Vull més espectacles fets per marrecs de 5 anys

Avui és l’últim dia d’escola.
I amb l’acabament de l’escola, s’acaben també tots els festivals de finals de curs.
En 15 dies he anat com a 6 o 7 espectacles.
Cada cop hi anava pensant “quin pal”.
I cada cop he hagut d’admetre que m’he quedat molt impressionada per la qualitat dels espectacles.
Espectacles de tota mena : cant, ball, teatre, acrobàcies, música, poesia...
Nens que no mideixen ni un metro, ja demostren mil talents i et fan sentir tot i més.
I amb l’acabament de l’escola també arriben les notes escolars.
Notes que nosaltres els pares ens mirem molt de prop, perquè ens pensem que bones notes equivalen a un futur prometedor pels nostres fills. Ja ens els imaginem grans cirurgians, economistes, advocats ....
Matemàtiques, llengua, historia, s’ha de ser bo en aquestes assignatures centrals per a ser algú. La resta.....no compta tant...
I si el que fa realment somiar aquests infants son professions més artístiques com ara ser pintor, actor, cantant, o ballarí ?
Molt sovint aquestes activitats artístiques es fan en horaris extra escolars. Significa això que a l’escola no hi ha lloc per l’art ? Per què tinc la sensació que l’art es considera a les aules com una assignatura de segona divisió ? Son més importants les matemàtiques que la dansa per exemple ?
Ballar és moure el cos, és controlar els moviments, buscant equilibris, harmonia, perseverança, concentració tot i transmeten emocions. Fantàstic oi ?
Les matemàtiques permeten entre altres, desenvolupar la concentració, la reflexió, la anticipació. Per tant, el que aporta una cosa no sempre ho aporta l’altra però juntes serien un complement ideal pels nens.
Sortir en un escenari quan ets un nen i veure que 200 persones t’estan observant és molt impressionant. Sovint acostumen a quedar-se embadalits amb el públic, oblidant el text, la cançó, o el ball que havien de interpretar.
Però ho acaben fent. I a més molt bé. És com haver de afrontar-se amb la societat. És un, “que faig jo aquí sol davant d’aquest multitud”. Una experiència difícil, potser traumàtica però crec que molt necessària.

El cervell contra el cos, la intel·ligència contra la emoció. Així és el que ens volen fer creure i inculcar. I perquè no un cervell que senti, un cos que pensi i una ment creativa ?
L’escola com a un mitjà per tenir coneixements si però, també per aprendre a ser algú, estimant el seu cos, sentint, experimentant, i tot això gracies a l’art.

Vull més espectacles fets per marrecs de 5 anys.

Un no res pot acabar sent un tot

Ahir al Periòdic de Catalunya feien una entrevista a l’escriptor portugués Antonio Lobo Antunes. He de reconèixer que era un desconegut per a mi. Llegint l’entrevista em vaig assabentar que era candidat al Premi Nobel de Literatura. Per un moment em vaig voler consolar pensant que probablement la gran majoria de la gent tampoc el coneixia i ho vaig trobar trist. Trist perquè se suposa que es tractar d’un gran escriptor i que no l’he llegit - com tants altres, em direu.
Remenant per internet he aprés que quan tenia tant sols 15 anys, es va atrevir a enviar un carta a l’escriptor francés CELINE ( m’encanta una de les seves citacions : “ en aquesta vida s’ha d’escollir, morir o mentir” ), per comentar-li el seu prodigiós llibre “Voyage au bout de la Nuit”. S’ha de ser agosarat per a fer-ho. Però ho va fer, i la recompensa d’aquest atreviment, va ser una resposta del propi autor ! Aquest fet va motivar Lobo-Antunes a dedicar-se al món de les lletres.
Un acte atrevit, unes paraules, una trobada fortuïta, poden ser els desencadenants de un canvi de rumb en la nostra vida.
Un no res pot acabar esdevenint un tot.
Però mai sabem quan passarà i si passarà....De vegades esperem i esperem i res no passa....Potser s’ha de fer com aquell nen de 15 anys, i atrevir-se.
A voir.....

Mon amie la rose - Françoise HARDY

Un nen que mira

Potser per a vosaltres no té res d’excepcional veure un nen assentat en l'esglaó de l’entrada d’un edifici mirant com passen els cotxes, però per mi, si que ho és.
Estic a la parada del bus i no puc evitar mirar aquest nen d’uns 6 anys. Em pensava que pels nens, el món s’acabava a 3 metros d’ells, distancia que hi ha entre el sofà i la televisió. La seva vida transcorre per les diferents pantalles que envaeixen el seu món : pantalles de tele, pantalles d’ordinador, pantalles de les consoles de jocs. Aquest no. Aquest nen està observant el món que hi ha més enllà de les pantalles. Porto 15mn a la parada i el nen sembla meravellat amb el paisatge urbà que l’envolta. De cop s’aixeca i mira els posters de dones amb roba interior de la merceria del costat. Se li escapa un somriure. Es torna a assentar. Amb dos dits de la mà dreta s’aguanta la barbeta. Està pensant. O processant el que estan veient. M’encanta aquesta imatge, del Pensador de Rodin.
Torna a mirar els cotxes i la gent que passa pel carrer. Mira el cel amb la boca oberta. Em mira a mi. El miro. Em somriu. Li somric.
Tinc ganes d’apropar-me d'ell per demanar-li com es diu. Però no m’atreveixo.
Per què molestar-lo ? Un nen que mira és un nen que està descobrint, que perd el temps per observar. Fantàstic.
Arriba el bus. He de deixar aquest nen que m’ha sorprès per la seva aptitud i m’emporto el record d’aquests ulls d’infant encuriosits , no sé per què, plens d’optimisme.

"Mon côté fragile" de PAULINE

Je ne veux pas tout donner en seul coup d'œil,
Me dévoiler à la terre entière,
Au moindre regard inquisiteur,
Je préfère me sauver, éviter les écueils,
En préservant mon univers,
Mon petit monde intérieur,

Il ne faut pas croire tout ce qu'on voit de moi,
Je ne suis pas si fidèle,
Y'a des humeurs qui affleurent à deux pas,
Comme une vie parallèle,

Mon côté fragile,
Mon côté cristal et lunaire,
Les secrets que je veux garder,
Mon côté fragile ,
Mes ombres et mes mystères,
Les choses que je veux protéger,
Mon côté fragile,

Je ne tiens pas à livrer toute mon âme en pâture,
A tous les donneurs de leçons ,
Les partisans du moindre effort,
Les faux amis, femmes et hommes de mauvaise nature,
Qui ne se posent aucune question ,
Et me prennent pour leur réconfort,

Il y des larmes que je ne veux pas verser ,
Devant n'importe qui,
Il y a des doutes que je ne veux pas laisser ,
Aux oreilles non averties,

Mon côté fragile ,
Mon côté cristal et lunaire,
Les secrets que je veux garder,
Mon côté fragile ,
Mes ombres et mes mystères,
Les choses que je veux protéger,
Mon côté fragile,

Cette face cachée de moi que je garde en sommeil,
Qui ne s'offrira qu'à ceux et celles,
Lisant sur le bout de mes rêves,

Manuals

Odio els manuals d’instruccions.

Cada cop son més sofisticats i menys comprensibles. Com que la majoria de les coses que es fabriquen actualment es fan pel mercat mundial, els manuals ens arriben en 20 llengües i et passes mitja hora buscant una llengua que entenguis. En mig del polonès, suec, finlandès, rus, danès, txec... acabes trobant , com si fos un salvador, la part en castellà.

Les primeres pagines d’aquests manuals son les que et fan sentir més ignorant, per no dir més idiota : “ per posar les piles primer ha d’obrir la tapa...”. No mira agafaré una “taladro” i faré un forat per embotir hi les piles”. O bé :“ ha d’endollar el telèfon a una presa de corrent elèctric per que funcioni “ . Vaja no hi havia caigut amb això que l’endoll s’havia de posar en una presa elèctrica. Jo estava buscant algun forat en el meu cos per posar lo...

No m’agraden els manuals.

Més que manuals, son totxos que t’enreden. Cent pagines per explicar-te com funciona un mp4. I total és per escoltar música : play i s'ha acabat! Les tres quartes parts del que llegeixes no et serveix mai per a res però si ets una bona nena t’ho has de llegir tot, fins hi tot la part sobre la garantia i serveis post venda.

Odio els manuals d’instruccions.

Però.........un dia , em van deixar una nevera mini bar per posar-la al maleter del cotxe. En el moment de entregar-me la em van demanar si volia el manual d’instruccions. Jo, evidentment, vaig dir que no el necessitava , que total era una nevera, i no un ordinador per a fer funcionar una central nuclear.Un cop endollada la nevera a una presa especial del cotxe, hi vaig posar entre altres coses cerveses i xocolata. Contenta i feliç amb la meva nevera vaig marxar.Al cap d’una hora em vaig parar per anar a buscar una cervesa fresqueta a la meva nevera . Fresqueta......Jo si que em vaig quedar gelada quan al obrir la nevera, em vaig adonar que les cerveses estaven calentes ! Ves per on, la punyetera nevera tenia opció A i B : A per refredar, B per escalfar.....I la llesta de mi no ho sabia.....perquè no m'havia llegit el maleït manual d’instruccions.

Odio els manuals d’instruccions.

Per la seva culpa aquell dia em vaig haver de beure una cervesa amb gust a pixum fins a trobar una gasolinera.....

I la xocolata ? Nocilla, nens, em vaig trobar amb nocilla !

Vaig de comunions

El proper cap de setmana comencen les comunions. Ja tinc unes quantes invitacions pendents.
Quin negoci les comunions. Els fotògrafs fan l’agost. Proposen uns àlbums de fotos que semblen més aviat el Book d’una futura top model. Els vestits que porten les nenes son vestits en miniatura de núvia però el preu és gran, gran i gran ! Els nens porten uns trajes de mariners que en un país de muntanya com el meu, trobo que no és molt apropiat ....Els restaurants estan tots a tope i les perruqueries iguals.
He de fer un regal de comunió a un nen i vaig perduda perquè no sé que comprar-li. Un joc, un rellotge ...etc ? I jo penso : no seria més apropiat un regal amb alguna connotació més espiritual ?
No sé una Bíblia, un nou testament, un llibre sobre les diferents religions....
Si opto per aquest tipus de present sé que passaré per una rara...i el nen s’endurà un bon disgust. Que contradictori oi ?
Sóc de cultura cristina i em considero agnòstica. Però crec que el coneixement de les grans religions és necessària per entendre l’evolució de la humanitat, la seva historia, i els seus fonaments.
Sempre he considerat que demanar-li a un nen de fer la comunió amb només 8 anys era una bajanada. Com se li pot demanar a un infant de reflexionar sobre el sentit de la vida, en el bé, el mal, el perdó, la confessió, i en escollir una creença? L’home evoluciona, i les seves creences també en funció del seu viscut. Es tarda molt en obtenir respostes , quan s'obtenen és clar. La majoria dels nens no han tingut temps de fer tot aquest procés de reflexió.

I és que fan la comunió per fer-la. Sense qüestionar-se. Ara que hi penso...si que es qüestionen i molt : “que demano per la meva comunió? una Nintendo DS, una PSP, una maquina de fer fotos, un mòbil, un portàtil......”