dimecres, 22 de desembre del 2010
dimarts, 31 d’agost del 2010
El meu Tatoo
Porto un tattoo al braç esquerra. Deu mesurar uns 2cm x 2cm.
Me’l va posar la meva filla ahir, després de menjar-nos una bossa de patates.
Vaig haver d’escollir entre el peix multi-color i la cara de lleó. He deixat les coloraines per a ella i jo m’he quedat la gola de la fera.
Aquest mati quan he arribat al despatx, tots els ulls s’han dirigit al meu braç.
- t’has fet un tatuatge ?
- no, és una tattoo de bossa de patates
- .... i com és que... ?
- res....la meva filla que me’l va posar...
- ah !!!
Aquest diàleg s’ha anat repetint durant tot el mati, cada cop que em creuava amb algú i veia el meu estimadíssim tattoo.
I és que, a qui se li acut posar-se un tattoo de bossa de patates, en un lloc tan visible, ensenyar-lo i a més.... a la meva edat !
Crec que si hagués arribat amb un tatuatge de veritat, d’aquells que et marquen per vida, en tots els sentits del verb marcar , no hagués estat objecte de tants comentaris.
Un tattoo només és pels nens. I a partir d’una certa edat si portes un tattoo de bossa de patates, o és que ets rara, excèntrica o cutre.
Avia’m avia’m ??? en quina categoria em col·loco ???
Rara : dona, jo diria que soc diferent. Rara, el que és diu ser rara no ....A més ho trobo com a negatiu....i no m’hi reconec. No no em considero rara.
Excèntrica : m’ha costat i tot escriure aquesta paraula. Però mira que l’arribem a sentir últimament. Ve a ser el mateix que ser rara però dit de forma més bonica. No és tant negatiu. Al contrari. Com diria la meva santa àvia : “nena muda i tot ! “. Va si, direm que sóc excèntrica !
Cutre : bé aquí ja entrem en una part més subjectiva. El que per mi és “cutre”, és una “xulada” per a un altre. Per mi “cutre” és allò que estèticament no m’agrada, que desentona, que no està conjuntat. Que desencanta els meus sentits. Però és clar com que soc excèntrica....puc arribar a ser “cutre” sense saber-ho !
Per tant , se suposa que si he acceptat de posar-me un tattoo de bossa de patates és perquè soc una excèntrica ( més glamuros que rara ) amb un punt de “cutreria” .
Doncs no senyors ! En realitat m’he posat el tattoo perquè em feia il·lusió tornar a sentir la sensació del petit paper mullat a sobre de la meva pell, desencolar-lo ben a poc a poc , mentre supliques que no es mogui el dibuix, inclinant el cap i mirant el tattoo del reves, i esperant que aguanti un màxim de dies, malgrat les dutxes, el frec amb la roba i el sol !!!
Visca el tattoo de bossa de patates !
Me’l va posar la meva filla ahir, després de menjar-nos una bossa de patates.
Vaig haver d’escollir entre el peix multi-color i la cara de lleó. He deixat les coloraines per a ella i jo m’he quedat la gola de la fera.
Aquest mati quan he arribat al despatx, tots els ulls s’han dirigit al meu braç.
- t’has fet un tatuatge ?
- no, és una tattoo de bossa de patates
- .... i com és que... ?
- res....la meva filla que me’l va posar...
- ah !!!
Aquest diàleg s’ha anat repetint durant tot el mati, cada cop que em creuava amb algú i veia el meu estimadíssim tattoo.
I és que, a qui se li acut posar-se un tattoo de bossa de patates, en un lloc tan visible, ensenyar-lo i a més.... a la meva edat !
Crec que si hagués arribat amb un tatuatge de veritat, d’aquells que et marquen per vida, en tots els sentits del verb marcar , no hagués estat objecte de tants comentaris.
Un tattoo només és pels nens. I a partir d’una certa edat si portes un tattoo de bossa de patates, o és que ets rara, excèntrica o cutre.
Avia’m avia’m ??? en quina categoria em col·loco ???
Rara : dona, jo diria que soc diferent. Rara, el que és diu ser rara no ....A més ho trobo com a negatiu....i no m’hi reconec. No no em considero rara.
Excèntrica : m’ha costat i tot escriure aquesta paraula. Però mira que l’arribem a sentir últimament. Ve a ser el mateix que ser rara però dit de forma més bonica. No és tant negatiu. Al contrari. Com diria la meva santa àvia : “nena muda i tot ! “. Va si, direm que sóc excèntrica !
Cutre : bé aquí ja entrem en una part més subjectiva. El que per mi és “cutre”, és una “xulada” per a un altre. Per mi “cutre” és allò que estèticament no m’agrada, que desentona, que no està conjuntat. Que desencanta els meus sentits. Però és clar com que soc excèntrica....puc arribar a ser “cutre” sense saber-ho !
Per tant , se suposa que si he acceptat de posar-me un tattoo de bossa de patates és perquè soc una excèntrica ( més glamuros que rara ) amb un punt de “cutreria” .
Doncs no senyors ! En realitat m’he posat el tattoo perquè em feia il·lusió tornar a sentir la sensació del petit paper mullat a sobre de la meva pell, desencolar-lo ben a poc a poc , mentre supliques que no es mogui el dibuix, inclinant el cap i mirant el tattoo del reves, i esperant que aguanti un màxim de dies, malgrat les dutxes, el frec amb la roba i el sol !!!
Visca el tattoo de bossa de patates !
dijous, 12 d’agost del 2010
Organista : Una professió acrobàtica
Això em passa per ser el primer cop.
Concert d’orgue a l’església de Sant Esteve.
M’assento en un banc del mig de la petita església de la capital andorrana.
Després de llegir-me el programa, ple de noms impronunciables, busco la organista russa, la gran Liudmila Matsyura. Segueixo les càmeres d'Andorra Televisió que estan presents al certamen per a veure si em poden orientar, quan de cop giro el cap i m’adono que l’orgue el tinc al darrera, com acostuma a ser. Però serà que fa temps que no vaig a missa.... Ay dona de poca fe....
Ara entenc perquè han posat una pantalla gegant davant de l’altar. Pensava que servia com a cartell interactiu, però no.
He de dir que era la primera vegada que assistia a un concert d’orgue. La música eclesiàstica sempre m’ha provocat un cert “ yuyu” i l'he evitat més que buscat. Però em tenia encuriosida.
A la pantalla gegant, on fa una estona hi sortia el cartell del cicle de música d'orgue, de cop apareixen un teclat i unes mans tranquil·les a sobre d’uns genolls. Els genolls de la Luidmila.
Ja tenim els dos protagonistes de la nit, un per triplicat ( els teclats ) i l’altre per duplicat ( les mans ). L’objectiu serà crear un sol element !
Continuo pensant que no deixa de ser molt curiós tenir una persona tocant darrera meu i jo amb els ulls clavats a una pantalla al davant. No podien haver girat els incomodíssims bancs ? – sempre he trobat que està fet exprés això de que els bancs de les esglésies siguin incomodes, perquè et faci mal tot el cos i tinguis ganes de penedir-te de coses lletges que ni has fet. Reconec que ho salva la bona acústica del santuari– és el que tenen les esglésies, aquest aspecte se’l "curraven" molt per a que la veu del capellà, fos més impressionant i penetres en els cossos oh tant impurs dels pobres feligresos – i la música arriba a tot arreu de forma homogènica.
El mestre de cerimònia – suposo que és el director artístic – ha ocupat el lloc del capellà, no per fer una homilia improvitzada sinó per presentar-nos el programa de la vetllada musical.
Comença el concert.
Ostres ! M’havia oblidat dels peus ! Dels peus de la Luidmila ! La Luidmila està tocant amb els peus un majestuos teclat que es troba arran de terra. Després buscaré per internet el nom d’aquesta part de l’orgue perquè segur que té un nom, però els meus coneixements “orguenistics” cal a dir que son limitats per no dir nuls. Bé...mentida. Quan anava a la coral de Sant Julià, Mossèn Agustí utilitzava el petit orgue per donar-nos el to. Però ho feia amb la mà i no amb els peus !
En vé al cap un video, que em van enviar fa uns mesos, d’un home Sud-americà que tocava la guitarra amb els peus ( va néixer sense braços ). Doncs la Luidmila tot i tenir els dos braços, fa anar els peus amb una vitalitat que com diria el meu pare, riu-te’n dels peixos de colors !
Sembla una ballarina, una ballarina que dóna vida a les notes amb els seus moviments de cames. És fantàstic !
He de dir que és més aviat guapa. I fineta. No m’estranya, es dedica a fer aeròbic... assentada. Una veritable gimnasta com a bona russa que és. És que ho porten a la sang.
Final de la primera música. La gent aplaudeix. S’ho mereix. Ara la Luidmila mira fixament a la càmera i ens saluda. Però ella no ens veu, només sent els nostres aplaudiments ! Hem canviat els papers o millor dit els hem compartit : la concertista no veu el seu públic, només el sent. Com quan escoltes música amb el mp3 i t’imagines el grup que està tocant. La Luidmila veurà aquest públic tan entregat un cop finalitzi el concert, es posi de peus, de puntetes com a mínim, aparegui darrera del immens orgue, i miri cap a avall.
Preciosa, dolça, suau, la segona musica. Teclat 2 i 3, i el del terra. Quina agilitat ! Jo amb un sol teclat em faria mal i ella amb els tres sense oblidar els botons dels costats !
Les mans de la Luidmila son realment les protagonistes de la nit. La Televisió no para de fer-ne zooms. Unes mans que han recobrat vida pròpia i no paren d’anar a munt i avall. Semblen animalons amb cinc potes !
Tercera música : Aquesta és la típica melodia que associem a l’orgue. Música semblant a la conegudíssima música de la pel·lícula de Frankenstein. A mi aquesta melodia tan liturgica i solemne m’acolloneix. Ja estic mirant si s’improvisen morts vivents a l’església ! Es respira el més pur ambient religiós que et fot els pels de punta. Tinc ganes de dir :” mea culpa, no ho faré més, soc pecadora, perdó, salvi la meva anima ! “.
M’acabo d’adonar que la Luidmila porta als peus unes ballarines negres amb el típic llacet. I em pregunto : quan balla sent en el seu cap les notes ? Com aquell cyber noi que veu les coses en blanc i negre, i utilitza un sistema ultra sofisticat que transforma les tonalitats de colors en notes, i la seva vida és constantment una veritable banda sonora.
Els moviments dels seus peus em recorden els salts que feia jo de petita quan jugava a saltar a goma. “Anclas clas patanclas clas azules les y blancas cas... !”
Propera música, del compositor contemporani Peter Behen. Es tracta d’un registre més modern, sembla música experimental. M’agradaven més les melodies anteriors, més tradicionals.
M’he deixat un detall. Abans de cada cançó, la organista i el seu ajudant, preparen l’orgue. Igual que els pilots d’avió, que abans d’enlairar-se premen cinquanta mil botons, doncs la Luidmila fa el mateix : estira, i prem uns estranys botons situats a les extremitats de l’orgue. Durant les cançons és el seu ajudant qui juga amb aquests botons que permeten – ara vaig d’entesa jo... – modificar el tipus de so.
El concert continua.
Experiència que no sé si repetiré perquè l’orgue no és un instrument que em fascini. Reconec però que m’he quedat molt sorpresa del decurs del concert, i de l’agilitat de la concertista. Molt de mèrit tocar virtuosament aquest multi instrument que he descobert aquesta nit.
Bravo Luidmila !
PD : Pels curiosos com jo:
Manual: Teclat (o teclats) que es toquen amb les mans.
Pedalera: Teclat que es toca amb els peus.
Jocs o Registres: Botons o palanques que seleccionen el tipus de so o timbre desitjat
Gràcies Wikipedia !
Concert d’orgue a l’església de Sant Esteve.
M’assento en un banc del mig de la petita església de la capital andorrana.
Després de llegir-me el programa, ple de noms impronunciables, busco la organista russa, la gran Liudmila Matsyura. Segueixo les càmeres d'Andorra Televisió que estan presents al certamen per a veure si em poden orientar, quan de cop giro el cap i m’adono que l’orgue el tinc al darrera, com acostuma a ser. Però serà que fa temps que no vaig a missa.... Ay dona de poca fe....
Ara entenc perquè han posat una pantalla gegant davant de l’altar. Pensava que servia com a cartell interactiu, però no.
He de dir que era la primera vegada que assistia a un concert d’orgue. La música eclesiàstica sempre m’ha provocat un cert “ yuyu” i l'he evitat més que buscat. Però em tenia encuriosida.
A la pantalla gegant, on fa una estona hi sortia el cartell del cicle de música d'orgue, de cop apareixen un teclat i unes mans tranquil·les a sobre d’uns genolls. Els genolls de la Luidmila.
Ja tenim els dos protagonistes de la nit, un per triplicat ( els teclats ) i l’altre per duplicat ( les mans ). L’objectiu serà crear un sol element !
Continuo pensant que no deixa de ser molt curiós tenir una persona tocant darrera meu i jo amb els ulls clavats a una pantalla al davant. No podien haver girat els incomodíssims bancs ? – sempre he trobat que està fet exprés això de que els bancs de les esglésies siguin incomodes, perquè et faci mal tot el cos i tinguis ganes de penedir-te de coses lletges que ni has fet. Reconec que ho salva la bona acústica del santuari– és el que tenen les esglésies, aquest aspecte se’l "curraven" molt per a que la veu del capellà, fos més impressionant i penetres en els cossos oh tant impurs dels pobres feligresos – i la música arriba a tot arreu de forma homogènica.
El mestre de cerimònia – suposo que és el director artístic – ha ocupat el lloc del capellà, no per fer una homilia improvitzada sinó per presentar-nos el programa de la vetllada musical.
Comença el concert.
Ostres ! M’havia oblidat dels peus ! Dels peus de la Luidmila ! La Luidmila està tocant amb els peus un majestuos teclat que es troba arran de terra. Després buscaré per internet el nom d’aquesta part de l’orgue perquè segur que té un nom, però els meus coneixements “orguenistics” cal a dir que son limitats per no dir nuls. Bé...mentida. Quan anava a la coral de Sant Julià, Mossèn Agustí utilitzava el petit orgue per donar-nos el to. Però ho feia amb la mà i no amb els peus !
En vé al cap un video, que em van enviar fa uns mesos, d’un home Sud-americà que tocava la guitarra amb els peus ( va néixer sense braços ). Doncs la Luidmila tot i tenir els dos braços, fa anar els peus amb una vitalitat que com diria el meu pare, riu-te’n dels peixos de colors !
Sembla una ballarina, una ballarina que dóna vida a les notes amb els seus moviments de cames. És fantàstic !
He de dir que és més aviat guapa. I fineta. No m’estranya, es dedica a fer aeròbic... assentada. Una veritable gimnasta com a bona russa que és. És que ho porten a la sang.
Final de la primera música. La gent aplaudeix. S’ho mereix. Ara la Luidmila mira fixament a la càmera i ens saluda. Però ella no ens veu, només sent els nostres aplaudiments ! Hem canviat els papers o millor dit els hem compartit : la concertista no veu el seu públic, només el sent. Com quan escoltes música amb el mp3 i t’imagines el grup que està tocant. La Luidmila veurà aquest públic tan entregat un cop finalitzi el concert, es posi de peus, de puntetes com a mínim, aparegui darrera del immens orgue, i miri cap a avall.
Preciosa, dolça, suau, la segona musica. Teclat 2 i 3, i el del terra. Quina agilitat ! Jo amb un sol teclat em faria mal i ella amb els tres sense oblidar els botons dels costats !
Les mans de la Luidmila son realment les protagonistes de la nit. La Televisió no para de fer-ne zooms. Unes mans que han recobrat vida pròpia i no paren d’anar a munt i avall. Semblen animalons amb cinc potes !
Tercera música : Aquesta és la típica melodia que associem a l’orgue. Música semblant a la conegudíssima música de la pel·lícula de Frankenstein. A mi aquesta melodia tan liturgica i solemne m’acolloneix. Ja estic mirant si s’improvisen morts vivents a l’església ! Es respira el més pur ambient religiós que et fot els pels de punta. Tinc ganes de dir :” mea culpa, no ho faré més, soc pecadora, perdó, salvi la meva anima ! “.
M’acabo d’adonar que la Luidmila porta als peus unes ballarines negres amb el típic llacet. I em pregunto : quan balla sent en el seu cap les notes ? Com aquell cyber noi que veu les coses en blanc i negre, i utilitza un sistema ultra sofisticat que transforma les tonalitats de colors en notes, i la seva vida és constantment una veritable banda sonora.
Els moviments dels seus peus em recorden els salts que feia jo de petita quan jugava a saltar a goma. “Anclas clas patanclas clas azules les y blancas cas... !”
Propera música, del compositor contemporani Peter Behen. Es tracta d’un registre més modern, sembla música experimental. M’agradaven més les melodies anteriors, més tradicionals.
M’he deixat un detall. Abans de cada cançó, la organista i el seu ajudant, preparen l’orgue. Igual que els pilots d’avió, que abans d’enlairar-se premen cinquanta mil botons, doncs la Luidmila fa el mateix : estira, i prem uns estranys botons situats a les extremitats de l’orgue. Durant les cançons és el seu ajudant qui juga amb aquests botons que permeten – ara vaig d’entesa jo... – modificar el tipus de so.
El concert continua.
Experiència que no sé si repetiré perquè l’orgue no és un instrument que em fascini. Reconec però que m’he quedat molt sorpresa del decurs del concert, i de l’agilitat de la concertista. Molt de mèrit tocar virtuosament aquest multi instrument que he descobert aquesta nit.
Bravo Luidmila !
PD : Pels curiosos com jo:
Manual: Teclat (o teclats) que es toquen amb les mans.
Pedalera: Teclat que es toca amb els peus.
Jocs o Registres: Botons o palanques que seleccionen el tipus de so o timbre desitjat
Gràcies Wikipedia !
dijous, 10 de juny del 2010
"Vivimos atrapados en solucionar problemas" Guruji Sri Vast
ARTICLE DE LA VANGUARDIA 10/06/2010
Entrevista a Guruji Sri Vast, maestro espiritual.
Estudió Arquitectura porque quería averiguar cómo las formas y los materiales cambian la estructura de la mente.
Ofrece conferencias gratuitas por el mundo (www. srivast. org). No profesa credo alguno ni se adhiere a ninguna filosofía, más bien todo lo contrario: quiere advertirnos cómo nos domestican y que recuperemos la individualidad.
Tengo 40 años físicos. Nací en el sur de India y vivo entre Suecia y Pondicherry. Casado y con dos hijos de 10 y 8 años. Estoy licenciado en Arquitectura, pero desde niño soy un maestro espiritual. No profeso ninguna religión, somos seres libres y espirituales
Desde los 8 años fui educado para ser un guía espiritual. Me desmayaba, podía pasar un día inconsciente. Los médicos no tenían respuesta, pero mi percepción fue cambiando. Es lo que en India llaman una experiencia samadi.La gente comenzó a explicarme sus problemas y a pedirme consejo. Y mi familia me dejó libre, no me domesticó.
¿Qué significa eso?
Desde niños se nos aleja de la inteligencia natural, de manera que cuando somos adultos acabamos teniendo mucha información pero pocas experiencias. Y creo que eso es lo peor que le puede pasar a la humanidad.
Cuénteme.
El intelecto acumula información, te lees tres libros y escribes el cuarto, no hace falta experimentar. Y la inteligencia natural es la que te permite sentir lo que estás viviendo, no se basa en el pasado. Por ejemplo: tenemos dos sillas idénticas que valen lo mismo; en una pone "fabricada en Alemania" y en otra, "fabricada en China". ¿Cuál escogemos?
Ahora ya le entiendo: la alemana.
... Porque tenemos introducida en nuestro cerebro la información de que esa es mejor. ¿No sería preferible sentarse, probarlas, guiarnos por nuestra propia experiencia? Nuestras relaciones se basan en esa información que se nos introdujo en el pasado y no en lo que vivimos en el presente.
¿Y qué propone?
La naturalización del ser humano, en vez del adiestramiento. Vivir la vida en esencia, porque vivimos a través de nuestras diferencias, siempre comparando para, al final, querer todos lo mismo: graduarnos, encontrar un buen trabajo, casarnos, tener una bonita casa, hijos y un perro... ¡Pero la vida es mucho más que eso! Así vivimos atrapados en solucionar problemas, no pasamos del estadio de la supervivencia.
¿Qué ha descubierto en sí mismo?
Que no pertenezco a ningún país, religión, tradición o estructura. Soy un simple ser humano que quiere vivir este día; eso es: realizarse, percibir la belleza de este mundo.
Defíname realizarse.
Si a unos niños les damos una caja de legos con las instrucciones de cómo hacer el coche, todos intentarán reproducirlo, y el mejor será el que se acerque más al modelo. Si no les damos las instrucciones, cada uno hará algo distinto y original.
Todos vivimos con referencias.
Sí, que nos provocan ese sentimiento de estar equivocado, que nos encierra en un mundo pequeño. La realización ocurre cuando estas referencias, cuando las instrucciones que tenemos en la cabeza, desaparecen.
Entrevista a Guruji Sri Vast, maestro espiritual.
Estudió Arquitectura porque quería averiguar cómo las formas y los materiales cambian la estructura de la mente.
Ofrece conferencias gratuitas por el mundo (www. srivast. org). No profesa credo alguno ni se adhiere a ninguna filosofía, más bien todo lo contrario: quiere advertirnos cómo nos domestican y que recuperemos la individualidad.
Tengo 40 años físicos. Nací en el sur de India y vivo entre Suecia y Pondicherry. Casado y con dos hijos de 10 y 8 años. Estoy licenciado en Arquitectura, pero desde niño soy un maestro espiritual. No profeso ninguna religión, somos seres libres y espirituales
Desde los 8 años fui educado para ser un guía espiritual. Me desmayaba, podía pasar un día inconsciente. Los médicos no tenían respuesta, pero mi percepción fue cambiando. Es lo que en India llaman una experiencia samadi.La gente comenzó a explicarme sus problemas y a pedirme consejo. Y mi familia me dejó libre, no me domesticó.
¿Qué significa eso?
Desde niños se nos aleja de la inteligencia natural, de manera que cuando somos adultos acabamos teniendo mucha información pero pocas experiencias. Y creo que eso es lo peor que le puede pasar a la humanidad.
Cuénteme.
El intelecto acumula información, te lees tres libros y escribes el cuarto, no hace falta experimentar. Y la inteligencia natural es la que te permite sentir lo que estás viviendo, no se basa en el pasado. Por ejemplo: tenemos dos sillas idénticas que valen lo mismo; en una pone "fabricada en Alemania" y en otra, "fabricada en China". ¿Cuál escogemos?
Ahora ya le entiendo: la alemana.
... Porque tenemos introducida en nuestro cerebro la información de que esa es mejor. ¿No sería preferible sentarse, probarlas, guiarnos por nuestra propia experiencia? Nuestras relaciones se basan en esa información que se nos introdujo en el pasado y no en lo que vivimos en el presente.
¿Y qué propone?
La naturalización del ser humano, en vez del adiestramiento. Vivir la vida en esencia, porque vivimos a través de nuestras diferencias, siempre comparando para, al final, querer todos lo mismo: graduarnos, encontrar un buen trabajo, casarnos, tener una bonita casa, hijos y un perro... ¡Pero la vida es mucho más que eso! Así vivimos atrapados en solucionar problemas, no pasamos del estadio de la supervivencia.
¿Qué ha descubierto en sí mismo?
Que no pertenezco a ningún país, religión, tradición o estructura. Soy un simple ser humano que quiere vivir este día; eso es: realizarse, percibir la belleza de este mundo.
Defíname realizarse.
Si a unos niños les damos una caja de legos con las instrucciones de cómo hacer el coche, todos intentarán reproducirlo, y el mejor será el que se acerque más al modelo. Si no les damos las instrucciones, cada uno hará algo distinto y original.
Todos vivimos con referencias.
Sí, que nos provocan ese sentimiento de estar equivocado, que nos encierra en un mundo pequeño. La realización ocurre cuando estas referencias, cuando las instrucciones que tenemos en la cabeza, desaparecen.
dimecres, 9 de juny del 2010
dimecres, 19 de maig del 2010
dimarts, 11 de maig del 2010
dijous, 1 d’abril del 2010
Les vaques fan muuuu !
Aquest mati mentre esmorzava, he sentit una noticia insòlita a la radio francesa : el govern francès farà pagar un impost per les vaques que es tiren pets !
I és que les vaques son grans productores de metà. Els seus pets alliberen aquest gas aparentment molt nociu, contribuint de forma molt nefasta a l’efecte hivernacle.
M’ha fet gràcia el comentari que ha fet un pagès a qui entrevistaven : “ estem revisant l’alimentació de les nostres vaques. Canviant los hi la dieta podríem posar fi a aquest problema”.
Ja em veig les vaques, anant al dietista:
- A veure com és diu vostè
- Margarida
- Quan pesa ?
- 555 kg..
- Uf....
- I que menja ?
- Només herba
- Uf....
- Quants cops al dia ?
- Tot el dia
- Però Margarida, ja sap que s’han de fer 4 àpats al dia, i menjar variat oi ? Tanta herba tanta herba no pot ser bo per la salut ! I a més, només fa que tirar-se pets. I això, sap, no està bé. No veu que ens matarà a tots ?
Pobra vaca, sortint del dietista, ja la veig anant al psicòleg. En 5 minuts li han dit que estava gorda, que feia pudor i a més, que era còmplice de la possible extinció de la raça humana per culpa dels seus pets!
Semblaria ser que contaminen més les vaques amb les seves flatulències que els cotxes ! Quina cara. I pensar que jo tenia problemes de consciencia , de que no era una bona ciutadana perquè utilitzo sense mesura desodorants, laques , i circulo amb un 4x4. Doncs ara resulta que les vaques, tan maques elles al camp, menjant plàcidament herba, prenent el sol , ens estan contaminant amb els seus pets ! I després diuen que anar al camp és saludable ! Però si ara resultarà que és un suïcidi anar a respirar l’aire (im)pur de la muntanya !
Jo ja no hi entenc res. La mateixa mare naturalesa ens acabarà matant i son les maquines ( tan acusades de tots els mals de l’home ) qui acabaran salvant nos !
Ara no sé perquè m’ha vingut al cap aquella cançó : “Son tus perfumenes mujer los que me sulibellan..”
I és que les vaques son grans productores de metà. Els seus pets alliberen aquest gas aparentment molt nociu, contribuint de forma molt nefasta a l’efecte hivernacle.
M’ha fet gràcia el comentari que ha fet un pagès a qui entrevistaven : “ estem revisant l’alimentació de les nostres vaques. Canviant los hi la dieta podríem posar fi a aquest problema”.
Ja em veig les vaques, anant al dietista:
- A veure com és diu vostè
- Margarida
- Quan pesa ?
- 555 kg..
- Uf....
- I que menja ?
- Només herba
- Uf....
- Quants cops al dia ?
- Tot el dia
- Però Margarida, ja sap que s’han de fer 4 àpats al dia, i menjar variat oi ? Tanta herba tanta herba no pot ser bo per la salut ! I a més, només fa que tirar-se pets. I això, sap, no està bé. No veu que ens matarà a tots ?
Pobra vaca, sortint del dietista, ja la veig anant al psicòleg. En 5 minuts li han dit que estava gorda, que feia pudor i a més, que era còmplice de la possible extinció de la raça humana per culpa dels seus pets!
Semblaria ser que contaminen més les vaques amb les seves flatulències que els cotxes ! Quina cara. I pensar que jo tenia problemes de consciencia , de que no era una bona ciutadana perquè utilitzo sense mesura desodorants, laques , i circulo amb un 4x4. Doncs ara resulta que les vaques, tan maques elles al camp, menjant plàcidament herba, prenent el sol , ens estan contaminant amb els seus pets ! I després diuen que anar al camp és saludable ! Però si ara resultarà que és un suïcidi anar a respirar l’aire (im)pur de la muntanya !
Jo ja no hi entenc res. La mateixa mare naturalesa ens acabarà matant i son les maquines ( tan acusades de tots els mals de l’home ) qui acabaran salvant nos !
Ara no sé perquè m’ha vingut al cap aquella cançó : “Son tus perfumenes mujer los que me sulibellan..”
dimarts, 30 de març del 2010
Paper de water
No sé si m’ho he de prendre com una senyal del més enllà o com un complot contra a mi. Ja començo a buscar on estan les càmeres....M’espien ?
La qüestió és que porto tres dies canviant el paper de water dels diferents llocs on vaig : casa, feina, bar, restaurant, casa de les amigues !
El tema em comença a preocupar seriosament. Em dic : potser és tracta de la meva missió a la terra, però renoi quina tasca més poc glamourosa !
Ja ho sé que pels qui arriben al “ cuarto petit “, i ho troben tot a lloc és un descans i a mi ja m’agrada fer les coses per a que els demés se sentin a gust, però entre poc i massa d’altruisme !
Potser és que tothom no és capaç de canviar el rotllo de paper. Perquè és clar, cal col·locar-lo bé, de forma que giri, que no s’enganxi i que el paper surti per dalt i no per baix. I després cal tirar el rotllo buit al cubell del cartró, perquè és imprescindible reciclar correctament.
Ah ! la cosa no està a l’abast de qualsevol mortal !!! Soc l’elegida. És això ! I penso : m’hauran seleccionat per casualitat o per les meves aptituds ?
Quina alegria ! Soc la “recanviadora oficial” del paper de water de la meva zona. Perquè segur que som varis a canviar els rotllos de paper de water per aquí.
Potser acabaré cobrant i tot. Per cada cartró del paper de water canviat, 6€. Pas mal. En temps de crisis no és poden deixar escapar aquestes oportunitats. Així comencen els grans negocis. Petiteses que s’acaben transformant en holdings.
Hi veig una oportunitat de negoci. M’ho hauré d’estudiar detingudament. Hauré de preparar un pla de negocis. El meu futur pot canviar. Només cal que sàpiga agafar aquest fenomen com una possibilitat per a créixer.
Senyors i senyores, si us plau si acabeu el paper de water, feu el favor de canviar ho, sinó ja veieu les conseqüències mentals sobre la meva persona !
La qüestió és que porto tres dies canviant el paper de water dels diferents llocs on vaig : casa, feina, bar, restaurant, casa de les amigues !
El tema em comença a preocupar seriosament. Em dic : potser és tracta de la meva missió a la terra, però renoi quina tasca més poc glamourosa !
Ja ho sé que pels qui arriben al “ cuarto petit “, i ho troben tot a lloc és un descans i a mi ja m’agrada fer les coses per a que els demés se sentin a gust, però entre poc i massa d’altruisme !
Potser és que tothom no és capaç de canviar el rotllo de paper. Perquè és clar, cal col·locar-lo bé, de forma que giri, que no s’enganxi i que el paper surti per dalt i no per baix. I després cal tirar el rotllo buit al cubell del cartró, perquè és imprescindible reciclar correctament.
Ah ! la cosa no està a l’abast de qualsevol mortal !!! Soc l’elegida. És això ! I penso : m’hauran seleccionat per casualitat o per les meves aptituds ?
Quina alegria ! Soc la “recanviadora oficial” del paper de water de la meva zona. Perquè segur que som varis a canviar els rotllos de paper de water per aquí.
Potser acabaré cobrant i tot. Per cada cartró del paper de water canviat, 6€. Pas mal. En temps de crisis no és poden deixar escapar aquestes oportunitats. Així comencen els grans negocis. Petiteses que s’acaben transformant en holdings.
Hi veig una oportunitat de negoci. M’ho hauré d’estudiar detingudament. Hauré de preparar un pla de negocis. El meu futur pot canviar. Només cal que sàpiga agafar aquest fenomen com una possibilitat per a créixer.
Senyors i senyores, si us plau si acabeu el paper de water, feu el favor de canviar ho, sinó ja veieu les conseqüències mentals sobre la meva persona !
Subscriure's a:
Missatges (Atom)