El meu Tatoo

Porto un tattoo al braç esquerra. Deu mesurar uns 2cm x 2cm.
Me’l va posar la meva filla ahir, després de menjar-nos una bossa de patates.
Vaig haver d’escollir entre el peix multi-color i la cara de lleó. He deixat les coloraines per a ella i jo m’he quedat la gola de la fera.
Aquest mati quan he arribat al despatx, tots els ulls s’han dirigit al meu braç.
- t’has fet un tatuatge ?
- no, és una tattoo de bossa de patates
- .... i com és que... ?
- res....la meva filla que me’l va posar...
- ah !!!
Aquest diàleg s’ha anat repetint durant tot el mati, cada cop que em creuava amb algú i veia el meu estimadíssim tattoo.
I és que, a qui se li acut posar-se un tattoo de bossa de patates, en un lloc tan visible, ensenyar-lo i a més.... a la meva edat !
Crec que si hagués arribat amb un tatuatge de veritat, d’aquells que et marquen per vida, en tots els sentits del verb marcar , no hagués estat objecte de tants comentaris.
Un tattoo només és pels nens. I a partir d’una certa edat si portes un tattoo de bossa de patates, o és que ets rara, excèntrica o cutre.

Avia’m avia’m ??? en quina categoria em col·loco ???

Rara : dona, jo diria que soc diferent. Rara, el que és diu ser rara no ....A més ho trobo com a negatiu....i no m’hi reconec. No no em considero rara.
Excèntrica : m’ha costat i tot escriure aquesta paraula. Però mira que l’arribem a sentir últimament. Ve a ser el mateix que ser rara però dit de forma més bonica. No és tant negatiu. Al contrari. Com diria la meva santa àvia : “nena muda i tot ! “. Va si, direm que sóc excèntrica !
Cutre : bé aquí ja entrem en una part més subjectiva. El que per mi és “cutre”, és una “xulada” per a un altre. Per mi “cutre” és allò que estèticament no m’agrada, que desentona, que no està conjuntat. Que desencanta els meus sentits. Però és clar com que soc excèntrica....puc arribar a ser “cutre” sense saber-ho !

Per tant , se suposa que si he acceptat de posar-me un tattoo de bossa de patates és perquè soc una excèntrica ( més glamuros que rara ) amb un punt de “cutreria” .

Doncs no senyors ! En realitat m’he posat el tattoo perquè em feia il·lusió tornar a sentir la sensació del petit paper mullat a sobre de la meva pell, desencolar-lo ben a poc a poc , mentre supliques que no es mogui el dibuix, inclinant el cap i mirant el tattoo del reves, i esperant que aguanti un màxim de dies, malgrat les dutxes, el frec amb la roba i el sol !!!

Visca el tattoo de bossa de patates !

Organista : Una professió acrobàtica

Això em passa per ser el primer cop.
Concert d’orgue a l’església de Sant Esteve.
M’assento en un banc del mig de la petita església de la capital andorrana.
Després de llegir-me el programa, ple de noms impronunciables, busco la organista russa, la gran Liudmila Matsyura. Segueixo les càmeres d'Andorra Televisió que estan presents al certamen per a veure si em poden orientar, quan de cop giro el cap i m’adono que l’orgue el tinc al darrera, com acostuma a ser. Però serà que fa temps que no vaig a missa.... Ay dona de poca fe....
Ara entenc perquè han posat una pantalla gegant davant de l’altar. Pensava que servia com a cartell interactiu, però no.
He de dir que era la primera vegada que assistia a un concert d’orgue. La música eclesiàstica sempre m’ha provocat un cert “ yuyu” i l'he evitat més que buscat. Però em tenia encuriosida.
A la pantalla gegant, on fa una estona hi sortia el cartell del cicle de música d'orgue, de cop apareixen un teclat i unes mans tranquil·les a sobre d’uns genolls. Els genolls de la Luidmila.
Ja tenim els dos protagonistes de la nit, un per triplicat ( els teclats ) i l’altre per duplicat ( les mans ). L’objectiu serà crear un sol element !
Continuo pensant que no deixa de ser molt curiós tenir una persona tocant darrera meu i jo amb els ulls clavats a una pantalla al davant. No podien haver girat els incomodíssims bancs ? – sempre he trobat que està fet exprés això de que els bancs de les esglésies siguin incomodes, perquè et faci mal tot el cos i tinguis ganes de penedir-te de coses lletges que ni has fet. Reconec que ho salva la bona acústica del santuari– és el que tenen les esglésies, aquest aspecte se’l "curraven" molt per a que la veu del capellà, fos més impressionant i penetres en els cossos oh tant impurs dels pobres feligresos – i la música arriba a tot arreu de forma homogènica.
El mestre de cerimònia – suposo que és el director artístic – ha ocupat el lloc del capellà, no per fer una homilia improvitzada sinó per presentar-nos el programa de la vetllada musical.
Comença el concert.
Ostres ! M’havia oblidat dels peus ! Dels peus de la Luidmila ! La Luidmila està tocant amb els peus un majestuos teclat que es troba arran de terra. Després buscaré per internet el nom d’aquesta part de l’orgue perquè segur que té un nom, però els meus coneixements “orguenistics” cal a dir que son limitats per no dir nuls. Bé...mentida. Quan anava a la coral de Sant Julià, Mossèn Agustí utilitzava el petit orgue per donar-nos el to. Però ho feia amb la mà i no amb els peus !
En vé al cap un video, que em van enviar fa uns mesos, d’un home Sud-americà que tocava la guitarra amb els peus ( va néixer sense braços ). Doncs la Luidmila tot i tenir els dos braços, fa anar els peus amb una vitalitat que com diria el meu pare, riu-te’n dels peixos de colors !
Sembla una ballarina, una ballarina que dóna vida a les notes amb els seus moviments de cames. És fantàstic !
He de dir que és més aviat guapa. I fineta. No m’estranya, es dedica a fer aeròbic... assentada. Una veritable gimnasta com a bona russa que és. És que ho porten a la sang.
Final de la primera música. La gent aplaudeix. S’ho mereix. Ara la Luidmila mira fixament a la càmera i ens saluda. Però ella no ens veu, només sent els nostres aplaudiments ! Hem canviat els papers o millor dit els hem compartit : la concertista no veu el seu públic, només el sent. Com quan escoltes música amb el mp3 i t’imagines el grup que està tocant. La Luidmila veurà aquest públic tan entregat un cop finalitzi el concert, es posi de peus, de puntetes com a mínim, aparegui darrera del immens orgue, i miri cap a avall.
Preciosa, dolça, suau, la segona musica. Teclat 2 i 3, i el del terra. Quina agilitat ! Jo amb un sol teclat em faria mal i ella amb els tres sense oblidar els botons dels costats !
Les mans de la Luidmila son realment les protagonistes de la nit. La Televisió no para de fer-ne zooms. Unes mans que han recobrat vida pròpia i no paren d’anar a munt i avall. Semblen animalons amb cinc potes !
Tercera música : Aquesta és la típica melodia que associem a l’orgue. Música semblant a la conegudíssima música de la pel·lícula de Frankenstein. A mi aquesta melodia tan liturgica i solemne m’acolloneix. Ja estic mirant si s’improvisen morts vivents a l’església ! Es respira el més pur ambient religiós que et fot els pels de punta. Tinc ganes de dir :” mea culpa, no ho faré més, soc pecadora, perdó, salvi la meva anima ! “.
M’acabo d’adonar que la Luidmila porta als peus unes ballarines negres amb el típic llacet. I em pregunto : quan balla sent en el seu cap les notes ? Com aquell cyber noi que veu les coses en blanc i negre, i utilitza un sistema ultra sofisticat que transforma les tonalitats de colors en notes, i la seva vida és constantment una veritable banda sonora.
Els moviments dels seus peus em recorden els salts que feia jo de petita quan jugava a saltar a goma. “Anclas clas patanclas clas azules les y blancas cas... !”
Propera música, del compositor contemporani Peter Behen. Es tracta d’un registre més modern, sembla música experimental. M’agradaven més les melodies anteriors, més tradicionals.
M’he deixat un detall. Abans de cada cançó, la organista i el seu ajudant, preparen l’orgue. Igual que els pilots d’avió, que abans d’enlairar-se premen cinquanta mil botons, doncs la Luidmila fa el mateix : estira, i prem uns estranys botons situats a les extremitats de l’orgue. Durant les cançons és el seu ajudant qui juga amb aquests botons que permeten – ara vaig d’entesa jo... – modificar el tipus de so.
El concert continua.
Experiència que no sé si repetiré perquè l’orgue no és un instrument que em fascini. Reconec però que m’he quedat molt sorpresa del decurs del concert, i de l’agilitat de la concertista. Molt de mèrit tocar virtuosament aquest multi instrument que he descobert aquesta nit.
Bravo Luidmila !

PD : Pels curiosos com jo:
Manual: Teclat (o teclats) que es toquen amb les mans.
Pedalera: Teclat que es toca amb els peus.
Jocs o Registres: Botons o palanques que seleccionen el tipus de so o timbre desitjat
Gràcies Wikipedia !