A classe era la millor. Tenia les millors notes i les millors apreciacions. Els professors deien de ella que era una persona molt generosa i creativa. Algunes alumnes li tenien mania però en realitat era pura enveja. Cada nou tallat que feia era una veritable obra d’art. Transformava a les persones. Sabia trobar el pentinat que corresponia a la personalitat del model. Tothom sortia satisfet del l’Escola de Perruqueria i Estètica, per el tallat era gratis i a més era una mena de renaixement.
I els maquillatges ? Era capaç de canviar la fisonomia fent senzills retocs, però centre encertant el lloc i la quantitat que calia matisar. Dosificava els colors com un pintor que fa retrats. Les cares desprenien un lluminositat i una naturalitat excepcionals.
Després dels exàmens de finals de curs, que fàcilment va aprovar, havia de buscar feina. Tothom, i ella mateixa, estaven convençuts que seria immediat. Ningú ho dubtava, ni les alumnes que li tenien mania.
Va buscar feina en les perruqueries més prestigioses de la ciutat enviant curriculum i el book amb les seves realitzacions. Però van anant passant els dies i no rebia respostes. Quan trucava per saber alguna cosa , a tot arreu li dient el mateix : “Ho sentim molt senyoreta però la situació econòmica actual no ens permet contractar a ningú més. És una llàstima per que sembla que tingui molt de talent.”. No se’n podia avenir. A l’escola li havien repetit mil vegades que per ella trobar feina no seria cap problema però ho estava esdevenint. Moltes de les alumnes que li tenien enveja havien acabat trobant feina com a cambreres o venedores. El sector de la bellesa sembla en crisis.
I un dia va passar pel davant i va veure l’anunci : “Es precisa maquilladora”. Sense rumiar-s’ho va entrar per demanar informació i l’endemà ja començava. Havia trobat feina i les condicions econòmiques eren molt bones : 1500€ i 50€ per client. L’únic inconvenient és que havia d’estar 100% disponible incloent hi els caps de setmana.
Aquella mateixa nit no va dormir gaire bé, estava nerviosa. Li passaven pensaments diversos relacionats amb la seva nova feina. I si....com ho faria per.....estaria bé si ......hauria de .....Va fer molts mals sons i es va despertat varis cops ben suada.
Després de prendre’s un cafè i una aspirina per la migranya causada per la mala nit que havia passat, va preparar-se el maletí. Tenia molt clar que només podia treballar amb el seu material, comprat per internet a una casa de productes de bellesa molt prestigiosa. Per ella aquell era el secret dels seus magnífics maquillatges : la qualitat del material. També es va endur algunes revistes on de vegades trobava la inspiració. Quan va arribar al seu nou lloc de treball , el seu cap va ser molt directe :”Aquí mana el client, fem el que ens demana i no discutim.” Sabia que això li costaria una mica per que tenia el defecte o genialitat de improvisar. Però com que el resultat final era sempre tan inesperat, els clients mai s’havien queixat.
A les 10h va tenir el seva primera clienta. Una senyora d’uns 70 anys. No era el tipus de client que més li agradava, per que sovint el que havia de fer era un senzill pentinat d’allò més clàssic. Però no s’anava a queixar ara que tenia feina.
Una hora va necessitar per deixar aquella senyora radiant. Estava molt satisfeta del seu treball i tenia ganes de veure la cara que posaria el seu jefe. “Segur que li agrada”.
No podia creure el que sentia. No podia admetre que posessin en dubte la seva professionalitat. Era inesperat i excepcional que li diguessin que s’havia equivocat ! Però el seu cap va tornar a ser molt directe. I sabia que segurament era la ultima conversa que tindrien junts. “Senyoreta ja la vaig avisar que aquí tenim unes normes i li ho vaig dir ben clar. Aquí mana el client i es fa el que se’ns demana. La família volia una cosa senzilla, natural. I quin és el resultat ? Ha deixat a la senyora Bellsolà com una presentadora de cabaret ! Si sembla que no estigui... Què diran els familiar quan la vegin ? Li recordo que això és una funerària i no un centre d’Estètica “.
I els maquillatges ? Era capaç de canviar la fisonomia fent senzills retocs, però centre encertant el lloc i la quantitat que calia matisar. Dosificava els colors com un pintor que fa retrats. Les cares desprenien un lluminositat i una naturalitat excepcionals.
Després dels exàmens de finals de curs, que fàcilment va aprovar, havia de buscar feina. Tothom, i ella mateixa, estaven convençuts que seria immediat. Ningú ho dubtava, ni les alumnes que li tenien mania.
Va buscar feina en les perruqueries més prestigioses de la ciutat enviant curriculum i el book amb les seves realitzacions. Però van anant passant els dies i no rebia respostes. Quan trucava per saber alguna cosa , a tot arreu li dient el mateix : “Ho sentim molt senyoreta però la situació econòmica actual no ens permet contractar a ningú més. És una llàstima per que sembla que tingui molt de talent.”. No se’n podia avenir. A l’escola li havien repetit mil vegades que per ella trobar feina no seria cap problema però ho estava esdevenint. Moltes de les alumnes que li tenien enveja havien acabat trobant feina com a cambreres o venedores. El sector de la bellesa sembla en crisis.
I un dia va passar pel davant i va veure l’anunci : “Es precisa maquilladora”. Sense rumiar-s’ho va entrar per demanar informació i l’endemà ja començava. Havia trobat feina i les condicions econòmiques eren molt bones : 1500€ i 50€ per client. L’únic inconvenient és que havia d’estar 100% disponible incloent hi els caps de setmana.
Aquella mateixa nit no va dormir gaire bé, estava nerviosa. Li passaven pensaments diversos relacionats amb la seva nova feina. I si....com ho faria per.....estaria bé si ......hauria de .....Va fer molts mals sons i es va despertat varis cops ben suada.
Després de prendre’s un cafè i una aspirina per la migranya causada per la mala nit que havia passat, va preparar-se el maletí. Tenia molt clar que només podia treballar amb el seu material, comprat per internet a una casa de productes de bellesa molt prestigiosa. Per ella aquell era el secret dels seus magnífics maquillatges : la qualitat del material. També es va endur algunes revistes on de vegades trobava la inspiració. Quan va arribar al seu nou lloc de treball , el seu cap va ser molt directe :”Aquí mana el client, fem el que ens demana i no discutim.” Sabia que això li costaria una mica per que tenia el defecte o genialitat de improvisar. Però com que el resultat final era sempre tan inesperat, els clients mai s’havien queixat.
A les 10h va tenir el seva primera clienta. Una senyora d’uns 70 anys. No era el tipus de client que més li agradava, per que sovint el que havia de fer era un senzill pentinat d’allò més clàssic. Però no s’anava a queixar ara que tenia feina.
Una hora va necessitar per deixar aquella senyora radiant. Estava molt satisfeta del seu treball i tenia ganes de veure la cara que posaria el seu jefe. “Segur que li agrada”.
No podia creure el que sentia. No podia admetre que posessin en dubte la seva professionalitat. Era inesperat i excepcional que li diguessin que s’havia equivocat ! Però el seu cap va tornar a ser molt directe. I sabia que segurament era la ultima conversa que tindrien junts. “Senyoreta ja la vaig avisar que aquí tenim unes normes i li ho vaig dir ben clar. Aquí mana el client i es fa el que se’ns demana. La família volia una cosa senzilla, natural. I quin és el resultat ? Ha deixat a la senyora Bellsolà com una presentadora de cabaret ! Si sembla que no estigui... Què diran els familiar quan la vegin ? Li recordo que això és una funerària i no un centre d’Estètica “.
