Simone et Yvette

 

Per a elles la sortida del dissabte al restaurant “Biden” és sagrada. És la seva debilitat setmanal, el seu petit caprici, la seva manera de jugar a ser riques. Bé riques ja ho son, en amor, setanta anys de passió, de complicitats, de secrets comuns guardats amb molt d’afecte.

La Simone és del mes d’abril, i la Yvette del mes d’octubre, tot just acaben de celebrar el seu aniversari. A elles dues, sumen 180 anys ! Quantes anècdotes podrien explicar. Quantes alegries i quantes penes. Quanta vida en definitiva.

L’una asseguda davant de l’altra, comenten la setmana i de tant en quan interactuen amb les taules de la vora o amb els cambrers. S’ho poden permetre. És aquesta llicencia que t’atorga la vida pel sol fet de ser vell. Ningú s ‘enfada, ningú és molesta, fins i tot els hi fa gracia.

Ja van pels postres. Gaudeixen de cada cullerada. El sucre... el tenen prohibit... però un cop per setmana es salten la norma. I el vi... també proscrit...evidentment ha estat present durant tot el dinar, malgrat les recomanacions del Dr Dumartin, de no provar ni una gota d’alcohol.

 I elles pensen :  a 90 anys , ja no ens ve d’una copa de vi ! A més tothom diu que és saludable i sinó que li ho demanin als capellans !

Demanen el compte. “ Garçon ! L’addition s’il vous plait ! “

Els àngels dibuixats al sostre del restaurant, observen aquestes dues dones que un dia van decidir anar en contra del que estava establert. Cadascuna vivia en una casa, eren veïnes. Compartien el mateix carrer, la mateixa empresa i vam acabar compartint el mateix llit. Des del primer dia varen saber que estaven fetes l’una per l’altra. Es varen conèixer en un club de Scrabble. Es van picar a la primera partida que van fer. Igual de competitives, igual de cultes, igual d’apassionades per la literatura.

Encara ara, van dos cops per setmana a jugar al club de Scrabble del barri. En son les presidentes d’Honor i podríem dir que son les rivals més temudes :  acostumen a  guanyar i quan no guanyen s ‘enfaden a base de bé !  No hi ha qui les pugui afrontar !

Paguen amb targeta de crèdit. Bromegen amb el cambrer : “ Noi si no vens de seguida, marxarem sense pagar “. Son aquelles bromes que fan i que fan riure als joves.  Els joves es queden sorpresos davant l’humor d’aquestes senyores que podrien ser les seves avies o millor dir les avies dels seus pares. Dones velles que estan més a prop de la mort que de la vida. Dones que ja no senten, que ja no fan bona olor, indiferents per a tothom. Que equivocats que estan !

Mai s’havien sentit tant vides com ara. Tenen la mateixa il·lusió de viure que fa 50 anys. Amb aquella rialla trapella, amb les arrugues del pas del temps però no deixa de ser un somriure.

Mai havien estat tant elles. Diuen el que penses, fan el que volen i viuen amb intensitat com si fos el darrer dia. A la seva edat no s’ha de perdre el temps amb dubtes existencials i ruqueries. Tonteries les justes.

I quan els hi pregunten si son germanes, amb una mirada còmplice, contesten gairebé en cor :  “ som veïnes “.

Es posen la jaqueta, es tapen amb un mocador de coll, i agafen el seu basto, amic de viatge des de fa una pila d’anys, sempre fidel tot i que molts cops han estat a punt de separar se’n, no perquè els hi fes nosa , sinó perquè s’obliden d’ell a tot arreu on van.

Amb la mà s’acomiaden de la gent del restaurant. Els àngels de les parets i del sostre també els hi diuen adéu :  “ À bientôt Simone et Yvette ”. Tornaran el proper dissabte, s’asseuran a la mateixa taula, i quan els veïns de plat, els hi demanin l’edat, diran orgulloses, 90 anys. Un segle. Més que una vida. Una doble vida i mai millor dit...

 

El secret més ben guardat

M’imaginava que hi havia alguna cosa, que s’havien posat d’acord, però el que no em podia imaginar és que fins hi tot la meva  mare feia part d’aquest trama .

Veia coses rares, mirades, gestos i sobretot silencis. I tant que hi havia silencis ! Masses i tot ! Silencis totals, complets !

No sé si sóc la única que me’n he adonat. Tampoc m’atreveixo a comentar ho, i encara menys a compartir ho . Per això he decidit escriure. És que si no ho expresso, revento  ! És que és molt fort !

Va em llenço :  les mares tenen un pacte secret :  no dir mai a les seves filles que parir fa mal, i que ser mare et farà patir tota la vida ! Cal perpetuar l’espècie, i si elles ho han patit, nosaltres també . Solidaritat entre mares.

Què com ho sé ? Ho he entès  aquesta tarda mentre passejava per la platja i que veia els nens petits, bebès que fa poc que caminen, vora l’aigua amb les seves mares. He notat com una complicitat entre les mamis. Quan m’apropava d’una d’elles, em mirava, i amb el cap assentia. Jo per mimetisme feia el mateix i els hi retornava el cop de cap corresponent. Si no ens coneixem de res, que coi ens estàvem comunicant ?

De cop he tingut la sensació que totes les mares estaven connectades entre si. Que les unia ? Doncs si, els fills. I no només això, sinó una altra cosa. El secret. Aquest secret que és un pacte no escrit, no dit, però que totes sabem. No cal explicar-lo perquè cau pel seu propi pes quan ets mare.

No puc no dir-ho a les meves dues filles. Els hi he de dir. No vull que passin pel que hem passat totes ! Prou ! Sé que tindré enemics, gent en contra, em boicotejaran, però per fi se sabrà la veritat. No es mereixen les noves generacions saber ? Perquè si sap, pots escollir. Pots escollir ser mare sabent el que t’espera . Però és que resulta que ningú t’explica el que t’espera ! T’hi trobes ostia ! I llavors venen les frases siniques :  ara sabràs el que he patit jo per tu. Joder mama ! I tant et constava avisar me ! No....perquè el secret consisteix en això :  silenci. No dir res.

I quan esdevens mare, se’t censuren algunes paraules. Què qui les censura ? Tu mateixa ! Perquè acabes aprenent les regles del joc. Tu mateixa saps que hi ha coses que no podràs dir mai, ni tant sol insinuar-les. Perquè has de ser una bona mare, perquè durant uns anys deixaràs de ser tu per a ser la mare de. I aquest nou estatus, se suposo que és el que moment de la teva vida de dona que farà que et realitzis.

I una merda.

Et realitzes llegint un bon llibre, cuinant una truita amb patates, o anant de copes amb les amigues divorciades com jo.

Portem segles sent víctimes d’un secret no explicat però de conseqüències dràstiques. Les dones han fet pinya però no per evolucionar, sinó per ser esclaves del seu úter. I els homes contents de no tenir-les com a rivals. Elles han promocionat aquest secret i l’església en va fer el seu liev motiv : "i beneït és el fruit del vostre sant ventre: Jesús."

Necessito un mojito.