La Madame

La Madame està pintant-se les ungles. De color vermell. Sempre les ha dut de color vermell. Mai ha utilitzat un altre color. Per a ella les ungles han de ser de color sang. La Madame està al seu despatx. Hi ha una taula, una cadira, un armari de conjunt color beig i una planta mig seca. El despatx de la Madame no te finestres. Està al subterrani, al costat del garatge.
La Madame porta 40 anys treballant a l’empresa. Era una nena quan va entrar. Era guapa, molt guapa amb una melena negra lluent, com la que porta ara però sense tenyir. Era telefonista. Tenia molt bon tracte amb els clients. Estava ben vista perquè era amable i sempre defensava la empresa.
Els anys van passar i la tecnologia va revolucionar la seva vida. Tot estava informatitzat i la Madame era de les qui tenia por de les maquines. Malgrat els avisos dels seus responsables , ella es negava a tenir un ordinador. Jo ja faig amb un bolígraf i una llibreta. La Madame es va quedar enrere. No va saber o no va voler avançar amb el temps. Tota ella es va quedar estancada. Encara ara es vesteix com si tingues trenta anys amb uns estampats impossible.
Tothom la té per boja. Arriba cada dia puntual i al cap de mitja hora ja està al supermercat comprant. No la poden fer fora. Te 63 anys, és de casa bona i funcionaria. La gent li té ràbia perquè cada mes , rep religiosament un sou per no fer res. O potser té un sou per aguantar. Perquè la Madame ha d’aguantar. Ha d’aguantar la mirada de menyspreu dels altres. La fan sentir inútil però ja s’ha acostumat a aquesta fet.
La Madame és supersticiosa. Cada dia es frega els braços amb alls. Diu que és per allunyar els mals esperits. A l’empresa n’hi ha molts. La olor que es desprèn els seu despatx es insuportable.
La Madame es jubila dintre d’un parell de mesos. Vol fer una festa. Ho està organitzant i dient ho a la gent de paraula perquè no sap enviar emails. No sap el que és un email. Ningú hi anirà. I ella ho sap.
La Madame té la costum de tancar el despatx quan surt. No té res a amagar però tampoc res a ensenyar. Quan plegui de l’empresa, el seu despatx serà un arxiu. Qui podria treballar en un indret com aquell ?
La Madame s’ha quedat sense pinta ungles. Encara li quedaven per fer tres dits. Però està tranquil·la perquè a l’armari del seu despatx en té encara tres pots. Pensa, soc previsora i se li escapa un somriure que acaba sent un riure escandalós, com els estampats de la seva faldilla, que puja per les escales i s’endinsa pels diferents despatxos de l’empresa.
Se sent una veu llunyana que diu : “ està boja”.

Passar per una porta amb 15 anys i sortir-ne amb 33

Era sistemàtic. Quan arribava davant la porta de casa dels seus pares – perquè ja feia 10 anys que no hi vivia - la Sara es tornava una nena petita. Fins i tot la seva manera de caminar, canviava. Avançava mig corbada , el que li feia perdre 15 cm de la seva alçada de 1,60m.
Semblava com si el pany de la porta fos en realitat el botó d’una màquina que transformava les animes i les tornava a enviar al passat. La Sara se sentia com aquella adolescent que havia estat, i que no s’atrevia a afrontar la mirada del seu pare. Ella, que pretenia ser una dona, centrada, segura de ella mateixa i mestressa de la seva vida, s’anul·lava completament només creuant aquella condemnada porta.
Travessar el llarg passadís fins arribar a la cuina, era com penetrar en el túnel del temps, el camí que la duia al tribunal de la Santa Inquisició.
Va asseure’s a taula, a la dret del seu pare i enfront de la seva mare.
Els va trobar envellits. Ella també s’havia fet gran però ells no ho veien.
Des de que havia decidit canviar de feina, el seu pare li feia mala cara. Sovint li feia mala cara. Com podia haver estat treballant 15 anys en un banc, on guanyava suficients diners per tenir una situació econòmica estable, permetent-se tots els luxes que volia i més, i ara anar-se’n de senzilla secretaria en la consulta d’un pediatra ! No m’agrada el banc li va dir la Sara, necessito respirar. Vaig massa estressada. Els diners no em compensen. Amb aquesta nova feina podré fer mitja jornada, i per la tarda estudiaré per ser Treballadora Social que és el que sempre m’ha agradat. Aquestes son les maleïdes frases que li va dir al seu pare i que van fer que s’enfurismés com mai. Per això t’he pagat una carrera ? li va retreure, per a que ara facis una altra cosa ?Treballadora social dius ? i tu que saps de social ? Pretens passar-te els dies escoltant els problemes dels altres quan tu ets incapaç de solucionar els teus ?
La Sara ja sabia que el seu pare mai acceptaria la seva meditada decisió. M’has defraudat, va insistir, mai hagués imaginat que em faries això a mi. Treballadora social ....ara vol ser treballadora social....Déu meu...

Aquell dia, com sempre, van començar a parlar de tot i de res. Converses banals per evitar discussions innecessàries. De cop el seu pare va treure el tema de la feina. La Sara escoltava el seu progenitor, amb els ulls clavats al plat. Tenia la respiració gairebé tallada.
Sense donar una explicació a la seva abrupta reacció, la filla va deixar la forquilla, va moure la cadira per estar realment en front del seu pare i li va dir tot mirant lo fixament :

Si, potser si que em vaig equivocar de carrera però.... tu no t’has equivocat mai ?Tu volies que fos economista com tu. O no te’n recordes ? em vas demanar si em venia de gust ? mai. Si que és un canvi radical a nivell econòmic, però és una situació de pas. Tu no has tingut mai situacions difícil en aquesta vida ? I oi que te’n has sortit ? Perquè no fas confiança a la gent i els hi deixes viure la seva vida ? no ho vas fer tu ? Si que hi entenc de treballadora social perquè porto tota la vida practicant-ho amb tu. Entenc que t’hagi decepcionat perquè jo mateixa m’he decepcionat. Però ara mateix estic orgullosa de mi. Vull pensar en mi perquè he de pensar en mi. Penso en la meva felicitat i no en la teva. I tu com a pare m’hauries de recolzar. La teva felicitat val el mateix que la meva. Recorda ho. Mai m’has fet confiança, sempre has volgut sentir-te responsable de mi, i no m’has deixat volar. Estic volant papa i penso continuar volant perquè ara estic preparada i no em penso aturar.

El seu pare no deia res. La mare se’ls mirava als dos i va dir alguna cosa en veu baixa. En aquella cuina hi regnava el silenci. La seva filla per fi havia gosat dir tot allò que portava dins seu des de feia molts anys. Masses anys va pensar.
Si que m’he equivocat en aquesta vida, va admetre finalment, i molt, i si que he fet coses malament, i he estat en situacions no gaire clares.
La Sara veia com aquell vell reconeixia el que mai havia admès. Li va fer pena. L’hagués abraçat però no ho va fer.
Van continuar xerrant i no discutint durant encara una estona.
Després la Sara, es va despedir, va fer dos petons als seus pares i va marxar.
Quan va arribar davant de la porta, va sentir-se lleugera com mai. Ho havia fet. Ho havia dit. Ho havia viscut.

Aquell dia la Sara havia passat per una porta amb 15 anys i n’havia sortit amb 33.

La festa major

A la meva ciutat, la festa major és l’esdeveniment de l’any, un acte sagrat, 5 dies de festa grossa, on et retrobes amb gent que no pots veure però a qui has de saludar, fer el paperet, dos petons, preguntar que tal... Cada pas que fas pel càrrec és aturat per la barrera humana de la gent que et para per xerrar. Un agobi. Des de fa una setmana quan em creuo amb algú, em fa la mateixa pregunta : "Estaràs per la festa major ?". I la meva resposta els hi arriba com l’anunci de la fi del mon. "No". Llavors ja son mirades d’incredulitat, perquè avia’m com no puc estar per la festa major ? Hi ha alguna cosa millor o comparable a fer durant aquells dies ?Mouen els llavis tremolosos , per trobar la manera d’escopir una nova pregunta, encara més existencial : "i per què ? ".
Tinc varies respostes preparades en funció de qui em fa la pregunta :
- a un simple conegut : “marxo de cap de setmana amb algú...”. Aquesta resposta busca provocar la curiositat i fer rabiar el interlocutor perquè es mort de ganes de saber, qui és aquest algú. Durant uns minuts fins hi tot s’oblida de la sagrada festa major, sent més indispensable saber amb qui coi foto el camp.
- a un amic : “marxo fora però torno diumenge”. Li demostro així que estic pecant a mitges i que se’m veurà el pèl almenys els dos últims dies de festa. És una manera de no decepcionar-lo completament. Així mantinc l’estatus de persona si grata.
- a un company de feina : “ no, perquè l’endemà estàs fet pols i no hi ha manera de rendir.” . S’ha de guardar la compostura amb la gent de la feina, perquè si te la poden fotre hi van sense compassio. No seria el primer cop que algú em retreu d’haver sortit i no està en forma....
- a la meva mare : “ ja no és per mi, mama, aniré potser a fer un tomb l’últim dia que toca la Salseta del poble sec. Per cert voldràs que t’acompanyi a sentir el Concert d’havaneres ? ( ho tenim això, els de la muntanya, som tots una mica llops de mar...)
- a la meva veïna : “ que dius...marxo....no hi ha qui dormi per la nit, la musica entrar per qualsevol forat de la casa, mira que està mal aïllat, ho haurem de parlar a la propera reunió de veïns. Per cert que tal els nens ? “
En fi, avui comença la festa major i jo no hi seré partícip. La faré a la meva manera i qui saps, potser amb algú !

Dos carrers

Per ell era normal. Sempre ho havia viscut així. No li suposava cap problema. Fins hi tot ho veia pràctic. Difícil per un infant de perdre’s. I els pares podien estar tranquils.
Dos carrers tenia el poble del Lluc. El càrrec major i el carrer nou. El primer corresponia al casc antic, on perdurava tota la tradició i l’altra per on passaven els camions, autobusos i turistes.
De petit passava més hores al carrer major. Allà vivien els seus amics, allà és on hi havia l’escola i l’església. És allà on va créixer.
Els seus pares van tenir la possibilitat de comprar-se una casa al carrer nou. En Lluc es va sentir de cop important perquè era anar on vivia la burgesia del poble. Això significava que ell era un burgés i la idea li agradava.
Però era l’únic dels seus amics que s’havia mudat a l’altra banda i per tant cada dia havia de caminar per anar al seu antic carrer.
Dos carrers, una infància, i una adolescència.
Quan va tenir 18 anys el van enviar a estudiar a la capital.
Més que la distancia, el que el preocupava era saber que a la ciutat hi havia més de dos carrers. Dos era suficient. Escollir és fàcil, l’un o l’altre. Però ara ja no es tractava de dos carrers sinó de avingudes, travessies, rondes i autovies.
Li va costar acostumar-se a aquella nova geometria però finalment es va adaptar i quan es passejava tenia el sentiment de llibertat. Podia caminar hores sense passar per la mateixa voravia. Podia caminar hores sense creuar-se la mateixa gent. Podia caminar hores sent un veritable desconegut en mig d’aquella multitud.
Va acabar els estudis de medecina i va tornar al seu poble. Va retrobar els seus dos carrers. Se li van encendre els ulls d’alegria quan va anar al carrer nou i sobretot quan va passar pel carrer major. Però en una hora ja havia fet la volta, i no una, sinó dues vegades. Va saludar dues vegades a la mateixa gent, va veure dues vegades l’església, va parar-se dues vegades davant la seva antiga escola.
Dos carrers per malviure. Dos carrers per ser un de més al poble. Dos carrers per ser el que tots volen que siguis. El fill del metge del poble que ha tornat a casa. Que ha tornat als dos carrers. Que ha tornat per que la seva vida sigui la que la gent ha decidit per ell. Perquè no es pot pertorbar l’harmonia del poble. No es pot trencar la lògica dels dos carrers.
Diumenge al mati, després de la missa de les 11h, en Lluc va anar a fer l’aperitiu a la plaça major. Va observar un nen que estava jugant amb una pilota. Cridava que de gran seria un gran futbolista i que viatjaria per tot el mon. El Lluc li ho va desitjar de pensament i sense saber perquè, de sobte, es va posar a córrer per la plaça dient que ell també volia viatjar pel món. La gent se’l mirava pensant que s’havia tornat boig. El fill del metge no podia corre d’aquest manera absurda.
Fa 20 anys que el Lluc treballa a Barcelona. És un metge amb prestigi i que brilla per la seva qualitat de diagnòstic. A la seva consulta, hi té la foto d’una vista aèria de la ciutat comtal de grans dimensions. Cada dia, quan arriba a la seva consulta, es planta davant de la foto i se la mira amb un somriure ximple.
Dos carrers per morir o per fugir.