DESAPAREIXER O FUGIR

Estava al jardí. Vestia una camisa del seu marit , unes calces i unes xancletes. De cop ja no hi era. Han passat 7 anys. On era, on és ?

Aquest és un dels 10.000 casos de desaparicions que passen cada any a França :  una persona de cop i volta desapareix, com si se l’hagués tragat la terra.
Ha desaparegut o ha fugit ? Aquesta és la pregunta més dolorosa i més aterradora pels propers de la víctima. Si és que es tracta realment d’una víctima. Tot i que el resultat final és el mateix – la absència - , el sentiment de culpa, engany o de desesperació no és el mateix.
Quan marxes per voluntat pròpia, acostuma a haver hi un motiu. Marxes perquè ho has decidit. Marxes per fugir :  de qui de què ?
Quan t’han robat la vida, tu aquí ja no hi tens grans cosa a dir, ets víctima dels altres.
Tot i que quan marxes perquè vols també ets víctima : de les teves pors, il·lusions, frustracions, pensaments.  Tots som víctimes d’alguna cosa.
Qui marxa deixa a la gent de seu voltant orfe, però de mala manera. Si no tornen , no troben el seu cos, el seu dol no s’acaba fent mai, i la espera és eterna . Qui diu eterna, diu infernal.
Un fill, una mare, una germana. Un esser estimat, o no tant, que ens abandona. Sense un adéu. Sense motiu aparent. Acabem imaginat algun motiu, envoltat d’algun sentiment de culpa. La culpa. És el pitjor dels sentiments perquè es realimenta !
Jo també he pensat algun cop en marxar. Començar de nou. Deixar la motxilla, per preparar-ne una altra ! Perquè les motxilles fan part del nostre cos ! si si és un annex de l’esser , allà ben enganxat a l’esquena. No la veiem però la sabem, la notem, el seu pes ens recorda cada dia que allà està, i per sempre.
No sé on aniria. Crec que conduiria fins cansar-me.
Aniria a parar en algun hotel de carretera amb aparcament tancat i wifi.
Passaria hores sense sortir de l’habitació. Miraria programes que ja ningú mira de la tele. Quan la gana m’apretes sortiria a comprar menjar salat i cerveses. A mesura que passarien els minuts i les hores em sentirà fatal. Pels demés, pels que em començarien a trobar a faltar. Tindria remordiments, culpabilitzaria, pensaria una excusa. M’enfadaria amb mi per no haver tingut el valor de marxar. O per haver tingut consciencia.
Millor marxar estan amb els demés. Tenint el meu espai, el meu temps, el meu món. Els demés son finalment aquella motxilla annexa :  no és pot desenganxar. L’única manera és traspassant però això ja seria una altra histò
ria.