La bona educació

Arribo tard a la reunió. Anar fins l’aparcament és una pèrdua de temps. La solució de facilitat : posar-me a sobre de la vorera i resar que no em posin una altra multa. Sembla que les col·leccioni. I son d’aquelles col·leccions que una no n’està gens orgullosa i que no ensenya els diumenges a la tarda quan té convidats a casa..
Sempre arribo tard als llocs i per guanyar aquells pocs minuts que ja he perdut m’aparco on puc.
Arribo tard. De cop veig un lloc “lliure”. El terra està pintat de groc. És igual son 5 minuts.
Desprès de fer alguns cops de volant, aconsegueixo aparcar-me correctament.
Estic pujant el vidre de la finestra quan de cop:
- senyoreta ?
- si ?
- disculpi ( ostres !) però s’ha adonat que està aparcada en una zona de carga i descarrega ?
- ( jo muda)
- He de repartir uns llençols en aquest hotel d’enfront i vaig molt carregat. No li sabria greu ( quina educació per favor ! ) desplaçar-se ? porto targeta per poder me aparcar en aquesta plaça
- ( muda , incrèdula )
- Moltes gracies i perdoni. Bona tarda.
Torno a maniobrar i deixo la plaça “lliure”.
Si senyor, amb modals, tot és possible fins hi tot anular la meva mala llet i el meu mal humor per haver perdut un lloc per aparcar-me i arribar (com sempre) tard a la reunió.
Aquest repartidor segur que no porta el Playboy a la camioneta però si un recull de poesia catalana ! Ay !!!!

Les corbates

La Maria ja no suporta les corbates. Durant molts anys li ha encantat veure el seu estimat marit vestit amb un conjunt de 1.000 euros i corbates de seda amb el nus italià. Tenen tant gust els italians.
Per a ella les corbates son sinònim de benestar econòmic i de reconeixement social. Estar casada amb un home que porta corbata, reconforta. Muda i tot. Però des de fa un temps, la corbata sembla que la porti ella i li oprimeix el coll fins a no deixar-la respirar. Te la sensació que és una soga al coll més que un collar de perles. I això molesta. Aquest element vestimentari li comença a rosegar la vida. No vol sentir a parlar ni de camises ni de corbates. Pensa en jerseis. Somia amb samarretes de màniga curta. Samarretes estampades, amb molts colors . Ha anat a l’armari, ha agafat totes les corbates que ha trobat i les ha dut a la cuina. Com si es tractés d'un ritual mil·lenari, les col·loca a sobre de la taula intentant fer un degradat de colors. Sempre li ha agradat jugar amb els colors. De la més clara a la més fosca. Un arc de sant Martí es dibuixa. Dubta entre dues corbates que tenen un color semblant. Li costa decidir quina ha de posar davant de l’altra. És important mantenir una certa lògica i harmonia. Les coses s’han de fer bé. Agafa les tisores grosses de cuina i comença a tallar les corbates. La primera li costa, li fa pena però ha pres una decisió. Corbates de seda, de tela, amb puntets, ratllades, estampades, llises... Corbates que tant li han costat escollir i que ara estan a punt d’esdevenir pedaços de tela, ideals per fer una disfressa. Una disfressa de pallaso. Exactament el que és el seu marit.Meticulosament talla cada corbata i a cada cop de tisora, pensa en tots aquells vespres que ha estat sola a casa, esperant el seu marit. Se li escapa una somriure. Cada tall és un alliberament. Cada meitat de corbata és un fragment de la seva vida que s’esfuma. Agafa tots els pedaços i els col·loca cuidadosament en una bossa. Es maquilla i surt de casa amb la bossa plena de corbates mutilades. Han deixat de ser corbates. Ja no son italianes. Va a peu fins a les escombraries . Aixeca la tapa del contenidor i llençar sense mirar la bossa i ....el seu passat. Ja no dormirà més a casa seva.
L’endemà, a les nou del matí, el seu marit anirà a comprar corbates noves. De seda i italianes, per suposat.