Simone et Yvette

 

Per a elles la sortida del dissabte al restaurant “Biden” és sagrada. És la seva debilitat setmanal, el seu petit caprici, la seva manera de jugar a ser riques. Bé riques ja ho son, en amor, setanta anys de passió, de complicitats, de secrets comuns guardats amb molt d’afecte.

La Simone és del mes d’abril, i la Yvette del mes d’octubre, tot just acaben de celebrar el seu aniversari. A elles dues, sumen 180 anys ! Quantes anècdotes podrien explicar. Quantes alegries i quantes penes. Quanta vida en definitiva.

L’una asseguda davant de l’altra, comenten la setmana i de tant en quan interactuen amb les taules de la vora o amb els cambrers. S’ho poden permetre. És aquesta llicencia que t’atorga la vida pel sol fet de ser vell. Ningú s ‘enfada, ningú és molesta, fins i tot els hi fa gracia.

Ja van pels postres. Gaudeixen de cada cullerada. El sucre... el tenen prohibit... però un cop per setmana es salten la norma. I el vi... també proscrit...evidentment ha estat present durant tot el dinar, malgrat les recomanacions del Dr Dumartin, de no provar ni una gota d’alcohol.

 I elles pensen :  a 90 anys , ja no ens ve d’una copa de vi ! A més tothom diu que és saludable i sinó que li ho demanin als capellans !

Demanen el compte. “ Garçon ! L’addition s’il vous plait ! “

Els àngels dibuixats al sostre del restaurant, observen aquestes dues dones que un dia van decidir anar en contra del que estava establert. Cadascuna vivia en una casa, eren veïnes. Compartien el mateix carrer, la mateixa empresa i vam acabar compartint el mateix llit. Des del primer dia varen saber que estaven fetes l’una per l’altra. Es varen conèixer en un club de Scrabble. Es van picar a la primera partida que van fer. Igual de competitives, igual de cultes, igual d’apassionades per la literatura.

Encara ara, van dos cops per setmana a jugar al club de Scrabble del barri. En son les presidentes d’Honor i podríem dir que son les rivals més temudes :  acostumen a  guanyar i quan no guanyen s ‘enfaden a base de bé !  No hi ha qui les pugui afrontar !

Paguen amb targeta de crèdit. Bromegen amb el cambrer : “ Noi si no vens de seguida, marxarem sense pagar “. Son aquelles bromes que fan i que fan riure als joves.  Els joves es queden sorpresos davant l’humor d’aquestes senyores que podrien ser les seves avies o millor dir les avies dels seus pares. Dones velles que estan més a prop de la mort que de la vida. Dones que ja no senten, que ja no fan bona olor, indiferents per a tothom. Que equivocats que estan !

Mai s’havien sentit tant vides com ara. Tenen la mateixa il·lusió de viure que fa 50 anys. Amb aquella rialla trapella, amb les arrugues del pas del temps però no deixa de ser un somriure.

Mai havien estat tant elles. Diuen el que penses, fan el que volen i viuen amb intensitat com si fos el darrer dia. A la seva edat no s’ha de perdre el temps amb dubtes existencials i ruqueries. Tonteries les justes.

I quan els hi pregunten si son germanes, amb una mirada còmplice, contesten gairebé en cor :  “ som veïnes “.

Es posen la jaqueta, es tapen amb un mocador de coll, i agafen el seu basto, amic de viatge des de fa una pila d’anys, sempre fidel tot i que molts cops han estat a punt de separar se’n, no perquè els hi fes nosa , sinó perquè s’obliden d’ell a tot arreu on van.

Amb la mà s’acomiaden de la gent del restaurant. Els àngels de les parets i del sostre també els hi diuen adéu :  “ À bientôt Simone et Yvette ”. Tornaran el proper dissabte, s’asseuran a la mateixa taula, i quan els veïns de plat, els hi demanin l’edat, diran orgulloses, 90 anys. Un segle. Més que una vida. Una doble vida i mai millor dit...