Era la seva primera sessió. Estava una mica nerviós com qui va al metge i te por que li diagnostiquin una malaltia incurable. Li semblava que la seva ànima estava malalta. Cansada. Però qui cura les animes ? Durant molts segles d’això se’n va encarregar l’església. Ara ho havien deixat en mans d’especialistes. Per aquest motiu va agafar hora amb una terapeuta
El Pau no creia en aquestes teràpies alternatives. Ell era un home de ciències i la raó ho havia de controlar tot. Fins i tot el cor....Tot i que Pascal discreparia en aquest punt.
És un company del despatx qui li ho va recomanar :”a mi em va anar molt bé, no et costa res provar-ho”. El seu estat de desesperació el va impulsar a agafar cita, tot i que se’n va penedir només penjar el telèfon.
Va entrar en una habitació de 3 metros quadrats, parets pintades color ocre, ambient purificat per l’olor d’un encens suau. Els retrats de dos senyors reposaven sobre una tauleta. Probablement es tractava d'alguns mestres o gurus. El Pau es va preguntar perquè els "savis", sempre tenien aquella cara de amargats, prims, bruts i amb barba. És la condició per poder pensar, o és que pensar et torna així ?
Es va treure les sabates, i es va seure a una cadira.
Davant, tenia a la Marta, una terapeuta d’uns 40 anys, que transmetia calma i tranquil·litat. Justament allò que ell tan desitjava i cercava.
Durant una hora en Pau va parlar, va contestar a les seves pròpies preguntes, i va mirar-se a si mateix. Curiós exercici va pensar, el de observar se per dins. És complex posar una imatge o un sentiment a allò de més profund que hi ha en el nostre interior. Difícil de definir. Quin vertigen recorre un camí desconegut que ens habita i conviu amb nosaltres.
La sessió va arribar a terme. El Pau no volia marxar. Aquelles parets li recordaven el ventre ple de líquid amniòtic que dona calor, aliment i protecció a un nadó. Sortir de l’habitació i creuar la porta, era tornar al món dels dubtes, de les pors i de les pressions socials.
Finalment va sortir. Es va dirigir al seu cotxe, va agafar una llibreta, un bolígraf i va escriure :
” dia zero, avui m’ofereixo el luxe de tornar a néixer, acabo de sortir del ventre de la mare ".
I amb un sobtat instint de succió, es va posar un Chupa Chups a la boca i va desaparèixer pels carrers de la ciutat. Viu. Ben viu.
El Pau no creia en aquestes teràpies alternatives. Ell era un home de ciències i la raó ho havia de controlar tot. Fins i tot el cor....Tot i que Pascal discreparia en aquest punt.
És un company del despatx qui li ho va recomanar :”a mi em va anar molt bé, no et costa res provar-ho”. El seu estat de desesperació el va impulsar a agafar cita, tot i que se’n va penedir només penjar el telèfon.
Va entrar en una habitació de 3 metros quadrats, parets pintades color ocre, ambient purificat per l’olor d’un encens suau. Els retrats de dos senyors reposaven sobre una tauleta. Probablement es tractava d'alguns mestres o gurus. El Pau es va preguntar perquè els "savis", sempre tenien aquella cara de amargats, prims, bruts i amb barba. És la condició per poder pensar, o és que pensar et torna així ?
Es va treure les sabates, i es va seure a una cadira.
Davant, tenia a la Marta, una terapeuta d’uns 40 anys, que transmetia calma i tranquil·litat. Justament allò que ell tan desitjava i cercava.
Durant una hora en Pau va parlar, va contestar a les seves pròpies preguntes, i va mirar-se a si mateix. Curiós exercici va pensar, el de observar se per dins. És complex posar una imatge o un sentiment a allò de més profund que hi ha en el nostre interior. Difícil de definir. Quin vertigen recorre un camí desconegut que ens habita i conviu amb nosaltres.
La sessió va arribar a terme. El Pau no volia marxar. Aquelles parets li recordaven el ventre ple de líquid amniòtic que dona calor, aliment i protecció a un nadó. Sortir de l’habitació i creuar la porta, era tornar al món dels dubtes, de les pors i de les pressions socials.
Finalment va sortir. Es va dirigir al seu cotxe, va agafar una llibreta, un bolígraf i va escriure :
” dia zero, avui m’ofereixo el luxe de tornar a néixer, acabo de sortir del ventre de la mare ".
I amb un sobtat instint de succió, es va posar un Chupa Chups a la boca i va desaparèixer pels carrers de la ciutat. Viu. Ben viu.
7 comentaris:
Precioso. Esencial, sentido, has sabido transmitir los sentimientos, el ambiente y la esperanza de un nuevo renacer. Enhorabuena.
C'est inexplicable, j'ai eu la sensation d être el Pau de sentir tout ce qu'il sentait, vivait ...
Et j'ai eu la sensation de connaitre quelqu'un qui a pris le même chemim que Pau
J'ai pas aimé, j'ai resentit une immense bonheur pour Pau et cette fameuse connaissance et pour être honnete j'en avais les ... aux yeux
J'ai trouve ca beau, vrai, intense sincere,
FELICITATIONS
Ravie d'avoir à nouveau de telle lecture
Hola Baldufa,
De passeig per blogs i per molta casualitat, t'he trobat.
És una sensació coneguda. I així, llegida d'aquesta manera, li trobo un aire de solemnitat.
La sensació de tornar a néixer, o, si més no, intentar-ho. Es irrepetible.
Trobo curiós el titòl. Dilluns me'n vaig comprar, però els meus tenien un xiclet dins, feia temps, molt temps que no en menjava. Aquell, de maduixa, em va fer tornar a saborejar anys enrere. Deliciós.
Una abraçada
Semi-rodó, està bé.
M'ha agradat molt.
Publica un comentari a l'entrada