Escriure per comunicar

Últimament m’escric amb gent que he conegut per internet. Intercanviem impressions de tot i res , sobretot parlem de temes literaris. Ens escriguem bàsicament en castellà ja que no son catalano-parlants com jo. A més soc bilingüe en francés , i quan escric en castellà, inevitablement colo sense voler paraules en català i en francès. Em fot per que em dona la sensació que no domino suficientment la llengua. Si rellegeixo els emails enviats m’adono de les faltes que he fet i penso “quina imatge més patètica dones de tu !”.
Però ....recapacitant realitzo que no té tanta importància. No he de demostrar res a ningú. L’únic que se’m demana és comunicar, compartir i res més. Les faltes d’ortografia son coses purament escolars.
Quan a un nen se li ensenya a escriure se li dona més importància a la forma de les lletres i a l’ortografia que en el sentit del que escriu. Amb el temps el nen aprèn a donar sentit a aquestes formes gràfiques que se’n diuen paraules.
Finalment escriure no deixa de ser això : un mitja de comunicació, amb o sense faltes. La prova la tenim amb els sms. Son la minimalització per excel•lència de la comunicació escrita ! I oi que arribem a entendre’ls ?
Per tant a partir d’avui he decidit no traumatitzar-me més si en lloc de escriure “nosotros” escric “nosaltres”. Encara que algun espavilat m’hagi recalcat : “oye esto no és castellano !”.
Ja està m’acabo de fer algun enemic....

Le voyage dans le passé

Llegir-se l’ultim llibre d’un autor pot semblar un gest molt banal.
Pero no sempre es cert.
Aquest cap de setmana m’he llegit l’ultim llibre de Stefan Zweig que s’ha publicat !
Mil agraiments a la editorial francesa Grasset per haver-ne fet la traduccio.
La cosa es que van trobar un manuscrit inedit d’unes 100 pagines en un apartament de Londres. Despres de fer les justes verificacions es van adonar que es tractaba d’un Zweig.

Trama del libre : un home que ha hagut de lluitar molt per a sortir de la miseria s’enamora de la dona del seu protector, una dona generosa i mare de familia.
La parella es declara, i els dos saben el que sent l'un per l’altre. Pero la relacio sera purament platonica : el desti els separa. Quan es tornen a veure han passat 9 anys. Pensaven que els sentiments perdurarien, que serien els mateixos pero…
Si volen coneixer la continuacio busqueu una llibreria !

Zweig tracta en aquesta historia els seus temes predilectes : l’amor, la passio, la traicio, la dona i com sempre amb una psicologia extraordinaria. Aconsegueix fer ressaltar aquests sentiments tan contradictoris que portem dins de l’anima.
Un « coup de cœur » !

Referent al manuscrit : es va publicar parcialment en una revista l’any 29 i l’any 76, quan es va trobar el manuscrit integral va ser publicat a Alemanya. La traduccio francesa s’ha fet esperar : novembre 2008 !
No paro de pensar en la persona que va tenir durant 30 anys aquest manuscrit. De qui es tractava ? Un amic, un familiar de l’autor ? Es tractaba d’un home o d’una dona ? Era conscient del tresor que tenia entre les manes ? El va trobar o li van transmetre ? El va robar? Perque va decidir treure’l a la llum? i finalment, va contactar un antic amor per dir-li que encara l’estimava després de haver-se llegit el manuscrit ?
Jo crec que es el que hagues fet…i vosaltres ?

UNA BONA INVERSIÓ

Llegeixo a la premsa francesa que el sector de la llibreria no està patint els efectes de la crisis econòmica. Me’n alegro sincerament. Fins hi tot semblaria ser que durant el mes de desembre les vendes van ser inesperadament elevades.
En temps de crisi la gent comprar menys o millor dit comprar diferent. Busca regals que puguin ser apreciats i alhora accessibles per a la butxaca. El llibre és un valor segur i a més no passa mai de moda. El pots llegir o no , guardar-lo per les vacances, el pots deixar, intercanviar, dur-lo al cotxe per aprofitar d’aquells 10 minuts de cua per llegir, o quan vas al metge, al banc, treure’l i fullejar-lo. Les frases que mes t’agraden les pots recopiar, exposar o enviar. Tot això en un sol objecte rectangular que de vegades no supera els 100 grams !
No cal ser li fidel a un llibre, en pots estar llegint dos al vegada i no dirà res. El lector por ser obertament polígam ! El pots tenir aparcat momentàniament i tornar-lo a agafar quan n’has acabat un altre. No és rancorós. O fins hi tot no llegir-lo mai i quedar-se allà plantat. Encara que tingui un dit de pols a sobre, sap que te’l mires de tant en quan i que un dia te l’emportaràs al llit per llegir-lo. És qüestió de temps.
I així va passant de l’estanteria al moble, del moble al bolso, del bolso al cotxe, del cotxe al despatx, del despatx al cotxe , del cotxe un altre cop a l’estanteria de casa.
Com tot aventurer que surt de casa , el seu físic se’n pot ressentir : alguna rallada, alguna punta doblegada, alguna taca de cafè...i de vegades fins hi tot l’amputació d’una pagina ! Tot i aquestes mutilacions, el llibre, continua essent un llibre, no s’immuta no baixa la guàrdia, es manté ferm . L’anima del llibre perdura i les seves paraules no es mouen, son sempre les mateixes, nos es contradiu un dia per l’altre com fem les persones, no mou ni una coma, ni un punt !Som nosaltres els lectors qui interpretem segons el dia allò tan estàticament escrit.
Recordeu : invertiu en llibres és un valor segur !

Quina nevada a Andorra !

Ha estat un dia caòtic però quina il•lusió veure tanta neu !
La gent estava espantada i alhora excitada perquè la neu té això, un costat màgic !
Tothom fent fotos, tothom mirar els flocs de neu que anaven caient dignament i sense escrúpols ! Invasió de blanc i de puresa ! Brutal !
Quan he arribat al parking he hagut de “trobar” el meu cotxe ! Impressionant quasi un metro de neu al capot !
Al costat tenia un turista anglès, intentant despullar el seu cotxe de la dolça capa de neu pols.
Jo he tret una carpeta del bolso que ha esdevingut una excel•lent pala i m’he passat 10mn treien neu. Ho he fet amb un somriure d’orella a orella i m’he oblidat del fred i de que se m’estaven gelant els dits. M’he improvisat en “lleva neus manual “.
En l’aparcament exterior, es vivia un ambient de germanor : la gent s’ajudava a treure la neu, a posar cadenes, explicant als turistes quin era l’estat de les carreteres, donant consells.
Estava orgullosa de la generositat que sortia espontàniament de la gent .

MUSICA I SEXE

Dissabte vaig tenir el gran privilegi d’anar a veure la Royal Philharmonic Orchestra de Londres. 80 musics .Un programa de luxe : Mozart, Schumann i Beethoven amb la magistral 7ena Simfonia. Tot sota la batuta del gran violinista i director israelià Pinchas Zukerman. Durant els primers minuts vaig fer apnea : em vaig quedar sense respirar, suposo per no distorsionar el so celestial que escoltava. Zukerman va fer de solista durant 10mn i les notes del seu violi ens van transportar en un altre mon. Un mon inhuma ple de sensacions.

I com soc una persona amb molta sensibilitat i veig coses que no sempre els altres veuen o les senten, vaig trobar que la musica clàssica pot tenir una vesant molt sexual. M’explico :
Resulta que a la segona part, va entrar una violoncel•lista. Descripció física de la dona : alta, cabells molt llargs llisos ros platí amb una diadema , llavis “pulposos” i pitrera descomunal. Aquest últim detall era fàcil d’apreciar per l’escot que duia. Portava un vestit blau metàl•lic llarg i sense mànigues. Com s’acostuma a dir : un tros de dona.
Es va seure, va posar en violoncel entre les seves cames, va agafar l’arquet amb la ma dreta, i amb la mà esquerra va començar a tocar-se els cabells.
I és aquí que vaig començar a trobar similituds amb el sexe.
Per començar, no sé per què, em vaig imaginar que aquest dona sortia directament d’un peli porno ambientada a la època dels romans, i que es preparava per a fer nos una demostració de auto-satisfacció...
Cada cop que feia una nota llarga, clavava els seus dits sobre les cordes amb una vivacitat increïble, les notes més greus i més agudes semblaven els punts culminants de la seva excitació. Eren clarament moments “orgasmics” ! De cop es parava, es tornava a tocar els cabells i s’acariciava les cuixes amb la mà suposadament suada. També movia els llavis com per a posar los humits. Tornava a fer el seu solo i un altre cop tornava a bellugar-se, acariciant amb tot el seu cos el violoncel i movent els llavis. Semblava que estava en ple acte sexual amb el seu instrument, i que entraven en una simbiosis perfecta. Tot molt animal i poc sensual.
Potser només una ment perversa com la meva podia sentir això. I és que la musica m’exalta molt i crec que em fa perdre el mon de vista !

Per cert, la prestació de la violoncel•lista va ser fantàstica, malgrat els meus pensaments oh quants impurs !

DEIXEU-ME SER NENA !

Ahir vaig portar a la meva filla de 6 anys a una consulta a l’hospital. La infermera em va dir que anaven endarrerits i que m’hauria d’esperar mitja hora.
Com que feia bo, vaig decidir esperar-me fora al carrer , just a l’entrada de l’hospital.
La meva filla va començar a improvisar jocs amb mi :
“mama hem de caminar sobre les rajoles però no hem de tocar les línies”
“mama ara hem de seguir les línies”
“mama ara em dones la mà, tanco els ulls i em vas guiant”
Vaig participar, com no , a aquests jocs infantils que tots hem fet de petits. Però que ara ja no fem. O no els podem fer...
Una nena que salta pel carrer amb la cartera mig torta i cantant és molt normal.
Una dona que salta pel carrer amb el bolso penjat al coll i cantant és una boja.
L’últim joc que em va proposar era més agosarat : saltar d’un banc a un l’altre.
Li vaig dir : “ no ho puc fer “.
Ella :”Perquè ?”
Jo :“ doncs per que soc una mama”.
Ella : “ i no saps saltar ?“
Jo : “si però.....”
Vaig alçar el cap i vaig mirar cap a les finestres de l’hospital. Alguns pacients ens estaven observant. Sobretot em vaig fixar amb les finestres de la 5ena planta que és on hi ha el servei de psiquiatria.
Vaig somriure, vaig girar-me i li vaig dir :
“ qui comença tu o jo ?”

Qui no té feina se la busca !

Des de que xafardejo blogs, m’he anat fent una llista de llibres i pel·lícules per llegir i veure. Ja sembla el catàleg de l’FNAC.
A més, quan entro en una llibreria no puc sortir-ne sense haver comprat almenys un llibre encara que sigui per a les meves filles. Sinó em sembla que estic pecant !
El dilema que tinc ara és per quin començo. He decidit finalment començar pels més curts i deixar els més llargs per quan estigui de vacances.
Aquest cap de setmana per exemple he aparcat “Lolita” (perdoni'm estimat Sr.Nabokov)i m’he llegit el llibre de l’Amelie Nothomb : “les combustibles”. Es pot llegir en un parell d’hores full time, amb dues pauses per anar a buidar la bufeta i anar a fer se un cafetó.

La trama és boníssima : un professor de literatura i dos alumnes estan en un pis tancats per que fora hi ha la guerra. Fa molt de fred i ja han cremat totes les taules de fusta per esclafar-se. Ara l’únic “combustible” que queda és el paper i el professor té una immensa biblioteca. La pregunta és : quins seran els primers llibres que passaran a la foguera i que per tant caldrà sacrificar per poder gaudir d'uns instants d'escalfo fisica ? Brutal !

MON JARDIN SECRET

Cada vegada que parlo amb algú sobre el tema del messenger, facebook o dels blogs en general quasi sempre em diu el mateix : "jo passo d’aquestes coses, m’hi connecto molt poc ".
Però curiosament quan em connecto sempre els trobo connectats. A menys que algú els hagi usurpat la seva identitat ! Qui sap...
Això és com la tele basura : ningú diu que mira els programes que anomenaré de "misèria humana" però ves per on, son dels programes amb més audiència.
Dedueixo que els hi fa vergonya admetre ho. Jo n'he mirat que no valien per res però em feien passar l’estona i amb molt de morbo. Ja és trist oi ? Ara ja no, per que arribo massa tard a casa. Però no me’n amago.
Potser en relació amb al post anterior, podríem dir que tots amaguem alguna cosa : algun desig, algun trauma, alguna frustració, algun neguit, algun amor.....Com diuen els francesos “ Notre jardin secret”.
Trobo que està bé tenir coses guardades. No cal compartir ho tot amb els altres. Està bé poder compartir amb si mateix. Es tan difícil tenir secrets en un món on tot se sap !
Segurament que és amb nosaltres mateixos que som més sincers. I potser aquests secrets que tenim son els que ens fan ser més persones i sentir nos encara més vius.