divendres, 26 de desembre del 2014

Corrandes Rojes


La Maria era una dona qualsevol del poble. Treballadora, neta i polida. Va pujar sis fills, mentre el seu marit es gastava els pocs estalvis que tenien jugant a cartes.
Passava desapercebuda, perquè no era ningú important.
En tot cas això és el que  es pensava la majoria de la gent.
Però la Maria tenia un secret :  escrivia corrandes satíriques.
I les corrandes que escrivia la Maria no passaven desapercebudes.
Els feixistes del poble ja es feien sentir i els rojos no es callaven.
La Maria era roja, independent, forta, atrevida i sense pels a la llengua. Però de vegades un s’ha de protegir i les coses les ha de dir de forma secreta.
I això és el que feia, cada vespre, quan els fills dormien, i que el marit encara no havia tornat a casa, amb menys diners a la butxaca.
A la taula de la cuina, asseguda davant un full blanc, i una ploma que encara conservava de l’escola, transcrivia uns versos plens de crítica, d’odi, de resignació i d’esperança. Aquells versos que li servien a l’inici per desfogar-se van acabar sent pamflets de propaganda roja !
La gent del poble es trobava aquests pamflets a sobre de les finestres cada setmana. Qui n’era l’autor ? Devia ser algú de molt culte, intel·ligent, de bona família i amb unes capacitats d’escriptura extraordinàries. En definitiva un gran poeta amant de la política.
Els feixistes no donaven crèdit al que llegien sobretot perquè de vegades aquests pamflets semblaven respostes a converses privades ! Com sabia el misteriós poeta el que s’havia dit a ca la Conxita la Morena  ? o el que s’havia comentat a cal Josep el Coix ? Era molt misteriós. Alguns parlaven de bruixeria i tot......
Però tot és reduïa a l’excel·lent oïda i astúcia de la Ramona, la filla petita de la Maria. Mentre es passejava pel poble, corrent, saltant, tocant tot el que trobava, buscava les converses amagades, i quan sentia veus adultes parlant de política, s’hi apropava, i discretament, s’empapava de tot allò que escoltava. Si s’adonava que algú l’havia vist, feia veure que es cordava els cordons de les sabates o feia veure que havia ensopegat i que s’estava curant la rascada del genoll amb saliva.
Quan arribava a casa, obria la porta tot cridant mama mama saps que he sentit , i llavors mare i filla s’asseien a la cuina, sense cap full blanc al davant, però si unes ganes boges de compartir.
La Ramona xerrava i  xerrava i la seva mare l’havia de reprendre, dient li, no vagis tant ràpid, que no et segueixo. La Ramona i els seus germans eren els únics que coneixien el secret del poeta dels pamflets. Un dia la seva mare els hi va explicar que era ella qui escrivia i que no ho havia de saber ningú més sinó la podrien tancar a la presó.  Els hi va dir perquè volia que sabessin que hi ha maneres pacifiques de lluitar i que la violència no sempre era la millor opció. A través de l’escriptura es podia fer la revolució, i afeblí l’enemic. La Maria volia que els seus fills fossin valents, que tinguessin ideals i que lluitessin per a la seva llibertat. Per ella aquest era un aspecte fonamental de la educació.
Aquell dia la Ramona havia sentit una conversa entre la senyora Mercè de cal Sabater i la senyora Maria de cal Tronaire. Comentaven que els nacionals del poble s’estaven organitzant per denunciar els rojos del poble. Hi havia una reunió prevista el proper diumenge després de missa al bar del Jaumet el Mantes.
Quina sorpresa van tenir les dues senyores, les més riques i més egoistes del poble, quan mentre estaven comprant fruita, de cop i volta van sentir un nen d’uns 7 anys cantant la corranda següent: "Diuen que la Mercè i la Maria es volen reunir després de missa.
Volen tallar el coll de la gent i posar los a sobre de una repissa.
Però més val que afilin bé els ganivets
perquè els joves no es deixaran tocar , ni tampoc els vellets."
No podien creure el que estaven sentint. Com podia un marrec parlar de coses que havien comentat feia dos dies a casa de la Mercè ? Espies ? Esperits ? Van deixar la fruita allà mateix i amb pas apressurat van tornar a les seves cases.
Durant anys el poble va estar pendent dels panfelts del misteriós poeta.
Fins que un dia van deixar de circular. Què havia passat ?
La Maria va tenir la mala sort de caure d’una mula i de ser roja.
Tot i que la van dur a l’escola , on s’havia improvisat un hospital, va morir de gangrena. Els metges que eren del règim, no se’n van ocupar, i la van deixar morir.
Una injustícia que mai van poder suportar els familiar de la Maria, i que va fer que l’odi cap a els feixistes es fes més gran i fins hi tot esdevingué una obsessió.
Morint la Maria van morir els panfelts i els feixistes van acabar guanyant la guerra.


PSICÒPTA


Seria de mort natural.
Cap traça. Cap prova. Cap culpable.
Per mi, seria un alliberament.
Imagina’t que per un moment pots decidir de la mort no violenta i suau, de cinc persones que fan part de la teva vida. I no estic parlant d’aquell veí que un dia no et va aguantar la porta de l’entrada de casa i tu anaves carregat com un burro. No. Cinc persones properes, dels teus cercles més íntims.
Segur que no et costaria gaire trobar-les. És més, encara acabaràs demanant-me  una persona de més per a fer desaparèixer.
Ja les tens en ment. T’imagines que bé estaries sense aquestes cinc persones ? si, si se t’escapa un somriure. Irònic. Pervers. Saps que estàs esdevenint un assassí en sèrie ? Salives i tot. Et dona plaer les imatges que t’estàs imaginant.
I les frases de condol que diries ? et surten de forma natural. Quin hipòcrita més gran estàs fet.
Fins i tot se t’escaparien llàgrimes de veritat ! Patètic. Interessant. Reconfortant.
Si t’agradaria. Ho desitges.
Com tantes coses oi ? Però ara encara no és possible.
Amb una mica de sort, la vida te’ls traurà del davant ... abans que a tu.

Mentre tant, ja saps el que et queda fer :  el paperina com si res, i demostrant los hi el molt que els aprecies.