La bona educació

Arribo tard a la reunió. Anar fins l’aparcament és una pèrdua de temps. La solució de facilitat : posar-me a sobre de la vorera i resar que no em posin una altra multa. Sembla que les col·leccioni. I son d’aquelles col·leccions que una no n’està gens orgullosa i que no ensenya els diumenges a la tarda quan té convidats a casa..
Sempre arribo tard als llocs i per guanyar aquells pocs minuts que ja he perdut m’aparco on puc.
Arribo tard. De cop veig un lloc “lliure”. El terra està pintat de groc. És igual son 5 minuts.
Desprès de fer alguns cops de volant, aconsegueixo aparcar-me correctament.
Estic pujant el vidre de la finestra quan de cop:
- senyoreta ?
- si ?
- disculpi ( ostres !) però s’ha adonat que està aparcada en una zona de carga i descarrega ?
- ( jo muda)
- He de repartir uns llençols en aquest hotel d’enfront i vaig molt carregat. No li sabria greu ( quina educació per favor ! ) desplaçar-se ? porto targeta per poder me aparcar en aquesta plaça
- ( muda , incrèdula )
- Moltes gracies i perdoni. Bona tarda.
Torno a maniobrar i deixo la plaça “lliure”.
Si senyor, amb modals, tot és possible fins hi tot anular la meva mala llet i el meu mal humor per haver perdut un lloc per aparcar-me i arribar (com sempre) tard a la reunió.
Aquest repartidor segur que no porta el Playboy a la camioneta però si un recull de poesia catalana ! Ay !!!!

Les corbates

La Maria ja no suporta les corbates. Durant molts anys li ha encantat veure el seu estimat marit vestit amb un conjunt de 1.000 euros i corbates de seda amb el nus italià. Tenen tant gust els italians.
Per a ella les corbates son sinònim de benestar econòmic i de reconeixement social. Estar casada amb un home que porta corbata, reconforta. Muda i tot. Però des de fa un temps, la corbata sembla que la porti ella i li oprimeix el coll fins a no deixar-la respirar. Te la sensació que és una soga al coll més que un collar de perles. I això molesta. Aquest element vestimentari li comença a rosegar la vida. No vol sentir a parlar ni de camises ni de corbates. Pensa en jerseis. Somia amb samarretes de màniga curta. Samarretes estampades, amb molts colors . Ha anat a l’armari, ha agafat totes les corbates que ha trobat i les ha dut a la cuina. Com si es tractés d'un ritual mil·lenari, les col·loca a sobre de la taula intentant fer un degradat de colors. Sempre li ha agradat jugar amb els colors. De la més clara a la més fosca. Un arc de sant Martí es dibuixa. Dubta entre dues corbates que tenen un color semblant. Li costa decidir quina ha de posar davant de l’altra. És important mantenir una certa lògica i harmonia. Les coses s’han de fer bé. Agafa les tisores grosses de cuina i comença a tallar les corbates. La primera li costa, li fa pena però ha pres una decisió. Corbates de seda, de tela, amb puntets, ratllades, estampades, llises... Corbates que tant li han costat escollir i que ara estan a punt d’esdevenir pedaços de tela, ideals per fer una disfressa. Una disfressa de pallaso. Exactament el que és el seu marit.Meticulosament talla cada corbata i a cada cop de tisora, pensa en tots aquells vespres que ha estat sola a casa, esperant el seu marit. Se li escapa una somriure. Cada tall és un alliberament. Cada meitat de corbata és un fragment de la seva vida que s’esfuma. Agafa tots els pedaços i els col·loca cuidadosament en una bossa. Es maquilla i surt de casa amb la bossa plena de corbates mutilades. Han deixat de ser corbates. Ja no son italianes. Va a peu fins a les escombraries . Aixeca la tapa del contenidor i llençar sense mirar la bossa i ....el seu passat. Ja no dormirà més a casa seva.
L’endemà, a les nou del matí, el seu marit anirà a comprar corbates noves. De seda i italianes, per suposat.

Les relacions

Jean Renoir : Deux jeunes filles

La Sara només té 11 anys i començar a fer-se amigues, amb qui no només juga sinó que té relacions més complexes. Amigues amb qui compartir quin noi li agrada, el que ha passat a l’escola, amb qui comenta que li agraden les seves sabates que porta, i que voldria tenir el mateix top que ella. Converses de pati, converses de carrer, converses de casa. Lligams que es creen, afinitats que sorgeixen.
El messenger permet continuar aquestes converses que en una altra època s’haguessin fet per carta : amb aquell paper amb dibuixos, on s’hi enganxava alguna imatge, que es perfumaven, evitant fer faltes, aplicant-se per a fer una lletra bonica, amb el bolígraf més fi que es trobava per casa tot i que sempre s’havia de tornar a recopiar per a que fos perfecta.
La Sara només té 11 anys i la seva nova amiga Clara 14. Malgrat la diferencia d’edat s’han caigut bé : una ha trobat una mena de germana gran, un model, i l’altra una germana petita i sobretot algú que l’admira. Motivacions suficients per a voler estar en contacte.
La Sara només té 11 anys i li ha volgut fer un regal a la Clara. Uns regals. Un dibuix, una carta i un pastis. Vol fer-la contenta, vol demostrar-li amb aquestes petites coses que l’estima. Gran paraula la d’estimar... Cadascú li dona el seu significat. La Sara s'estima a la Clara perque se sent a gust amb ella i vol compartir el seu temps. No hi ha edat per aquests sentiments. Son sentiments naturals.
Però el que no sap encara la Sara és que segurament dintre d’unes setmanes s’oblidarà de la Clara. Per ella això ara és impensable però acabarà passant.
La Sara només té 11 anys i ara tot just comença l’experiència de viure amb intensitat les relacions humanes que aniran sent agradables, doloroses, interessades, dependents, necessàries, i frustrants al llarg de la vida.
I totes elles seran indispensables per a formar-se com a persona.

Chupa Chups

Era la seva primera sessió. Estava una mica nerviós com qui va al metge i te por que li diagnostiquin una malaltia incurable. Li semblava que la seva ànima estava malalta. Cansada. Però qui cura les animes ? Durant molts segles d’això se’n va encarregar l’església. Ara ho havien deixat en mans d’especialistes. Per aquest motiu va agafar hora amb una terapeuta
El Pau no creia en aquestes teràpies alternatives. Ell era un home de ciències i la raó ho havia de controlar tot. Fins i tot el cor....Tot i que Pascal discreparia en aquest punt.
És un company del despatx qui li ho va recomanar :”a mi em va anar molt bé, no et costa res provar-ho”. El seu estat de desesperació el va impulsar a agafar cita, tot i que se’n va penedir només penjar el telèfon.
Va entrar en una habitació de 3 metros quadrats, parets pintades color ocre, ambient purificat per l’olor d’un encens suau. Els retrats de dos senyors reposaven sobre una tauleta. Probablement es tractava d'alguns mestres o gurus. El Pau es va preguntar perquè els "savis", sempre tenien aquella cara de amargats, prims, bruts i amb barba. És la condició per poder pensar, o és que pensar et torna així ?
Es va treure les sabates, i es va seure a una cadira.
Davant, tenia a la Marta, una terapeuta d’uns 40 anys, que transmetia calma i tranquil·litat. Justament allò que ell tan desitjava i cercava.
Durant una hora en Pau va parlar, va contestar a les seves pròpies preguntes, i va mirar-se a si mateix. Curiós exercici va pensar, el de observar se per dins. És complex posar una imatge o un sentiment a allò de més profund que hi ha en el nostre interior. Difícil de definir. Quin vertigen recorre un camí desconegut que ens habita i conviu amb nosaltres.
La sessió va arribar a terme. El Pau no volia marxar. Aquelles parets li recordaven el ventre ple de líquid amniòtic que dona calor, aliment i protecció a un nadó. Sortir de l’habitació i creuar la porta, era tornar al món dels dubtes, de les pors i de les pressions socials.
Finalment va sortir. Es va dirigir al seu cotxe, va agafar una llibreta, un bolígraf i va escriure :
” dia zero, avui m’ofereixo el luxe de tornar a néixer, acabo de sortir del ventre de la mare ".
I amb un sobtat instint de succió, es va posar un Chupa Chups a la boca i va desaparèixer pels carrers de la ciutat. Viu. Ben viu.

La Madame

La Madame està pintant-se les ungles. De color vermell. Sempre les ha dut de color vermell. Mai ha utilitzat un altre color. Per a ella les ungles han de ser de color sang. La Madame està al seu despatx. Hi ha una taula, una cadira, un armari de conjunt color beig i una planta mig seca. El despatx de la Madame no te finestres. Està al subterrani, al costat del garatge.
La Madame porta 40 anys treballant a l’empresa. Era una nena quan va entrar. Era guapa, molt guapa amb una melena negra lluent, com la que porta ara però sense tenyir. Era telefonista. Tenia molt bon tracte amb els clients. Estava ben vista perquè era amable i sempre defensava la empresa.
Els anys van passar i la tecnologia va revolucionar la seva vida. Tot estava informatitzat i la Madame era de les qui tenia por de les maquines. Malgrat els avisos dels seus responsables , ella es negava a tenir un ordinador. Jo ja faig amb un bolígraf i una llibreta. La Madame es va quedar enrere. No va saber o no va voler avançar amb el temps. Tota ella es va quedar estancada. Encara ara es vesteix com si tingues trenta anys amb uns estampats impossible.
Tothom la té per boja. Arriba cada dia puntual i al cap de mitja hora ja està al supermercat comprant. No la poden fer fora. Te 63 anys, és de casa bona i funcionaria. La gent li té ràbia perquè cada mes , rep religiosament un sou per no fer res. O potser té un sou per aguantar. Perquè la Madame ha d’aguantar. Ha d’aguantar la mirada de menyspreu dels altres. La fan sentir inútil però ja s’ha acostumat a aquesta fet.
La Madame és supersticiosa. Cada dia es frega els braços amb alls. Diu que és per allunyar els mals esperits. A l’empresa n’hi ha molts. La olor que es desprèn els seu despatx es insuportable.
La Madame es jubila dintre d’un parell de mesos. Vol fer una festa. Ho està organitzant i dient ho a la gent de paraula perquè no sap enviar emails. No sap el que és un email. Ningú hi anirà. I ella ho sap.
La Madame té la costum de tancar el despatx quan surt. No té res a amagar però tampoc res a ensenyar. Quan plegui de l’empresa, el seu despatx serà un arxiu. Qui podria treballar en un indret com aquell ?
La Madame s’ha quedat sense pinta ungles. Encara li quedaven per fer tres dits. Però està tranquil·la perquè a l’armari del seu despatx en té encara tres pots. Pensa, soc previsora i se li escapa un somriure que acaba sent un riure escandalós, com els estampats de la seva faldilla, que puja per les escales i s’endinsa pels diferents despatxos de l’empresa.
Se sent una veu llunyana que diu : “ està boja”.

Passar per una porta amb 15 anys i sortir-ne amb 33

Era sistemàtic. Quan arribava davant la porta de casa dels seus pares – perquè ja feia 10 anys que no hi vivia - la Sara es tornava una nena petita. Fins i tot la seva manera de caminar, canviava. Avançava mig corbada , el que li feia perdre 15 cm de la seva alçada de 1,60m.
Semblava com si el pany de la porta fos en realitat el botó d’una màquina que transformava les animes i les tornava a enviar al passat. La Sara se sentia com aquella adolescent que havia estat, i que no s’atrevia a afrontar la mirada del seu pare. Ella, que pretenia ser una dona, centrada, segura de ella mateixa i mestressa de la seva vida, s’anul·lava completament només creuant aquella condemnada porta.
Travessar el llarg passadís fins arribar a la cuina, era com penetrar en el túnel del temps, el camí que la duia al tribunal de la Santa Inquisició.
Va asseure’s a taula, a la dret del seu pare i enfront de la seva mare.
Els va trobar envellits. Ella també s’havia fet gran però ells no ho veien.
Des de que havia decidit canviar de feina, el seu pare li feia mala cara. Sovint li feia mala cara. Com podia haver estat treballant 15 anys en un banc, on guanyava suficients diners per tenir una situació econòmica estable, permetent-se tots els luxes que volia i més, i ara anar-se’n de senzilla secretaria en la consulta d’un pediatra ! No m’agrada el banc li va dir la Sara, necessito respirar. Vaig massa estressada. Els diners no em compensen. Amb aquesta nova feina podré fer mitja jornada, i per la tarda estudiaré per ser Treballadora Social que és el que sempre m’ha agradat. Aquestes son les maleïdes frases que li va dir al seu pare i que van fer que s’enfurismés com mai. Per això t’he pagat una carrera ? li va retreure, per a que ara facis una altra cosa ?Treballadora social dius ? i tu que saps de social ? Pretens passar-te els dies escoltant els problemes dels altres quan tu ets incapaç de solucionar els teus ?
La Sara ja sabia que el seu pare mai acceptaria la seva meditada decisió. M’has defraudat, va insistir, mai hagués imaginat que em faries això a mi. Treballadora social ....ara vol ser treballadora social....Déu meu...

Aquell dia, com sempre, van començar a parlar de tot i de res. Converses banals per evitar discussions innecessàries. De cop el seu pare va treure el tema de la feina. La Sara escoltava el seu progenitor, amb els ulls clavats al plat. Tenia la respiració gairebé tallada.
Sense donar una explicació a la seva abrupta reacció, la filla va deixar la forquilla, va moure la cadira per estar realment en front del seu pare i li va dir tot mirant lo fixament :

Si, potser si que em vaig equivocar de carrera però.... tu no t’has equivocat mai ?Tu volies que fos economista com tu. O no te’n recordes ? em vas demanar si em venia de gust ? mai. Si que és un canvi radical a nivell econòmic, però és una situació de pas. Tu no has tingut mai situacions difícil en aquesta vida ? I oi que te’n has sortit ? Perquè no fas confiança a la gent i els hi deixes viure la seva vida ? no ho vas fer tu ? Si que hi entenc de treballadora social perquè porto tota la vida practicant-ho amb tu. Entenc que t’hagi decepcionat perquè jo mateixa m’he decepcionat. Però ara mateix estic orgullosa de mi. Vull pensar en mi perquè he de pensar en mi. Penso en la meva felicitat i no en la teva. I tu com a pare m’hauries de recolzar. La teva felicitat val el mateix que la meva. Recorda ho. Mai m’has fet confiança, sempre has volgut sentir-te responsable de mi, i no m’has deixat volar. Estic volant papa i penso continuar volant perquè ara estic preparada i no em penso aturar.

El seu pare no deia res. La mare se’ls mirava als dos i va dir alguna cosa en veu baixa. En aquella cuina hi regnava el silenci. La seva filla per fi havia gosat dir tot allò que portava dins seu des de feia molts anys. Masses anys va pensar.
Si que m’he equivocat en aquesta vida, va admetre finalment, i molt, i si que he fet coses malament, i he estat en situacions no gaire clares.
La Sara veia com aquell vell reconeixia el que mai havia admès. Li va fer pena. L’hagués abraçat però no ho va fer.
Van continuar xerrant i no discutint durant encara una estona.
Després la Sara, es va despedir, va fer dos petons als seus pares i va marxar.
Quan va arribar davant de la porta, va sentir-se lleugera com mai. Ho havia fet. Ho havia dit. Ho havia viscut.

Aquell dia la Sara havia passat per una porta amb 15 anys i n’havia sortit amb 33.

La festa major

A la meva ciutat, la festa major és l’esdeveniment de l’any, un acte sagrat, 5 dies de festa grossa, on et retrobes amb gent que no pots veure però a qui has de saludar, fer el paperet, dos petons, preguntar que tal... Cada pas que fas pel càrrec és aturat per la barrera humana de la gent que et para per xerrar. Un agobi. Des de fa una setmana quan em creuo amb algú, em fa la mateixa pregunta : "Estaràs per la festa major ?". I la meva resposta els hi arriba com l’anunci de la fi del mon. "No". Llavors ja son mirades d’incredulitat, perquè avia’m com no puc estar per la festa major ? Hi ha alguna cosa millor o comparable a fer durant aquells dies ?Mouen els llavis tremolosos , per trobar la manera d’escopir una nova pregunta, encara més existencial : "i per què ? ".
Tinc varies respostes preparades en funció de qui em fa la pregunta :
- a un simple conegut : “marxo de cap de setmana amb algú...”. Aquesta resposta busca provocar la curiositat i fer rabiar el interlocutor perquè es mort de ganes de saber, qui és aquest algú. Durant uns minuts fins hi tot s’oblida de la sagrada festa major, sent més indispensable saber amb qui coi foto el camp.
- a un amic : “marxo fora però torno diumenge”. Li demostro així que estic pecant a mitges i que se’m veurà el pèl almenys els dos últims dies de festa. És una manera de no decepcionar-lo completament. Així mantinc l’estatus de persona si grata.
- a un company de feina : “ no, perquè l’endemà estàs fet pols i no hi ha manera de rendir.” . S’ha de guardar la compostura amb la gent de la feina, perquè si te la poden fotre hi van sense compassio. No seria el primer cop que algú em retreu d’haver sortit i no està en forma....
- a la meva mare : “ ja no és per mi, mama, aniré potser a fer un tomb l’últim dia que toca la Salseta del poble sec. Per cert voldràs que t’acompanyi a sentir el Concert d’havaneres ? ( ho tenim això, els de la muntanya, som tots una mica llops de mar...)
- a la meva veïna : “ que dius...marxo....no hi ha qui dormi per la nit, la musica entrar per qualsevol forat de la casa, mira que està mal aïllat, ho haurem de parlar a la propera reunió de veïns. Per cert que tal els nens ? “
En fi, avui comença la festa major i jo no hi seré partícip. La faré a la meva manera i qui saps, potser amb algú !