DESAPAREIXER O FUGIR

Estava al jardí. Vestia una camisa del seu marit , unes calces i unes xancletes. De cop ja no hi era. Han passat 7 anys. On era, on és ?

Aquest és un dels 10.000 casos de desaparicions que passen cada any a França :  una persona de cop i volta desapareix, com si se l’hagués tragat la terra.
Ha desaparegut o ha fugit ? Aquesta és la pregunta més dolorosa i més aterradora pels propers de la víctima. Si és que es tracta realment d’una víctima. Tot i que el resultat final és el mateix – la absència - , el sentiment de culpa, engany o de desesperació no és el mateix.
Quan marxes per voluntat pròpia, acostuma a haver hi un motiu. Marxes perquè ho has decidit. Marxes per fugir :  de qui de què ?
Quan t’han robat la vida, tu aquí ja no hi tens grans cosa a dir, ets víctima dels altres.
Tot i que quan marxes perquè vols també ets víctima : de les teves pors, il·lusions, frustracions, pensaments.  Tots som víctimes d’alguna cosa.
Qui marxa deixa a la gent de seu voltant orfe, però de mala manera. Si no tornen , no troben el seu cos, el seu dol no s’acaba fent mai, i la espera és eterna . Qui diu eterna, diu infernal.
Un fill, una mare, una germana. Un esser estimat, o no tant, que ens abandona. Sense un adéu. Sense motiu aparent. Acabem imaginat algun motiu, envoltat d’algun sentiment de culpa. La culpa. És el pitjor dels sentiments perquè es realimenta !
Jo també he pensat algun cop en marxar. Començar de nou. Deixar la motxilla, per preparar-ne una altra ! Perquè les motxilles fan part del nostre cos ! si si és un annex de l’esser , allà ben enganxat a l’esquena. No la veiem però la sabem, la notem, el seu pes ens recorda cada dia que allà està, i per sempre.
No sé on aniria. Crec que conduiria fins cansar-me.
Aniria a parar en algun hotel de carretera amb aparcament tancat i wifi.
Passaria hores sense sortir de l’habitació. Miraria programes que ja ningú mira de la tele. Quan la gana m’apretes sortiria a comprar menjar salat i cerveses. A mesura que passarien els minuts i les hores em sentirà fatal. Pels demés, pels que em començarien a trobar a faltar. Tindria remordiments, culpabilitzaria, pensaria una excusa. M’enfadaria amb mi per no haver tingut el valor de marxar. O per haver tingut consciencia.
Millor marxar estan amb els demés. Tenint el meu espai, el meu temps, el meu món. Els demés son finalment aquella motxilla annexa :  no és pot desenganxar. L’única manera és traspassant però això ja seria una altra histò
ria.

Simone et Yvette

 

Per a elles la sortida del dissabte al restaurant “Biden” és sagrada. És la seva debilitat setmanal, el seu petit caprici, la seva manera de jugar a ser riques. Bé riques ja ho son, en amor, setanta anys de passió, de complicitats, de secrets comuns guardats amb molt d’afecte.

La Simone és del mes d’abril, i la Yvette del mes d’octubre, tot just acaben de celebrar el seu aniversari. A elles dues, sumen 180 anys ! Quantes anècdotes podrien explicar. Quantes alegries i quantes penes. Quanta vida en definitiva.

L’una asseguda davant de l’altra, comenten la setmana i de tant en quan interactuen amb les taules de la vora o amb els cambrers. S’ho poden permetre. És aquesta llicencia que t’atorga la vida pel sol fet de ser vell. Ningú s ‘enfada, ningú és molesta, fins i tot els hi fa gracia.

Ja van pels postres. Gaudeixen de cada cullerada. El sucre... el tenen prohibit... però un cop per setmana es salten la norma. I el vi... també proscrit...evidentment ha estat present durant tot el dinar, malgrat les recomanacions del Dr Dumartin, de no provar ni una gota d’alcohol.

 I elles pensen :  a 90 anys , ja no ens ve d’una copa de vi ! A més tothom diu que és saludable i sinó que li ho demanin als capellans !

Demanen el compte. “ Garçon ! L’addition s’il vous plait ! “

Els àngels dibuixats al sostre del restaurant, observen aquestes dues dones que un dia van decidir anar en contra del que estava establert. Cadascuna vivia en una casa, eren veïnes. Compartien el mateix carrer, la mateixa empresa i vam acabar compartint el mateix llit. Des del primer dia varen saber que estaven fetes l’una per l’altra. Es varen conèixer en un club de Scrabble. Es van picar a la primera partida que van fer. Igual de competitives, igual de cultes, igual d’apassionades per la literatura.

Encara ara, van dos cops per setmana a jugar al club de Scrabble del barri. En son les presidentes d’Honor i podríem dir que son les rivals més temudes :  acostumen a  guanyar i quan no guanyen s ‘enfaden a base de bé !  No hi ha qui les pugui afrontar !

Paguen amb targeta de crèdit. Bromegen amb el cambrer : “ Noi si no vens de seguida, marxarem sense pagar “. Son aquelles bromes que fan i que fan riure als joves.  Els joves es queden sorpresos davant l’humor d’aquestes senyores que podrien ser les seves avies o millor dir les avies dels seus pares. Dones velles que estan més a prop de la mort que de la vida. Dones que ja no senten, que ja no fan bona olor, indiferents per a tothom. Que equivocats que estan !

Mai s’havien sentit tant vides com ara. Tenen la mateixa il·lusió de viure que fa 50 anys. Amb aquella rialla trapella, amb les arrugues del pas del temps però no deixa de ser un somriure.

Mai havien estat tant elles. Diuen el que penses, fan el que volen i viuen amb intensitat com si fos el darrer dia. A la seva edat no s’ha de perdre el temps amb dubtes existencials i ruqueries. Tonteries les justes.

I quan els hi pregunten si son germanes, amb una mirada còmplice, contesten gairebé en cor :  “ som veïnes “.

Es posen la jaqueta, es tapen amb un mocador de coll, i agafen el seu basto, amic de viatge des de fa una pila d’anys, sempre fidel tot i que molts cops han estat a punt de separar se’n, no perquè els hi fes nosa , sinó perquè s’obliden d’ell a tot arreu on van.

Amb la mà s’acomiaden de la gent del restaurant. Els àngels de les parets i del sostre també els hi diuen adéu :  “ À bientôt Simone et Yvette ”. Tornaran el proper dissabte, s’asseuran a la mateixa taula, i quan els veïns de plat, els hi demanin l’edat, diran orgulloses, 90 anys. Un segle. Més que una vida. Una doble vida i mai millor dit...

 

El secret més ben guardat

M’imaginava que hi havia alguna cosa, que s’havien posat d’acord, però el que no em podia imaginar és que fins hi tot la meva  mare feia part d’aquest trama .

Veia coses rares, mirades, gestos i sobretot silencis. I tant que hi havia silencis ! Masses i tot ! Silencis totals, complets !

No sé si sóc la única que me’n he adonat. Tampoc m’atreveixo a comentar ho, i encara menys a compartir ho . Per això he decidit escriure. És que si no ho expresso, revento  ! És que és molt fort !

Va em llenço :  les mares tenen un pacte secret :  no dir mai a les seves filles que parir fa mal, i que ser mare et farà patir tota la vida ! Cal perpetuar l’espècie, i si elles ho han patit, nosaltres també . Solidaritat entre mares.

Què com ho sé ? Ho he entès  aquesta tarda mentre passejava per la platja i que veia els nens petits, bebès que fa poc que caminen, vora l’aigua amb les seves mares. He notat com una complicitat entre les mamis. Quan m’apropava d’una d’elles, em mirava, i amb el cap assentia. Jo per mimetisme feia el mateix i els hi retornava el cop de cap corresponent. Si no ens coneixem de res, que coi ens estàvem comunicant ?

De cop he tingut la sensació que totes les mares estaven connectades entre si. Que les unia ? Doncs si, els fills. I no només això, sinó una altra cosa. El secret. Aquest secret que és un pacte no escrit, no dit, però que totes sabem. No cal explicar-lo perquè cau pel seu propi pes quan ets mare.

No puc no dir-ho a les meves dues filles. Els hi he de dir. No vull que passin pel que hem passat totes ! Prou ! Sé que tindré enemics, gent en contra, em boicotejaran, però per fi se sabrà la veritat. No es mereixen les noves generacions saber ? Perquè si sap, pots escollir. Pots escollir ser mare sabent el que t’espera . Però és que resulta que ningú t’explica el que t’espera ! T’hi trobes ostia ! I llavors venen les frases siniques :  ara sabràs el que he patit jo per tu. Joder mama ! I tant et constava avisar me ! No....perquè el secret consisteix en això :  silenci. No dir res.

I quan esdevens mare, se’t censuren algunes paraules. Què qui les censura ? Tu mateixa ! Perquè acabes aprenent les regles del joc. Tu mateixa saps que hi ha coses que no podràs dir mai, ni tant sol insinuar-les. Perquè has de ser una bona mare, perquè durant uns anys deixaràs de ser tu per a ser la mare de. I aquest nou estatus, se suposo que és el que moment de la teva vida de dona que farà que et realitzis.

I una merda.

Et realitzes llegint un bon llibre, cuinant una truita amb patates, o anant de copes amb les amigues divorciades com jo.

Portem segles sent víctimes d’un secret no explicat però de conseqüències dràstiques. Les dones han fet pinya però no per evolucionar, sinó per ser esclaves del seu úter. I els homes contents de no tenir-les com a rivals. Elles han promocionat aquest secret i l’església en va fer el seu liev motiv : "i beneït és el fruit del vostre sant ventre: Jesús."

Necessito un mojito.

Estaba muerto y siempre de parranda

Ja està. Ja és mort. Les vegades que havia desitjat aquest moment i ara ....ara em fa pena. Em sap greu. Ai Joan tu que erets el més fort, el més valent, el més dictador. Que burra sóc.  Per què ara només em venen  al cap els bons records ? Com és que abans només tenia presents les males estones que m’havies fet passar ? Les humiliacions, els crits ? Joan et trobo a faltar. És que son tant anys... i tres fills.

Les cendres ? què vol que en faci de les cendres. No les vull pas les cendres. S’ha acabat no ? doncs s’ha acabat, no en vull saber res més d’aquest home.

Com diu ? que tenia un altre número de mòbil ? però si només tenia un mòbil ? Si no m’esvero però has d’entendre que m’estic assabentant que el teu pare tenia un mòbil que jo no sabia ! de la fulana segur...Ay Joan tot i estan ben mort m’has de continuar humiliant d’aquesta manera. Com ho vas estar fent tota la vida. Mal parit. 

Corrandes Rojes

La Maria era una dona qualsevol del poble. Treballadora, neta i polida. Va pujar sis fills, mentre el seu marit es gastava els pocs estalvis que tenien jugant a cartes.

Passava desapercebuda, perquè no era ningú important.

En tot cas això és el que  es pensava la majoria de la gent.

Però la Maria tenia un secret :  escrivia corrandes satíriques.

I les corrandes que escrivia la Maria no passaven desapercebudes.

Els feixistes del poble ja es feien sentir i els rojos no es callaven.

La Maria era roja, independent, forta, atrevida i sense pels a la llengua. Però de vegades un s’ha de protegir i les coses les ha de dir de forma secreta.

I això és el que feia, cada vespre, quan els fills dormien, i que el marit encara no havia tornat a casa, amb menys diners a la butxaca.

A la taula de la cuina, asseguda davant un full blanc, i una ploma que encara conservava de l’escola, transcrivia uns versos plens de crítica, d’odi, de resignació i d’esperança. Aquells versos que li servien a l’inici per desfogar-se van acabar sent pamflets de propaganda roja !

La gent del poble es trobava aquests pamflets a sobre de les finestres cada setmana. Qui n’era l’autor ? Devia ser algú de molt culte, intel·ligent, de bona família i amb unes capacitats d’escriptura extraordinàries. En definitiva un gran poeta amant de la política.

Els feixistes no donaven crèdit al que llegien sobretot perquè de vegades aquests pamflets semblaven respostes a converses privades ! Com sabia el misteriós poeta el que s’havia dit a ca la Conxita la Morena  ? o el que s’havia comentat a cal Josep el Coix ? Era molt misteriós. Alguns parlaven de bruixeria i tot......

Però tot és reduïa a l’excel·lent oïda i astúcia de la Ramona, la filla petita de la Maria. Mentre es passejava pel poble, corrent, saltant, tocant tot el que trobava, buscava les converses amagades, i quan sentia veus adultes parlant de política, s’hi apropava, i discretament, s’empapava de tot allò que escoltava. Si s’adonava que algú l’havia vist, feia veure que es cordava els cordons de les sabates o feia veure que havia ensopegat i que s’estava curant la rascada del genoll amb saliva.

Quan arribava a casa, obria la porta tot cridant mama mama saps que he sentit , i llavors mare i filla s’asseien a la cuina, sense cap full blanc al davant, però si unes ganes boges de compartir.

La Ramona xerrava i  xerrava i la seva mare l’havia de reprendre, dient li, no vagis tant ràpid, que no et segueixo. La Ramona i els seus germans eren els únics que coneixien el secret del poeta dels pamflets. Un dia la seva mare els hi va explicar que era ella qui escrivia i que no ho havia de saber ningú més sinó la podrien tancar a la presó.  Els hi va dir perquè volia que sabessin que hi ha maneres pacifiques de lluitar i que la violència no sempre era la millor opció. A través de l’escriptura es podia fer la revolució, i afeblí l’enemic. La Maria volia que els seus fills fossin valents, que tinguessin ideals i que lluitessin per a la seva llibertat. Per ella aquest era un aspecte fonamental de la educació.

Aquell dia la Ramona havia sentit una conversa entre la senyora Mercè de cal Sabater i la senyora Maria de cal Tronaire. Comentaven que els nacionals del poble s’estaven organitzant per denunciar els rojos del poble. Hi havia una reunió prevista el proper diumenge després de missa al bar del Jaumet el Mantes.

Quina sorpresa van tenir les dues senyores, les més riques i més egoistes del poble, quan mentre estaven comprant fruita, de cop i volta van sentir un nen d’uns 7 anys cantant la corranda següent: "Diuen que la Mercè i la Maria es volen reunir després de missa.

Volen tallar el coll de la gent i posar los a sobre de una repissa.

Però més val que afilin bé els ganivets

perquè els joves no es deixaran tocar , ni tampoc els vellets."

No podien creure el que estaven sentint. Com podia un marrec parlar de coses que havien comentat feia dos dies a casa de la Mercè ? Espies ? Esperits ? Van deixar la fruita allà mateix i amb pas apressurat van tornar a les seves cases.

Durant anys el poble va estar pendent dels panfelts del misteriós poeta.

Fins que un dia van deixar de circular. Què havia passat ?

La Maria va tenir la mala sort de caure d’una mula i de ser roja.

Tot i que la van dur a l’escola , on s’havia improvisat un hospital, va morir de gangrena. Els metges que eren del règim, no se’n van ocupar, i la van deixar morir.

Una injustícia que mai van poder suportar els familiar de la Maria, i que va fer que l’odi cap a els feixistes es fes més gran i fins hi tot esdevingué una obsessió.

Morint la Maria van morir els panfelts i els feixistes van acabar guanyant la guerra.

PSICÒPTA

Seria de mort natural.

Cap traça. Cap prova. Cap culpable.

Per mi, seria un alliberament.

Imagina’t que per un moment pots decidir de la mort no violenta i suau, de cinc persones que fan part de la teva vida. I no estic parlant d’aquell veí que un dia no et va aguantar la porta de l’entrada de casa i tu anaves carregat com un burro. No. Cinc persones properes, dels teus cercles més íntims.

Segur que no et costaria gaire trobar-les. És més, encara acabaràs demanant-me  una persona de més per a fer desaparèixer.

Ja les tens en ment. T’imagines que bé estaries sense aquestes cinc persones ? si, si se t’escapa un somriure. Irònic. Pervers. Saps que estàs esdevenint un assassí en sèrie ? Salives i tot. Et dona plaer les imatges que t’estàs imaginant.

I les frases de condol que diries ? et surten de forma natural. Quin hipòcrita més gran estàs fet.

Fins i tot se t’escaparien llàgrimes de veritat ! Patètic. Interessant. Reconfortant.

Si t’agradaria. Ho desitges.

Com tantes coses oi ? Però ara encara no és possible.

Amb una mica de sort, la vida te’ls traurà del davant ... abans que a tu.

Mentre tant, ja saps el que et queda fer :  el paperina com si res, i demostrant los hi el molt que els aprecies.

El llum vermell

Sorprèn perquè la majoria dels menjadors tenen llums blancs. Aquest no. Te un llum vermell, i quan passo davant i el veig penso, perquè ha volgut tenir un llum vermell al menjador ? No sé perquè, potser perquè és un tòpic fàcil , en ve al cap la imatge d'un prostíbuls. Qui sap si la inquilina enyora uns anys de depravació en algun local d’alterne quan era jove. Dic quan era jove perquè la senyora Paquita que viu en aquest pis vermellós te 84 anys . Cada dia va a missa. Resa asseguda perquè els genolls ja no li aguanten aquest cos maltractat per la vida. Arrugada de tot arreu, no te miralls a casa. Diuen que era molt guapa de jove. Difícil de creure ho. Alguns veïns comenten que hi ha dies que posa tangos a les tantes de la nit i s’atreveix a murmurejar-ne la tonada. Una nit que tornava d’un sopar a les 3 de la matinada, la vaig veure prop de la finestra, amb un xal vermell transparent a les mans. Tenia els braços alçats. Semblava que estava a punt d’enlairar-se. De fons el llum vermell. Potser recordava un vell numero que havia fet. Somreia, somreia però al mateix temps plorava. L’enyor ja ho te això, una dualitat de sentiments, entre tristor i joia. Senyora Paquita, balli balli i no canvií la bombeta de color vermell del seu menjador perquè a mi en fa somiar cada vegada que la veig !