dijous, 24 de setembre del 2009

Les relacions

Jean Renoir : Deux jeunes filles

La Sara només té 11 anys i començar a fer-se amigues, amb qui no només juga sinó que té relacions més complexes. Amigues amb qui compartir quin noi li agrada, el que ha passat a l’escola, amb qui comenta que li agraden les seves sabates que porta, i que voldria tenir el mateix top que ella. Converses de pati, converses de carrer, converses de casa. Lligams que es creen, afinitats que sorgeixen.
El messenger permet continuar aquestes converses que en una altra època s’haguessin fet per carta : amb aquell paper amb dibuixos, on s’hi enganxava alguna imatge, que es perfumaven, evitant fer faltes, aplicant-se per a fer una lletra bonica, amb el bolígraf més fi que es trobava per casa tot i que sempre s’havia de tornar a recopiar per a que fos perfecta.
La Sara només té 11 anys i la seva nova amiga Clara 14. Malgrat la diferencia d’edat s’han caigut bé : una ha trobat una mena de germana gran, un model, i l’altra una germana petita i sobretot algú que l’admira. Motivacions suficients per a voler estar en contacte.
La Sara només té 11 anys i li ha volgut fer un regal a la Clara. Uns regals. Un dibuix, una carta i un pastis. Vol fer-la contenta, vol demostrar-li amb aquestes petites coses que l’estima. Gran paraula la d’estimar... Cadascú li dona el seu significat. La Sara s'estima a la Clara perque se sent a gust amb ella i vol compartir el seu temps. No hi ha edat per aquests sentiments. Son sentiments naturals.
Però el que no sap encara la Sara és que segurament dintre d’unes setmanes s’oblidarà de la Clara. Per ella això ara és impensable però acabarà passant.
La Sara només té 11 anys i ara tot just comença l’experiència de viure amb intensitat les relacions humanes que aniran sent agradables, doloroses, interessades, dependents, necessàries, i frustrants al llarg de la vida.
I totes elles seran indispensables per a formar-se com a persona.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Chupa Chups




Era la seva primera sessió. Estava una mica nerviós com qui va al metge i te por que li diagnostiquin una malaltia incurable. Li semblava que la seva ànima estava malalta. Cansada. Però qui cura les animes ? Durant molts segles d’això se’n va encarregar l’església. Ara ho havien deixat en mans d’especialistes. Per aquest motiu va agafar hora amb una terapeuta
El Pau no creia en aquestes teràpies alternatives. Ell era un home de ciències i la raó ho havia de controlar tot. Fins i tot el cor....Tot i que Pascal discreparia en aquest punt.
És un company del despatx qui li ho va recomanar :”a mi em va anar molt bé, no et costa res provar-ho”. El seu estat de desesperació el va impulsar a agafar cita, tot i que se’n va penedir només penjar el telèfon.
Va entrar en una habitació de 3 metros quadrats, parets pintades color ocre, ambient purificat per l’olor d’un encens suau. Els retrats de dos senyors reposaven sobre una tauleta. Probablement es tractava d'alguns mestres o gurus. El Pau es va preguntar perquè els "savis", sempre tenien aquella cara de amargats, prims, bruts i amb barba. És la condició per poder pensar, o és que pensar et torna així ?
Es va treure les sabates, i es va seure a una cadira.
Davant, tenia a la Marta, una terapeuta d’uns 40 anys, que transmetia calma i tranquil·litat. Justament allò que ell tan desitjava i cercava.
Durant una hora en Pau va parlar, va contestar a les seves pròpies preguntes, i va mirar-se a si mateix. Curiós exercici va pensar, el de observar se per dins. És complex posar una imatge o un sentiment a allò de més profund que hi ha en el nostre interior. Difícil de definir. Quin vertigen recorre un camí desconegut que ens habita i conviu amb nosaltres.
La sessió va arribar a terme. El Pau no volia marxar. Aquelles parets li recordaven el ventre ple de líquid amniòtic que dona calor, aliment i protecció a un nadó. Sortir de l’habitació i creuar la porta, era tornar al món dels dubtes, de les pors i de les pressions socials.
Finalment va sortir. Es va dirigir al seu cotxe, va agafar una llibreta, un bolígraf i va escriure :
” dia zero, avui m’ofereixo el luxe de tornar a néixer, acabo de sortir del ventre de la mare ".
I amb un sobtat instint de succió, es va posar un Chupa Chups a la boca i va desaparèixer pels carrers de la ciutat. Viu. Ben viu.