divendres, 6 de febrer del 2009

DEIXEU-ME SER NENA !


Ahir vaig portar a la meva filla de 6 anys a una consulta a l’hospital. La infermera em va dir que anaven endarrerits i que m’hauria d’esperar mitja hora.
Com que feia bo, vaig decidir esperar-me fora al carrer , just a l’entrada de l’hospital.
La meva filla va començar a improvisar jocs amb mi :
“mama hem de caminar sobre les rajoles però no hem de tocar les línies”
“mama ara hem de seguir les línies”
“mama ara em dones la mà, tanco els ulls i em vas guiant”
Vaig participar, com no , a aquests jocs infantils que tots hem fet de petits. Però que ara ja no fem. O no els podem fer...
Una nena que salta pel carrer amb la cartera mig torta i cantant és molt normal.
Una dona que salta pel carrer amb el bolso penjat al coll i cantant és una boja.
L’últim joc que em va proposar era més agosarat : saltar d’un banc a un l’altre.
Li vaig dir : “ no ho puc fer “.
Ella :”Perquè ?”
Jo :“ doncs per que soc una mama”.
Ella : “ i no saps saltar ?“
Jo : “si però.....”
Vaig alçar el cap i vaig mirar cap a les finestres de l’hospital. Alguns pacients ens estaven observant. Sobretot em vaig fixar amb les finestres de la 5ena planta que és on hi ha el servei de psiquiatria.
Vaig somriure, vaig girar-me i li vaig dir :
“ qui comença tu o jo ?”

14 comentaris:

´´ ha dit...

yo creo que las edades no se pierden se acumulan y que las sacas en cada momento , puedes sacr un dia la de niña de 12 años , otro dia la de adolescente de 17 dependiendo del entorno .

baldufa c'est moi ha dit...

ahora lo has dicho : dependiendo del entorno

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Miss Totem,

Molt maca la història amb la teva filla. Si has d'anar al psiquiatra, ves en compte: són molt cars. Personalment crec que no et fa falta cap psiquiatra. El que t'aniria bé bé seria encolomar la teva filla, de quan en quan, a algun familiar.

Li fas un petonet a la teva filla de part meva. ¡Mira, que és maca!

PS.: Espero que la teva filla estigui bé. ¿O és una història inventada el que escrius?.

baldufa c'est moi ha dit...

Antonio :
No et preocupis de vegades deixo de ser "la mare de" per ser la Miss Totem !
No és una historia inventada és ben real ! Vaig dur a la meva filla a fer unes proves. Res de greu !
Ja li fare un peto de la teva part !

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Miss Totem,

Ara dormiré més tranquil. Una de les coses bones del teu "Blog", entre d'altres, és que ens expliques vivències viscudes de veritat.

A veure si endivines si la meva última ENTRADA és real o literària y, també, qui l'ha escrit.

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Miss Tote,

M'he pres la llibertat de posar al peu de pàgina del meu Blog un enllaç amb el teu. Si no t'agrada el títol que he posat, m'ho dius. Una abraçada,

ANTONIO MARTÍN ORTIZ. ha dit...

Perdó, he posat "Miss Tote" en lloc de "Miss Totem". Lapsus calami.

Anònim ha dit...

Il est toujours bon de retomber un peu en enfance, tant pour nous que pour les enfants qui nous entourent.
C'est à ça que sert le théâtre : retomber en enfance et pouvoir faire et dire des choses qui ne sont permises que sur scène.
L'enfance c'est bien, pouvoir jouir des avantanges de l'enfance avec le raisonnement d'un adulte c'est mieux

baldufa c'est moi ha dit...

Bienvenue Marie :
je ne sais pas si cela est possible d'agir en enfant avec le raisonnement d'un adulte. A mon avis on n'a plus la spontaneité ni la fraicheur des enfants. Etre raisonnable n'est pas compatible avec enfant. C'est cela qui fait leur charme !

Anònim ha dit...

Merci pour la bienvenue

Récemment j'ai lu un livre sur les sages du désert et apparemment la vraie sagesse réside consiste à avoir une âme d'enfant dans un corps et une vie d'adulte.

Et je crois que si chacun laissez un peu plus son âme d'enfant s'exprimer le monde irait beaucoup mieux.

Et quand on fait du théâtre on dit bien jouer, donc au fond c'est ce qu'on cherche tous retrouver un peu notre côté enfantin

baldufa c'est moi ha dit...

En effet vous les français vous aimez bien vous amuser : vous jouez du theatre, vous jouez d'un instrument de musique...C'est une idee interessante : concilier plaisir et apprentissage !

Anònim ha dit...

C'est vrai on aime concilier plaisir et apprentissage ...
Mais on passe notre temps à considérer la vie comme un jeu,
ainsi on a l'impression d'en profiter pleinement !!!

Isabel Barceló Chico ha dit...

Simpatiquísima escena rematada con una buena decisión. Si todas las locuras que hacemos en la vida fueran como ésta....! Saludos cordiales.

dintel ha dit...

Està bé, ser una nena fa que la vida sigui diferent, surts de la monotonia.