents. Es com si cadascu tingues un color preferit :
- els uns prefereixen el blau
- els altres prefereixen el vermell
- uns altres els hi agrada el verd
- encara uns altres volen el blanc
- i uns últims prefereixen el gris.
El dia de les eleccions, la gent amb dret de vot, escollirem el color que més ens agradi i el color que hagi estat més votat correspondrà al del nou Cap de Govern.
- I tu mama quin color votaràs?
- Jo votaré el color que guanyarà.
- I com ho saps quin color guanyarà?
- Perquè cada vegada ho he encertat. De totes maneres guanyaran o els vermells o els blaus perquè son els colors preferits de la gent.
Llavors la meva filla, de tan sols 9 anys, però molt sabia ella, m’ha dit:
- I perquè no hi ha un partit violeta?
- Violeta?
- Si, mama, si remenes el color blau i el color vermell fa violeta i llavors segur que sortirien guanyadors!

Un partit violeta.... color de les dones.....Perquè no ?

A les properes eleccions seré candidata i la meva filla serà la meva assessora.

Ara només em cal trobar el nom del partit. Algun suggeriment ?

2009-04-15T20:45:00.004+02:00

Cantant :Emmanuel Moire
Autora : la gran canta-autora francesa Zazie

LLetra :
Si j'étais moi,
Ni la montagne à gravir
Au bord du vide, la neige à venir
Ne me feraient peur

Si j'étais moi
Ni les pages à écrire
Ni de trouver les mots pour le dire
Ne me feraient peur

Mais je me lâche la main
Je m'éloigne de moi
Je me retrouve au matin
Sur la mauvaise voie
Quand on se perd en chemin
Comment venir à bout
De ces efforts inhumains
Qui nous mènent à nous

Si j'étais moi
Ni les démons que je cache
Les idées noires, les flammes que je crache
Ne me feraient peur

Mais je me lâche la main
Je m'éloigne de moi
Je me retrouve au matin
Sur la mauvaise voie
Quand on se perd en chemin
Comment venir à bout
De ces efforts inhumains
Qui nous mènent à nous

Si j'étais moi
Tout ce que j'ai sur le coeur
Ce que je fais de pire et de meilleur
Ne me feraient peur
Si j'était moi
Ce que je fais de pire et de meilleur
Ferait mon bonheur

Si j'étais moi
Ni les démons que je cache
Les idées noires, les flammes que je crache
Ne me feraient peur "

Si j'étais moi
Ni l'homme que je suis
Ni même la femme qui dors dans mon lit
Ne me feraient peur

LA MAMA

2009-04-14T18:45:00.004+02:00

Fa dos dies que vaig a dinar a casa de la meva mare. Dic a casa de la meva mare però en realitat es tracta de la casa dels meus pares. Però quan parlo de casa seva, sempre dic la casa de la meva mare. Suposo que la mare és el centre de la família, el vincle entre tots els membres.També ho és el pare però el lligam que tenim amb la mare és diferent. En el meu cas és així. No tinc res contra el meu pare, és una persona admirable : autodidacta, sap de tot, té opinió de tot i sempre té la resposta justa. Fins hi tot de vegades m’irrita que sigui tan perfecte als seus 83 anys. Quan penso que l’home té una palm pilot, un mòbil i navega per internet com un jovencell se’m posen els cabells de punta.

La meva família està de vacances i la meva mare ha insistit per a que jo no dini soleta. Per mi que es pensa que no sé cuinar. Que no em sabré fer ni una truita. O potser té por que no recordi que s’ha de dinar. I això que sóc mare de família….
He acceptat doncs d’anar a dinar a casa seva.
La seva principal preocupació ha estat : que li faré a la nena per menjar? Qualsevol diria que sóc una sibarita i que no puc menjar coses senzilles. No. Quan vaig a menjar a casa d’ella sempre ha ser especial. Únic.
Després de fer-me moltes preguntes sobre el que em vindria de gust, decideix fer-me uns peus de porc amb llentilles. No és que sigui el meu plat preferit però si que és un plat que necessita una certa elaboració. I això a la meva mare la reconforta per què s’ho haurà de currar.

Arribo puntual a casa. L’hora de dinar és sagrada pels meus pares. A la una en punt. Ni un minut més ni un minut menys. Sinó hi ha males cares. No entenc aquest neguit de puntualitat. No ve de 10 minuts però per a ells si. Per què sinó, diuen, després el menjar està fred, després ens apropem massa de l’hora de berenar, que també està establert, i ha de ser a les 6 en punt. Seran manies de la gent gran? El temps els fa por i l’han de controlar d’alguna manera posant fites exactes a hores concretes? Estan jubilats per tant podrien viure sense mirar l’hora. Jo somio de viure així, sense horaris. La culpa la tenen les maleides pastilles: tres cops al dia, abans o després dels àpats per tant tot ha d’estar sincronitzar amb l’hora de presa de les medecines.
A la una en punt ens assentem els tres. El meu pare al cap de taula, la meva mare a la seva esquerra prop dels fogons i jo a la seva dreta - com Jesús.

El meu plat ja és a taula. Es el primer que la meva mare ha servit. Agafo la forquilla i el ganivet i ataco els peus de porc. De cop sento dos ulls mirant-me fixament i esperant que la meva cara indiqui si el menjar és del meu agrat. Sé que porta tot el mati cuinant per a mi, per la seva filleta que ja té 37 anys i que per ella sempre seré la nena petita de casa.
Faig exprés de no dir res, mastego tranquil·lament. Vull assaborir aquest primer mos. Tanco els ulls i amb la mà li faig un senyal d’aprovació indicant-li que està boníssim.
La meva mare, que s’havia quedat gairebé sense respirar durant tot aquest instant, deixa anar un sospir de reconfort. Valia la pena haver passat tantes hores a la cuina, cuinant a foc lent aquells peus, amb aquell sofregit de tomata, ceba i verdures. Ha estat la seva activitat matinal, ella que troba els matins llargs, endreçant el seu piset i les seves coses.
Avui tenia una motivació més per tirar endavant. Avui faria de mama, allò que tant li agrada i que poques vegades té la ocasió de fer perquè els seus tres fills ja no viuen a casa i han fet la seva vida, sense ella, però tenint-la sempre molt present.

El meu pare ni s’ha adonat d’aquest moment que jo qualificaria de màgic i tendre. Ell, aquests sentimentalismes el fastiguegen. Es un home dur, que l’únic que ha sabut fer en aquesta vida, i en part li ho agraeixo, és treballar con un condemnat per a que no li faltes de res a la seva família. Fa poques mostres de tendresa. Diu que això son coses de dones….Jo crec que és més aviat una questio d’educació i de generació.

Ara ja podem menjar tranquils. La meva mare passa a explicar-me com ha preparat els peus de porc. M’explica tots els detalls: on els ha comprat, quan els va descongelar, quines verdures hi ha posat, el temps de cocció…..
Detalls que em fan riure perquè sembla que hagi realitzat una operació a quiròfan més que un plat culinari. Només de sentir-la parlar ja sento l’olor del sofregit i dels peus coguen-se. Sento l’escalfo dels focs, els ulls de la meva mare mirant el rellotge per controlar que no es passin les lentilles, veig les seves galtes vermelles de la calor que fa a la cuina.

M’agrada anar a menjar a casa de la meva mare.Tot és bo. Tot témil gustos. Tot està net. Em cuiden. Em mimen. Em serveixen l’aigua, em tallen el pa, m’apropen la sal. No m’he d’aixecar per res. Tot m’ho fan. Sóc la reina de la casa. Fins hi tot em fa sentir malament. Ho fa amb tanta naturalitat i tendresa que no m’atreveixo a dir-li que s’estigui quieta, que s’assenti i mengi. No ho pot evitar. Es una mama amb mono de fer de mama.

Quan acabem de menjar intento ajudar-la a recollir la taula malgrat els , “deixa que jo no tinc res més que fer, ja ho endreçaré tot jo”.
El meu pare s’ha aixecat per a anar a fer la migdiada. El seu metge li ha recomanat que després de cada menjada s’estiri per a evitar marejos. Així ho fa.
La meva mare em permet com a mínim plegar les cadires i posar-les al seu lloc.
Mentre comença a escombrar la cuina, parlem de tot i de res. I de cop amb una energia sobrenatural per una dona de 73 anys i de metro cinquanta, comença a fregar tota superfície que se li presenta al davant. Jo me la miro i penso que la cuina no està tan bruta com per a haver-la de polir d’aquella manera. Continuem xerrant, la meva mare d’esquenes, parant de tant en quan, mirant-me i apa es torna a posar en acció fregant allà on ha fregat fa un moment.
Em dona la sensació que estic en un laboratori. Tot brilla, fa olor de desinfectat, quasi d’hospital. No entenc per què cada vegada que mengen han de netejar tan a fons la cuina. Tenen por dels microbis? O és que no volen que quedin proves de què hi he anat a dinar? Els espien? I qui els espia? Els meus germans que es pensen que he anat a casa dels meus pares només per a fer-los canviar el testament? Al final estic quasi acollonida.

Sona el despertador del meu pare indicant que s’ha acabat la siesta i jo torno a la realitat. Son les 15h, la meva mare té hora a la perruqueria. Jo he de tornar a casa meva.
Abans de marxar, la meva mare em diu que té un bacallà fresc que em podria cuinar demà al migdia. Em poso a riure perquè sembla que m’estigui dient que s’ha comprat un telefon mòbil d’ultima generació que fa cafès amb llet! Fa poesia explicant-me com podria preparar-me el peix. Continuo rient i li dic que si, que me’l faci com ella vulgui.
Passo davant de la habitació on jeu el meu pare. No em diu adéu però em recorda que he de ser puntual, a la una.
Agafo les escombraries i surto de casa de la meva mare, pensant que tinc sort de tenir encara els meus pares i que la meva mare fa uns peus de porc que ni els del Bulli!

2009-04-10T17:30:00.003+02:00

Quan he de comprar un llibre sovint escullo el llibre en funció de les critiques, de la imatge de la tapa, o del comentari del darrere.
Els Best Sellers no sempre m’acaben agradan però com la majoria dels lectors, ens deixem influenciar pels mitjans de comunicació i pel marketing que es fa al voltant d’un escriptor i de la seva obra.
Acabem premian no el contingut d’un llibre, la seva qualitat literària sinó com s’ha sabut vendre. Tot acaba sent una questio d'imatge i de percepció.
Els escriptors mes passius, amb menys empenta o més humils, intenten fer-se un foradet en aquest mon on les grans editorials ens diuen el que hem de llegir sigui bo o dolent, Ells decideixen per nosaltres quin estil literari ens ha d’agradar, quin autor ha de ser el nostre preferit, i quin preu té el nostre gust per la lectura.
“J’ai tué Anemie Lothomb de Jean Pierre Gattegno” és una sàtira del mon de les Lletres. tracta de les dificultats que tenen els autors poc mediatics per sobreviure en el mercat del llibre. És una critica molt encertada del paper dels mitjans de comuncacio i dels lectors devoradors de best sellers però no sempre amants de la literatura.

El cotxe

2009-04-10T16:16:00.003+02:00

El cotxe.
Un lloc on amagar-se, on evadir-se. Estem sols. Protegits.
Arribo al pàrking del super. M’aparco al costat d’un cotxe vermell. Dins hi ha una dona fumant amb la finestra oberta.
Quan surto de fer les compres, el cotxe vermell continua al costat del meu, i la dona continua fumant. Ara m’adono que està parlant per telèfon.
Deu portar així uns 40 minuts, que és el temps que he tardat a comprar.
M’imagino que la seva trucada és de caire d’allò més privat. Quan algú s’està tant de temps al telèfon, fumant dins d’un cotxe, i a les 20h, jo diria que és perquè es tracta d’una conversa que no es pot tenir en cap altre lloc. Trucada secreta. Ilegal. Pecadora. Infidel.
Estarà parlant amb un amant, un amic amb possibilitat d'esdevenir un amant? Riu molt, té un somriure ximplet, innocent i de felicitat. Potser li acaben de dir, bonica, princesa, preciosa, t’estimo.
De cop sento: “Bé mama quedem així, sóc jo qui passo a recollir el pastis i a les dos ens trobem a casa….si seré puntual….no et preocupis que no m’haureu d’esperar…”.
Engego el cotxe i marxo deixant aquella dona fumant i parlant senzillament amb la seva mare. Realment sóc molt entravessada……

Estrenem en 10 dies !

2009-03-24T15:57:00.003+01:00

El Periòdic d’Andorra

La Cia. És Grata aposta per un clàssic i debuta amb Picó.
Presentarà una adaptació contemporània de 'La disputa' de Marivaux

Després de deu anys provant tots els gèneres, inclosos el musical i el curtmetratge, La Cia. És Grata aposta aquest any per un clàssic francès: Marivaux i estrena director: el valencià Jorge Picó, ni més ni menys que director i coautor amb Sergi López, del reeixit Non solum. Picó --també intèrpret d'Un tramvia anomenat desig d'Ester Nadal-- i La Cia. És Grata han triat La disputa, una peça del segle XVIII que faran contemporània amb l'escenografia i el muntatge i que, segons Picó, "té plena actualitat perquè parla de la vigilància de les persones".
"Vaig voler fer amb La Cia. un treball d'actors, treure tot el potencial que té la companyia, i per això vam triar una obra basada exclusivament en l'actuació, en el joc dramàtic; una obra per créixer com a actors i com a persones", va afegir-hi Picó sobre La disputa, que s'estrenarà a l'Auditori Claror la primera setmana d'abril. Per subratllar aquest treball actoral, l'escenografia serà mínima i inclourà projeccions audiovisuals. I és que La disputa, que es podrà veure al Claror, estarà adaptada als temps actuals. "És com un Gran Hermano però més profund, més cruel, més negre, més dolorós", va afegir-hi el director.
Per a aquest muntatge, La Cia És Grata estarà integrada només per vuit actors, que interpretaran un text sobre el comportament humà a partir d'una pregunta: quin dels dos sexes és, per naturalesa, més propens a la infidelitat. Marivaux posa en escena un príncep que duu a terme un experiment: separar del món quatre nadons (dos nens i dues nenes) vigilats per uns criats, i un cop adults, els posa en llibertat per observar el seu comportament i les seves reaccions no contaminades per cap societat. "És una obra en la línia de la filosofia de Rousseau sobre l'home i la naturalesa", va afegir-hi el director i dramaturg.

AVUI VOLDRIA ESTAR BOJA ....O JA HO SÓC....

2009-03-24T14:29:00.006+01:00

Vaig estressada. Masses coses al cap. Masses decisions importants a prendre.
Vaig xutada de nicotina i cafeïna. Molt malament per la salut però ideal per aquests moments.
Avui em faria passar per boja. Quan et fas la boja la gent et mira de reüll, però et deixa en pau perquè se suposo que no estàs bé.
Avui aniria a fer una reserva a l’Hotel, perdò, a l'Hospital cinc estrelles que tenim aquí. Quarta planta. Psiquiatria. Amb unes vistes precioses a Caldea, la Comella i Carroi. A més està ubicat a la zona pija d’Andorra. Tot un luxe.
En mig de gent amb malalties mentals.... jo seria la més normal. O no. Qui són els normals, els hi aguantem i suportem la vida o els qui acaben explotant perquè ja no poden més ? potser és més natural esclatar que no fingir, reprimir-se , fer-se el valent. Al final ningú sap qui és el boig de veritat.
Doncs això 4 setmanes aïllada del món convencional, amb el plat a taula, calenteta, distreta i camells legals : drogues a dojo, a tota hora i sense pagar ni un duro !
Igual m'agradaria i no voldria tornar a casa. Ups això és perillós...

GAME OVER

2009-03-24T13:44:00.004+01:00

Si, és una banalitat dir que cadascú té les seves visions de les coses.
Cadascú es fixa uns llindars. Llindars de paciència i de comprensió.
El que per l’un és massa per l’altre és suficient.
El que per l’un és important per l’altre pot ser insignificant.
Com jugar aleshores a un joc si no es comparteixen les mateixes regles ?
És quan arriba el moment de dir Game Over ?
O millor decidir escriure conjuntament les regles del joc i tornar a posar una moneda ?

QUI SÓC ?

2009-03-10T14:48:00.003+01:00

Vaig tenir una biblioteca impressionant de 16.000 llibres.
No m’agradava compartir els meus llibres amb ningú .
M’encantava que em regalessin llibres .
Llegia moltíssim .
Sempre subratllava les frases que m’agradaven amb un llapis de color negre.
Llegia bàsicament per alimentar les meves tesis
Per mi la lectura havia de ser sobretot útil.
M’agradava sobretot Clausewitz, Fichte, Kant, Machiavel, i les biografies de Juli Cesar i Alexandre el Gran.
El meu autor preferit era Shakespeare però durant els últims anys de la meva vida llegia a Henry Ford i a Madison Grant.

10 hores d'interpretacio : chapeau !

2009-03-06T16:10:00.005+01:00

Aquest mati he escoltat a la radio que s’estrena a Paris l’obra de teatre « Le soulier de satin » de Paul Claudel sota la direcció de Olivier Py.
Es tracta d’una obra de teatre que dura 10 hores ! Si si no m’he equivocat escrivent, he marcat el numero deu , un ú i un zero.
Jo que estic en una companyia de teatre, i que l’obra més llarga que hem fet ha durat dues hores i mitja, no em puc estar de pensar en el temps de preparació per muntar un espectacle d’aquestes característiques!
És una marató de memòria, frases, interpretacions, vestuaris , llums , escenografia.
I jo penso: durant aquestes 10 hores, els actors faran els seves necessitats físiques ? menjaran? faran la siesta ? es dutxaran ?
I el públic ? repartiran entrepans, begudes i desodorants ? Podran aixecar-se per anar a estirar les cames ? i els fumadors ? els autoritzaran a fumar dins del teatre ? I el pàrking ? els hi sortirà caríssim !
Suposo que justament per la grandiositat de l’obra tant el públic com els actors han de ser realment excepcionals. Apassionats del teatre, pacients, amb un domini de la llengua perquè es tracta d’un text feixuc, i sobretot han d’estar acostumats, els uns, ha estar de peus i els altres, a estar assentats.
M’imagino la conversa d’una parella de Paris, dissabte al mati a les 10h :
V- Escolta François he quedat amb unes amigues per anar al teatre ara al migdia.
F- Al migdia ?
V- Si.
F- Ah.Quedem per dinar ?
V- No millor per sopar, quan surti de l’obra.
F- Tens un amant ?
V- No, perquè ?
F- Per res. Doncs jo Valérie marxo a la piscina. Tornaré passat demà. Tinc una amant però no sé trobar excuses tan esplèndides com les teves.
V- T’odio
F- Jo també

Homenatge a la Eli

2009-03-03T00:03:00.004+01:00

Vull fer un homenatge a la Eli, la dona de fer feines que s’ocupa de netejar la segona planta de la meva empresa.
Arriba cada dia a les 18h sempre puntual amb les bosses de la compra. Es canvia de roba i es posa la seva bata. Una bata ratllada de presonera. Durant tres hores es dedicarà a netejar la merda dels altres.
Sempre discreta fa la seva feina amb energia i fins i tot sembla que ho faci amb ganes.
Quin mèrit....
De tant en quan intercanviem algunes paraules, parlem de banalitats, el temps, la feina, la família. Però no deixa la valleta. Ella va fent mentre xerra.
Avui m’ha proposat de fer un cafè juntes a la sala de cafès. 20 cèntims per un cafè aigualit que pretén ser un cafè expresso. Quin sentit del humor que té la maquina de cafés....
Ens hem assentat i m’ha explicat que per Pasqua anirà a Disneyland Paris amb la seva filla. Estava tota il·lusionada i ha deixat la seva timidesa de banda. Jo me l’escoltava amb atenció perquè veia que per ella era una satisfacció explicar m’ho.
De cop , ha passat algú darrera la porta de la sala de cafès, i la Eli s’ha posat vermella i nerviosa. Li he demanat que li passava i m’ha contestat : és la jefa que vé de tant en quan a controlar-nos perquè ens ha prohibit de prendre el cafè sentades. L’hem de prendre de peus. Perdona, li he dit ?
He estat a punt d’aixecar-me de la cadira i anar a dir-li quatre coses a aquella bruixa. Si perquè una persona així només pot ser una bruixa i una reprimida de la vida.
La Eli m’ha explicat que la jefa , abans també es posava la bata de ratlles de presonera i també rentava la merda del altres. Ah si, i també es prenia el cafè sentada. Però ara és jefa....I cal que imposi les seves regles, que no són les regles de l’empresa de neteja. No. Són les regles que una desgraciada imposa a les seves excompanyes de feina per poder demostrar la seva autoritat. Indignant. Patètic. Dèspota total.
La Eli estava tan espantada que li he agafat la mà i li dit que es tranquil·litzes que no passava res i que si li deien alguna cosa, jo diria que l’havia convidat perquè m’havia ajudat a endreçar unes caixes al despatx. El viatge a Paris havia desaparegut i la seva il·lusió també.
S’ha aixecat de la cadira, s’ha cordat la bata i ha marxat amb el cap cot a netejar l’escala.
Jo m’he quedat sola pensant en aquesta pobra noia que té la meva edat , que viu en el mateix país que jo però que la tracten com si estiguéssim a l’edat mitjana.
Estic esperant que torni a passar la bruixa. Em ve de gust convidar-la a cafè. Però abans escopiré a dins. Com a mínim.

Escriure per comunicar

2009-02-26T15:14:00.002+01:00

Últimament m’escric amb gent que he conegut per internet. Intercanviem impressions de tot i res , sobretot parlem de temes literaris. Ens escriguem bàsicament en castellà ja que no son catalano-parlants com jo. A més soc bilingüe en francés , i quan escric en castellà, inevitablement colo sense voler paraules en català i en francès. Em fot per que em dona la sensació que no domino suficientment la llengua. Si rellegeixo els emails enviats m’adono de les faltes que he fet i penso “quina imatge més patètica dones de tu !”.
Però ....recapacitant realitzo que no té tanta importància. No he de demostrar res a ningú. L’únic que se’m demana és comunicar, compartir i res més. Les faltes d’ortografia son coses purament escolars.
Quan a un nen se li ensenya a escriure se li dona més importància a la forma de les lletres i a l’ortografia que en el sentit del que escriu. Amb el temps el nen aprèn a donar sentit a aquestes formes gràfiques que se’n diuen paraules.
Finalment escriure no deixa de ser això : un mitja de comunicació, amb o sense faltes. La prova la tenim amb els sms. Son la minimalització per excel•lència de la comunicació escrita ! I oi que arribem a entendre’ls ?
Per tant a partir d’avui he decidit no traumatitzar-me més si en lloc de escriure “nosotros” escric “nosaltres”. Encara que algun espavilat m’hagi recalcat : “oye esto no és castellano !”.
Ja està m’acabo de fer algun enemic....

Le voyage dans le passé

2009-02-22T07:48:00.002+01:00

Llegir-se l’ultim llibre d’un autor pot semblar un gest molt banal.
Pero no sempre es cert.
Aquest cap de setmana m’he llegit l’ultim llibre de Stefan Zweig que s’ha publicat !
Mil agraiments a la editorial francesa Grasset per haver-ne fet la traduccio.
La cosa es que van trobar un manuscrit inedit d’unes 100 pagines en un apartament de Londres. Despres de fer les justes verificacions es van adonar que es tractaba d’un Zweig.

Trama del libre : un home que ha hagut de lluitar molt per a sortir de la miseria s’enamora de la dona del seu protector, una dona generosa i mare de familia.
La parella es declara, i els dos saben el que sent l'un per l’altre. Pero la relacio sera purament platonica : el desti els separa. Quan es tornen a veure han passat 9 anys. Pensaven que els sentiments perdurarien, que serien els mateixos pero…
Si volen coneixer la continuacio busqueu una llibreria !

Zweig tracta en aquesta historia els seus temes predilectes : l’amor, la passio, la traicio, la dona i com sempre amb una psicologia extraordinaria. Aconsegueix fer ressaltar aquests sentiments tan contradictoris que portem dins de l’anima.
Un « coup de cœur » !

Referent al manuscrit : es va publicar parcialment en una revista l’any 29 i l’any 76, quan es va trobar el manuscrit integral va ser publicat a Alemanya. La traduccio francesa s’ha fet esperar : novembre 2008 !
No paro de pensar en la persona que va tenir durant 30 anys aquest manuscrit. De qui es tractava ? Un amic, un familiar de l’autor ? Es tractaba d’un home o d’una dona ? Era conscient del tresor que tenia entre les manes ? El va trobar o li van transmetre ? El va robar? Perque va decidir treure’l a la llum? i finalment, va contactar un antic amor per dir-li que encara l’estimava després de haver-se llegit el manuscrit ?
Jo crec que es el que hagues fet…i vosaltres ?

UNA BONA INVERSIÓ

2009-02-17T09:03:00.002+01:00

Llegeixo a la premsa francesa que el sector de la llibreria no està patint els efectes de la crisis econòmica. Me’n alegro sincerament. Fins hi tot semblaria ser que durant el mes de desembre les vendes van ser inesperadament elevades.
En temps de crisi la gent comprar menys o millor dit comprar diferent. Busca regals que puguin ser apreciats i alhora accessibles per a la butxaca. El llibre és un valor segur i a més no passa mai de moda. El pots llegir o no , guardar-lo per les vacances, el pots deixar, intercanviar, dur-lo al cotxe per aprofitar d’aquells 10 minuts de cua per llegir, o quan vas al metge, al banc, treure’l i fullejar-lo. Les frases que mes t’agraden les pots recopiar, exposar o enviar. Tot això en un sol objecte rectangular que de vegades no supera els 100 grams !
No cal ser li fidel a un llibre, en pots estar llegint dos al vegada i no dirà res. El lector por ser obertament polígam ! El pots tenir aparcat momentàniament i tornar-lo a agafar quan n’has acabat un altre. No és rancorós. O fins hi tot no llegir-lo mai i quedar-se allà plantat. Encara que tingui un dit de pols a sobre, sap que te’l mires de tant en quan i que un dia te l’emportaràs al llit per llegir-lo. És qüestió de temps.
I així va passant de l’estanteria al moble, del moble al bolso, del bolso al cotxe, del cotxe al despatx, del despatx al cotxe , del cotxe un altre cop a l’estanteria de casa.
Com tot aventurer que surt de casa , el seu físic se’n pot ressentir : alguna rallada, alguna punta doblegada, alguna taca de cafè...i de vegades fins hi tot l’amputació d’una pagina ! Tot i aquestes mutilacions, el llibre, continua essent un llibre, no s’immuta no baixa la guàrdia, es manté ferm . L’anima del llibre perdura i les seves paraules no es mouen, son sempre les mateixes, nos es contradiu un dia per l’altre com fem les persones, no mou ni una coma, ni un punt !Som nosaltres els lectors qui interpretem segons el dia allò tan estàticament escrit.
Recordeu : invertiu en llibres és un valor segur !

Quina nevada a Andorra !

2009-02-12T09:24:00.001+01:00

Ha estat un dia caòtic però quina il•lusió veure tanta neu !
La gent estava espantada i alhora excitada perquè la neu té això, un costat màgic !
Tothom fent fotos, tothom mirar els flocs de neu que anaven caient dignament i sense escrúpols ! Invasió de blanc i de puresa ! Brutal !
Quan he arribat al parking he hagut de “trobar” el meu cotxe ! Impressionant quasi un metro de neu al capot !
Al costat tenia un turista anglès, intentant despullar el seu cotxe de la dolça capa de neu pols.
Jo he tret una carpeta del bolso que ha esdevingut una excel•lent pala i m’he passat 10mn treien neu. Ho he fet amb un somriure d’orella a orella i m’he oblidat del fred i de que se m’estaven gelant els dits. M’he improvisat en “lleva neus manual “.
En l’aparcament exterior, es vivia un ambient de germanor : la gent s’ajudava a treure la neu, a posar cadenes, explicant als turistes quin era l’estat de les carreteres, donant consells.
Estava orgullosa de la generositat que sortia espontàniament de la gent .

MUSICA I SEXE

2009-02-09T19:33:00.002+01:00

Dissabte vaig tenir el gran privilegi d’anar a veure la Royal Philharmonic Orchestra de Londres. 80 musics .Un programa de luxe : Mozart, Schumann i Beethoven amb la magistral 7ena Simfonia. Tot sota la batuta del gran violinista i director israelià Pinchas Zukerman. Durant els primers minuts vaig fer apnea : em vaig quedar sense respirar, suposo per no distorsionar el so celestial que escoltava. Zukerman va fer de solista durant 10mn i les notes del seu violi ens van transportar en un altre mon. Un mon inhuma ple de sensacions.

I com soc una persona amb molta sensibilitat i veig coses que no sempre els altres veuen o les senten, vaig trobar que la musica clàssica pot tenir una vesant molt sexual. M’explico :
Resulta que a la segona part, va entrar una violoncel•lista. Descripció física de la dona : alta, cabells molt llargs llisos ros platí amb una diadema , llavis “pulposos” i pitrera descomunal. Aquest últim detall era fàcil d’apreciar per l’escot que duia. Portava un vestit blau metàl•lic llarg i sense mànigues. Com s’acostuma a dir : un tros de dona.
Es va seure, va posar en violoncel entre les seves cames, va agafar l’arquet amb la ma dreta, i amb la mà esquerra va començar a tocar-se els cabells.
I és aquí que vaig començar a trobar similituds amb el sexe.
Per començar, no sé per què, em vaig imaginar que aquest dona sortia directament d’un peli porno ambientada a la època dels romans, i que es preparava per a fer nos una demostració de auto-satisfacció...
Cada cop que feia una nota llarga, clavava els seus dits sobre les cordes amb una vivacitat increïble, les notes més greus i més agudes semblaven els punts culminants de la seva excitació. Eren clarament moments “orgasmics” ! De cop es parava, es tornava a tocar els cabells i s’acariciava les cuixes amb la mà suposadament suada. També movia els llavis com per a posar los humits. Tornava a fer el seu solo i un altre cop tornava a bellugar-se, acariciant amb tot el seu cos el violoncel i movent els llavis. Semblava que estava en ple acte sexual amb el seu instrument, i que entraven en una simbiosis perfecta. Tot molt animal i poc sensual.
Potser només una ment perversa com la meva podia sentir això. I és que la musica m’exalta molt i crec que em fa perdre el mon de vista !

Per cert, la prestació de la violoncel•lista va ser fantàstica, malgrat els meus pensaments oh quants impurs !

DEIXEU-ME SER NENA !

2009-02-06T13:51:00.003+01:00

Ahir vaig portar a la meva filla de 6 anys a una consulta a l’hospital. La infermera em va dir que anaven endarrerits i que m’hauria d’esperar mitja hora.
Com que feia bo, vaig decidir esperar-me fora al carrer , just a l’entrada de l’hospital.
La meva filla va començar a improvisar jocs amb mi :
“mama hem de caminar sobre les rajoles però no hem de tocar les línies”
“mama ara hem de seguir les línies”
“mama ara em dones la mà, tanco els ulls i em vas guiant”
Vaig participar, com no , a aquests jocs infantils que tots hem fet de petits. Però que ara ja no fem. O no els podem fer...
Una nena que salta pel carrer amb la cartera mig torta i cantant és molt normal.
Una dona que salta pel carrer amb el bolso penjat al coll i cantant és una boja.
L’últim joc que em va proposar era més agosarat : saltar d’un banc a un l’altre.
Li vaig dir : “ no ho puc fer “.
Ella :”Perquè ?”
Jo :“ doncs per que soc una mama”.
Ella : “ i no saps saltar ?“
Jo : “si però.....”
Vaig alçar el cap i vaig mirar cap a les finestres de l’hospital. Alguns pacients ens estaven observant. Sobretot em vaig fixar amb les finestres de la 5ena planta que és on hi ha el servei de psiquiatria.
Vaig somriure, vaig girar-me i li vaig dir :
“ qui comença tu o jo ?”

Qui no té feina se la busca !

2009-02-02T21:13:00.002+01:00

Des de que xafardejo blogs, m’he anat fent una llista de llibres i pel·lícules per llegir i veure. Ja sembla el catàleg de l’FNAC.
A més, quan entro en una llibreria no puc sortir-ne sense haver comprat almenys un llibre encara que sigui per a les meves filles. Sinó em sembla que estic pecant !
El dilema que tinc ara és per quin començo. He decidit finalment començar pels més curts i deixar els més llargs per quan estigui de vacances.
Aquest cap de setmana per exemple he aparcat “Lolita” (perdoni'm estimat Sr.Nabokov)i m’he llegit el llibre de l’Amelie Nothomb : “les combustibles”. Es pot llegir en un parell d’hores full time, amb dues pauses per anar a buidar la bufeta i anar a fer se un cafetó.

La trama és boníssima : un professor de literatura i dos alumnes estan en un pis tancats per que fora hi ha la guerra. Fa molt de fred i ja han cremat totes les taules de fusta per esclafar-se. Ara l’únic “combustible” que queda és el paper i el professor té una immensa biblioteca. La pregunta és : quins seran els primers llibres que passaran a la foguera i que per tant caldrà sacrificar per poder gaudir d'uns instants d'escalfo fisica ? Brutal !

MON JARDIN SECRET

2009-02-02T15:01:00.003+01:00

Cada vegada que parlo amb algú sobre el tema del messenger, facebook o dels blogs en general quasi sempre em diu el mateix : "jo passo d’aquestes coses, m’hi connecto molt poc ".
Però curiosament quan em connecto sempre els trobo connectats. A menys que algú els hagi usurpat la seva identitat ! Qui sap...
Això és com la tele basura : ningú diu que mira els programes que anomenaré de "misèria humana" però ves per on, son dels programes amb més audiència.
Dedueixo que els hi fa vergonya admetre ho. Jo n'he mirat que no valien per res però em feien passar l’estona i amb molt de morbo. Ja és trist oi ? Ara ja no, per que arribo massa tard a casa. Però no me’n amago.
Potser en relació amb al post anterior, podríem dir que tots amaguem alguna cosa : algun desig, algun trauma, alguna frustració, algun neguit, algun amor.....Com diuen els francesos “ Notre jardin secret”.
Trobo que està bé tenir coses guardades. No cal compartir ho tot amb els altres. Està bé poder compartir amb si mateix. Es tan difícil tenir secrets en un món on tot se sap !
Segurament que és amb nosaltres mateixos que som més sincers. I potser aquests secrets que tenim son els que ens fan ser més persones i sentir nos encara més vius.

Calla....que encara rebràs

2009-01-31T16:48:00.008+01:00

Sabia que em costaria posar un post setmanal. El dilema que tinc, i reconec que no val com a excusa, és sempre el mateix : i de que parlo ? quin tema escullir ? personal ? d’interés general ? intel.lectual ? provocador ? No sé qui llegirà els meus posts, pero he de quedar bé. No se sap mai….
Llavors perdo tota espontanietat. Potser m’hagués agradat comentar aquell tema pero no…perquè sabran de quin partit politic soc. Potser podria comentar aquell article de…pero no perquè sabran de quina religio soc. Potser podria penjar el video del cantant…pero no, per que desvelaria els meus psicodelics gustos musicals.
He de fer part de la norma. No destacar. Ser discreta. Ser bona nena. He de ser politicament correcta. A menys que fossi completament anonima. Pero no és el meu cas. Tinc ben penjada la foto. No només la foto està penjada…. I no ha estat un acte per presumir. Tot i que, he quedat interessant oi ? Pero no. M’agrada veure la cara de la gent quan em parla. Per tant a mi també m’agrada donar la cara.
I ja hi som. Ja no podem dir tot allo que pensem. Bé els més coratjosos si. Jo, no ho soc. Soc de les que pensen : i que diran ? calla dona que encara rebràs.
Segurament quan la vida m’hagi fet patir més no tindré tanta por a dir el que penso i ser jo mateixa. Perquè…que passaria si la gent que em coneix sabés que reivendico la meva cultura cristiana, pero que soc atea ? que a Espanya votaria als socialistes, a França la dreta i Andorra el meu vei ! que escolto Flaix FM cada mati per anar a treballar fent explotar els decibels dins del meu cotxe ? i que a més ……Ostres !!! què estic fent ? què he dit ! Els meus pensaments han dictat aquesta ultima frase a els meus indisciplinats dits ! Ara tothom coneixerà algunes de les meves opinions. Em tancaran ? em castigaran ? em posaran cara a la pared ?

Per si de cas agrairia que algu crees una plataforma d’ajuda per a mi. Jo Senyors només volia tenir un blog, com tothom, per quedar bé, per que fa jove i ja vaig pels 37 i una ja es comença a sentir vella , i ara igual em jutjaran per dir qui soc i no qui hauria de ser …
En tot cas ha estat un plaer.
Ah si ! doncs ja que hi som, total em tancaran igualment, que sapigueu que també soc nacionaliSTA, feminiSTA i tot el que acaba per STA….

JA NO SABEM APRECIAR LA BELLESA ?

2009-01-21T09:14:00.004+01:00

WASHINGTON POST, 4 APRIL 2007
A man sat at a metro station in Washington DC and started to play the violin. He played six Bach pieces for about 45 minutes. During that time, since it was rush hour, it was calculated that thousand of people went through the station, most of them on their way to work. A minute later, the violinist received his first dollar tip: a woman threw the money in the till and without stopping continued to walk. A few minutes later, someone leaned against the wall to listen to him, but the man looked at his watch and started to walk again. Clearly he was late for work.

The one who paid the most attention was a 3 year old boy. His mother tagged him along, hurried but the kid stopped to look at the violinist. Finally the mother pushed hard and the child continued to walk turning his head all the time. This action was repeated by several other children. All the parents, without exception, forced them to move on. In the 45 minutes the musician played, only 6 people stopped and stayed for a while. About 20 gave him money but continued to walk their normal pace. He collected $32. When he finished playing and silence took over, no one noticed it. No one applauded, nor was there any recognition.

No one knew this but the violinist was Joshua Bell, one of the best musicians in the world. He played one of the most intricate pieces ever written with a violin worth 3.5 million dollars. Two days before his playing in the subway, Joshua Bell sold out at a theater in Boston and the seats average $100. This is a real story. Joshua Bell playing incognito in the metro station was organized by the Washington Post as part of an social experiment about perception, taste and priorities of people.

The outlines were: In a commonplace environment at an inappropriate hour: Do we perceive beauty? Do we stop to appreciate it? Do we recognize the talent in an unexpected context? One of the possible conclusions from this experience could be: If we do not have a moment to stop and listen to one of the best musicians in the world playing the best music ever written, how many other things are we missing?

PINTURA I PUBLICITAT

2009-01-19T12:43:00.009+01:00

Alguns puristes del tercer art, la pintura, troben molt poc correcte sabotejar quadres coneguts, afegint-hi elements nous per motius purament comercials.
Dic això després de veure la noticia de la mort del pintor Amèrica Andrew Wyeth, conegut sobretot per la seva pintura “Christina's World”.
La marca Budweiser va utilitzar aquest quadre per fer-ne un anunci que als meus ulls està molt encertat ja que mirant el quadre ens dona realment la sensació que “Christina” es mort de ganes d’arribar al cim de les cerveses Bud. Per extrapolació, nosaltres també tenim ganes de accedir a la cervesa.
Un altre quadre molt utilitzat per fer anuncis és el “Dejeuner sur herbe” de Manet - un dels meus pintors preferits del moviment Impressionista -.
Per mi és un bon mitjà per arribar a la gent que potser no coneix un pintor, i per tant és una manera d’apropar el públic a l’art.
Jugar amb elements moderns en un marc clàssic no deixa de ser compatible. L’efecte xocant i “transgressor” fa que no deixi a ningú indiferent. Agradarà més o menys però en tot cas recordarem l’anunci i de passada el quadre. Només per aquest últim punt valia la pena pervertir l’obra en qüestió.

CONTE : SOMBRA AQUI Y SOMBRA ALLA

2009-01-16T09:44:00.002+01:00

A classe era la millor. Tenia les millors notes i les millors apreciacions. Els professors deien de ella que era una persona molt generosa i creativa. Algunes alumnes li tenien mania però en realitat era pura enveja. Cada nou tallat que feia era una veritable obra d’art. Transformava a les persones. Sabia trobar el pentinat que corresponia a la personalitat del model. Tothom sortia satisfet del l’Escola de Perruqueria i Estètica, per el tallat era gratis i a més era una mena de renaixement.
I els maquillatges ? Era capaç de canviar la fisonomia fent senzills retocs, però centre encertant el lloc i la quantitat que calia matisar. Dosificava els colors com un pintor que fa retrats. Les cares desprenien un lluminositat i una naturalitat excepcionals.
Després dels exàmens de finals de curs, que fàcilment va aprovar, havia de buscar feina. Tothom, i ella mateixa, estaven convençuts que seria immediat. Ningú ho dubtava, ni les alumnes que li tenien mania.
Va buscar feina en les perruqueries més prestigioses de la ciutat enviant curriculum i el book amb les seves realitzacions. Però van anant passant els dies i no rebia respostes. Quan trucava per saber alguna cosa , a tot arreu li dient el mateix : “Ho sentim molt senyoreta però la situació econòmica actual no ens permet contractar a ningú més. És una llàstima per que sembla que tingui molt de talent.”. No se’n podia avenir. A l’escola li havien repetit mil vegades que per ella trobar feina no seria cap problema però ho estava esdevenint. Moltes de les alumnes que li tenien enveja havien acabat trobant feina com a cambreres o venedores. El sector de la bellesa sembla en crisis.
I un dia va passar pel davant i va veure l’anunci : “Es precisa maquilladora”. Sense rumiar-s’ho va entrar per demanar informació i l’endemà ja començava. Havia trobat feina i les condicions econòmiques eren molt bones : 1500€ i 50€ per client. L’únic inconvenient és que havia d’estar 100% disponible incloent hi els caps de setmana.
Aquella mateixa nit no va dormir gaire bé, estava nerviosa. Li passaven pensaments diversos relacionats amb la seva nova feina. I si....com ho faria per.....estaria bé si ......hauria de .....Va fer molts mals sons i es va despertat varis cops ben suada.
Després de prendre’s un cafè i una aspirina per la migranya causada per la mala nit que havia passat, va preparar-se el maletí. Tenia molt clar que només podia treballar amb el seu material, comprat per internet a una casa de productes de bellesa molt prestigiosa. Per ella aquell era el secret dels seus magnífics maquillatges : la qualitat del material. També es va endur algunes revistes on de vegades trobava la inspiració. Quan va arribar al seu nou lloc de treball , el seu cap va ser molt directe :”Aquí mana el client, fem el que ens demana i no discutim.” Sabia que això li costaria una mica per que tenia el defecte o genialitat de improvisar. Però com que el resultat final era sempre tan inesperat, els clients mai s’havien queixat.
A les 10h va tenir el seva primera clienta. Una senyora d’uns 70 anys. No era el tipus de client que més li agradava, per que sovint el que havia de fer era un senzill pentinat d’allò més clàssic. Però no s’anava a queixar ara que tenia feina.
Una hora va necessitar per deixar aquella senyora radiant. Estava molt satisfeta del seu treball i tenia ganes de veure la cara que posaria el seu jefe. “Segur que li agrada”.
No podia creure el que sentia. No podia admetre que posessin en dubte la seva professionalitat. Era inesperat i excepcional que li diguessin que s’havia equivocat ! Però el seu cap va tornar a ser molt directe. I sabia que segurament era la ultima conversa que tindrien junts. “Senyoreta ja la vaig avisar que aquí tenim unes normes i li ho vaig dir ben clar. Aquí mana el client i es fa el que se’ns demana. La família volia una cosa senzilla, natural. I quin és el resultat ? Ha deixat a la senyora Bellsolà com una presentadora de cabaret ! Si sembla que no estigui... Què diran els familiar quan la vegin ? Li recordo que això és una funerària i no un centre d’Estètica “.

GRACIES SR NESTLE

2009-01-13T22:31:00.003+01:00

Moltes gracies Sr Nestlé.
Gràcies per pensar en nosaltres.
Gràcies per pensar en nosaltres les mares que treballem.
Gràcies per pensar en nosaltres les mares que treballem i que a l’escola ens demanen de fer pastissos.
Gràcies per pensar en nosaltres les mares que treballem i que a l’escola ens demanen de fer pastissos i nosaltres voluntàriament ens oferim per fer-los, perquè tot i que els podríem comprar ja fets i embalats, doncs no, no volem passar per unes males mares, els volem fer nosaltres, amb les nostres mans, volem embrutar-nos les mans, el davantal, la cuina i sentir que som unes veritables Bree Van de Kamp. Segur que així els nostres fills ens estimaran més i podran lluir d’una mare-cuinera!Si fill la mare també sap fer pastissos!
Son les 21h. Tothom dorm. Vaig a la cuina i radera de les cassoles trec una bossa del super: dins hi ha la meva salvació, el meu honor, el meu prestigi. Contemplo aquell sobre quadrat que s’aguanta sol pel pes de la massa que hi ha dins. El toco, me’l porto a la boca i el beso: si,si Sr Nestlé no sap el bé que li farà a la meva consciencia.

Pas 1 : llegir les instruccions del paquet « Bizcocho de chocolat para 8 personas»
Pas 2 : encendre el forn
Pas 3 : busco el motlle en forma de cor : que no falti el glamour
Pas 4 : obro el sobre i delicadament verso el seu contingut, una massa de xocolata deliciosa ( em permeto llepar-me els dits )
Pas 5: poso el motlle al forn
Pas 6 : cronometro: 40 minuts
Pas 7 : em serveixo una merescuda cervesa a la salut del Sr Nestlé

Dintre de 40 minuts tindré un fantàstic i exquisit pastis de xocolata en forma de cor. The must !
Demà quan la meva filla porti el pastis a l’escola, orgullosa dirà : és la “meua” mama qui l’ha fet.
I jo, satisfeta d’haver complert la meva missió, tindré un pensament especial pel Sr Nestlé i per a totes les mares que treballem i que a l’escola ens demanen de fer pastissos i nosaltres voluntàriament ens oferim per fer-los, perquè tot i que podríem comprar los ja fets i embalats, doncs no, no volem passar per unes males mares, els volem fer nosaltres, amb les nostres mans, volem embrutar-nos les mans, el davantal, la cuina i sentir que som unes veritables Bree Van de Kamp. Segur que així els nostres fills ens estimaran més i podran lluir d’una mare-cuinera!Si fill la mare també sap fer pastissos!

TRAFIC

2009-01-13T13:09:00.003+01:00

Aquest mati mentre estava fent cua per arribar a la feina m’he recordat d’una cançó del cantautor francés Francis Cabrel, que es diu : “El meu lloc en el tràfic” .

Diu així :
“El dia comença
M’acabo de llevar
I ja porto una fulla a les galtes
.......
El motor que engego
M’ajuda a agafar lentament
El meu lloc en el tràfic
.....
M’agradaria que algú em deslliures
Però el qui he escollit
Em dono el just per viure
I massa poc per a que pugui fugir
.......
Hi ha tantes coses greus
Que succeeixen en els carrers
Que els meus fills ja saben
Que un dia hauran d’agafar
El meu lloc en el tràfic”

Trobo que és una visió molt realista de la meva, de la nostra vida.
De bon mati ja vaig de bòlit per arreglar me i marxar a treballar. Em “tunejo” de dalt a baix per donar la millor imatge possible, desperto a corre cuita les meves filles que mig dormides s’han de rentar, vestir-se, esmorzar, preparar la cartera i ràpid ( sempre ràpid ) cap a l’escola. El temps se’ns cau a sobre com una tapa d’olla a pressió i em passo l’estona cridant com una histèrica : “va espavileu que arribaré tard a la feina !”.
Les abandono a l’entrada del col·legi, pujo al cotxe, torno a baixar les interpelo, les hi faig un peto ( m’oblidava que era mama i que els nens necesiten petons i abraçades per comença bé el dia...) , torno a pujar al cotxe i direcció la feina.
A la carretera, cotxes i més cotxes, pitades, esquivades, males cares..... Surt més fum del cap de la gent que dels tubs descapaments. Crec que contamia més l'ambient el mal humor de la gent que el propi co2 que desprenen els vehicles.....
Sort que la musica a fons em fa oblidar per un moment que no soc cap formiga sino un ser humà. I aixo que el meu cotxe és negre, la meva jaqueta també i que vaig seguint ordenadament el cotxe del davant.
Treballo per satisfacció però sobretot per una necessitat alimentaria !!!Com la majoria ja ho sé. Tampoc em puc queixar, jo tinc la sort de tenir una feina.
Com diu molt encertadament la cançó em donen el just per viure però massa poc per a poder fugir !
I demà tornem hi.....i més tard ho faran elles.

TOT IGUAL

2009-01-11T07:58:00.004+01:00

Quan penso que és un dibuix fet per Plantu - dibuixant del diari LE MONDE - l'any 2001 quan Hamas va perpetrar varis atentats suicides a Israel. ...No s'ha avançat en res. No comment.

2009-01-11T07:36:00.008+01:00

“Es una activitat en la qual mentre ets jove tens feina assegurada". Això és el que es pensava la Sònia quan va començar a actuar - si se'n diu així - en pelis pornos.
Però ara amb la crisis les coses no li van tan bé. Han fet fora a molta gent, ella inclosa, els pressuposts molt apretats ja no permeten fer grans produccions : s'escullen decorats d'ultima hora i s'escurça el temps de rodatge i un cop acabat ja no et tornen a cridar més.
Quan parlem de crisis sovint pensem en els mals de caps que tenen els treballadors "convencionals" però en cap moment se'n passa pel cap que els qui es dediquin a professions més aviat promiscues també pateixen la crisi econòmica.
El mon del porno ja fa temps que pateix no només de la crisi sino sobretot de la pirateria per internet. Llegeixo en l'article del diari El Mundo que es connecta més gent al youporn.com que a la cnn.com !

I per què em preocupa el sector del porno ? Més que preocupar-me el que m'ha sorprès és que dues empreses americanes - Cadena Strip tease, de Larry Flynt i Girls Gone Wild de Joe Francis, han demanat al congres americà 5 milions de dòlars per tirar endavant les seves estimades empreses!

La pregunta que em faig és: son empreses com a qualsevol altra i per tant es mereixen les ajudes de l'estat - ajudes econòmiques que no deixen de ser diners recaptats mitjançant els impostos religiosament pagats per tots els ciutadans - ??
La nostra resposta seria la mateixa si es tractessin de fabriques de cotxes?

ADIEU GASTON

2009-01-09T12:02:00.002+01:00

Aquests dies entre el mal temps i el conflicte palestino-israelià les coses dolces sembla que no tinguin lloc de ser.
Però no em puc estar de pensar en el gran Pastisser de renom internacional Gaston Lenôtre que ens va deixar ahir a l’edat de 88 anys.
Aquest home va passar de tenir una pastisseria de barri a crear un veritable imperi del Dolç !
Els seus pastissos eren veritables obres d’art que regalaven no només la vista sinó també els paladars de nombrosos gormands.
Gràcies senyor Lenôtre per haver endolcit un mon que prou ho necessita !

TINTIN ROSA ?

2009-01-09T11:42:00.003+01:00

Tintin celebra aquest anys els seus 80 anys !
I ara un diputat anglés, en Matthew Parris pretén fer-li fer el seu coming-out anunciant que Tintin era i és gay !!!
Tant a França com a Bèlgica ( on el personatge fa part del patrimoni nacional ) , la gent es posa les mans al cap : com un ser tan pur - la veritat és que jo mateixa el veia més aviat com els àngels, que ni Déu ( bé ell si.. ) sap quin sexe tenen – podria tenir aquest tipus desviació sexual ! Oh my God !
Crec que anar a analitzar la sexualitat d’un personatge de ficció ja és tenir ganes de passar el temps.
Per mi Tintin va ser juntament amb Asterix uns dels primers Còmics que vaig llegir en francès. A la època, no em vaig preguntar mai per què no tenia novia, per que m’era igual. Jo només veia un adolescent que tenia la gran sort de viure aventures arreu del mon i que les compartia amb mi mitjançant la lectura.
Deixem la psico-analisis pels ser vius que segurament ho necessitem més que un personatge sense anima però que ens ha animat molt !

VEIL VERSUS ZIDANE

2009-01-09T11:39:00.003+01:00

La Sra.Simone Veil ha rebut aquesta setmana a França la distingida medalla de “ La Legió d’Honor” al mateix temps que el jugador de futbol Zinedine Zidane ( si si el del cop de cap a la final de la última copa del mon, si recordo bé ).
En quedo incrèdula davant d’aquest fet per que em costa comparar una personalitat com la Simone Veil, dona política, que va jugar un paper molt important en la lluita pels drets de les dones i un jugar de futbol....per molt bo que sigui.
Certament ella ha contribuït a fer canviar les mentalitats, a fer avançar les llibertats i en canvi en Zinedine ha fet gaudir i patir molta gent amb el seu particular toc de pilota.
És clar que no tots admirem les persones per les mateixes coses, i no tenim el mateix concepte del que ens fa feliç, ens satisfà i ens omple.
Continuo pensant però que és incomprensible atribuir el mateix reconeixement nacional i a més per part de la màxima autoritat d’un país, a dues persones amb destins tant diferents.
Finalment pel que veig aquesta prestigiosa medalla se la mereixen totes aquelles persones que son els millors en la seva disciplina , ja sigui a nivell esportiu, polític, intel·lectual...etc.
Per quan doncs la medalla de la “Legió d’Honor” per aquell que sàpiga fer el millor pa amb tomàquet del mon ?

2009-01-08T13:54:00.006+01:00

Gràcies senyora Dati, gràcies per haver tornat a la feina després de 5 dies d'haver parit ! Gràcies per oblidar els drets pels quals han lluitat tant les dones! Gràcies per cridar alt i fort que és no es cap problema conciliar vida laboral i vida familar. Ja m'agradaria saber que en pensa la Simone Veil...
Amb reaccions com aquesta només fa que menysprear la resta de dones que hem de lluitar per que se'n reconegui com a bones professionals i al mateix temps com a mare exemplars.
Essent una persona mediatica, hagues pogut sospesar el seu acte. No ho ha fet. Lleig, molt lleig.

LA VANGUARDIA 08/01/2009
Regreso relámpago de´mamá Rachida´

LLUÍS URÍA - París Corresponsal

La ministra francesa vuelve al trabajo a los 5 días de parir
LLUÍS URÍA - París Corresponsal - Parto? ¿qué parto? Cinco días después de dar a luz mediante cesárea a su hija Zohra, la ministra francesa de Justicia, Rachida Dati, de 43 años, regresó ayer al trabajo como si nada. Ella misma había avanzado que no pensaba abandonar por mucho tiempo sus responsabilidades ministeriales, pero nadie se esperaba que el descanso por maternidad fuera tan exiguo. La apertura del año judicial, en un acto solemne presidido por Nicolas Sarkozy en el Tribunal de Casación, precipitó sin duda su retorno. Rachida Dati abandonó la clínica a las 9.45 horas de la mañana, con su hija en bandolera, y tras una breve parada en su casa se fue al Elíseo para participar - desayuno incluido-en el primer Consejo de Ministros del año. Chaqueta de terciopelo negro, vestido corto del mismo color, tacones de aguja, peinado de peluquería, Dati reapareció radiante y espléndida. Delgada y sin rastro de cansancio, sólo la ligera redondez del vientre recordaba el parto. ...