Avui és l’últim dia d’escola.
I amb l’acabament de l’escola, s’acaben també tots els festivals de finals de curs.
En 15 dies he anat com a 6 o 7 espectacles.
Cada cop hi anava pensant “quin pal”.
I cada cop he hagut d’admetre que m’he quedat molt impressionada per la qualitat dels espectacles.
Espectacles de tota mena : cant, ball, teatre, acrobàcies, música, poesia...
Nens que no mideixen ni un metro, ja demostren mil talents i et fan sentir tot i més.
I amb l’acabament de l’escola també arriben les notes escolars.
Notes que nosaltres els pares ens mirem molt de prop, perquè ens pensem que bones notes equivalen a un futur prometedor pels nostres fills. Ja ens els imaginem grans cirurgians, economistes, advocats ....
Matemàtiques, llengua, historia, s’ha de ser bo en aquestes assignatures centrals per a ser algú. La resta.....no compta tant...
I si el que fa realment somiar aquests infants son professions més artístiques com ara ser pintor, actor, cantant, o ballarí ?
Molt sovint aquestes activitats artístiques es fan en horaris extra escolars. Significa això que a l’escola no hi ha lloc per l’art ? Per què tinc la sensació que l’art es considera a les aules com una assignatura de segona divisió ? Son més importants les matemàtiques que la dansa per exemple ?
Ballar és moure el cos, és controlar els moviments, buscant equilibris, harmonia, perseverança, concentració tot i transmeten emocions. Fantàstic oi ?
Les matemàtiques permeten entre altres, desenvolupar la concentració, la reflexió, la anticipació. Per tant, el que aporta una cosa no sempre ho aporta l’altra però juntes serien un complement ideal pels nens.
Sortir en un escenari quan ets un nen i veure que 200 persones t’estan observant és molt impressionant. Sovint acostumen a quedar-se embadalits amb el públic, oblidant el text, la cançó, o el ball que havien de interpretar.
Però ho acaben fent. I a més molt bé. És com haver de afrontar-se amb la societat. És un, “que faig jo aquí sol davant d’aquest multitud”. Una experiència difícil, potser traumàtica però crec que molt necessària.
I amb l’acabament de l’escola, s’acaben també tots els festivals de finals de curs.
En 15 dies he anat com a 6 o 7 espectacles.
Cada cop hi anava pensant “quin pal”.
I cada cop he hagut d’admetre que m’he quedat molt impressionada per la qualitat dels espectacles.
Espectacles de tota mena : cant, ball, teatre, acrobàcies, música, poesia...
Nens que no mideixen ni un metro, ja demostren mil talents i et fan sentir tot i més.
I amb l’acabament de l’escola també arriben les notes escolars.
Notes que nosaltres els pares ens mirem molt de prop, perquè ens pensem que bones notes equivalen a un futur prometedor pels nostres fills. Ja ens els imaginem grans cirurgians, economistes, advocats ....
Matemàtiques, llengua, historia, s’ha de ser bo en aquestes assignatures centrals per a ser algú. La resta.....no compta tant...
I si el que fa realment somiar aquests infants son professions més artístiques com ara ser pintor, actor, cantant, o ballarí ?
Molt sovint aquestes activitats artístiques es fan en horaris extra escolars. Significa això que a l’escola no hi ha lloc per l’art ? Per què tinc la sensació que l’art es considera a les aules com una assignatura de segona divisió ? Son més importants les matemàtiques que la dansa per exemple ?
Ballar és moure el cos, és controlar els moviments, buscant equilibris, harmonia, perseverança, concentració tot i transmeten emocions. Fantàstic oi ?
Les matemàtiques permeten entre altres, desenvolupar la concentració, la reflexió, la anticipació. Per tant, el que aporta una cosa no sempre ho aporta l’altra però juntes serien un complement ideal pels nens.
Sortir en un escenari quan ets un nen i veure que 200 persones t’estan observant és molt impressionant. Sovint acostumen a quedar-se embadalits amb el públic, oblidant el text, la cançó, o el ball que havien de interpretar.
Però ho acaben fent. I a més molt bé. És com haver de afrontar-se amb la societat. És un, “que faig jo aquí sol davant d’aquest multitud”. Una experiència difícil, potser traumàtica però crec que molt necessària.
El cervell contra el cos, la intel·ligència contra la emoció. Així és el que ens volen fer creure i inculcar. I perquè no un cervell que senti, un cos que pensi i una ment creativa ?
L’escola com a un mitjà per tenir coneixements si però, també per aprendre a ser algú, estimant el seu cos, sentint, experimentant, i tot això gracies a l’art.
Vull més espectacles fets per marrecs de 5 anys.
L’escola com a un mitjà per tenir coneixements si però, també per aprendre a ser algú, estimant el seu cos, sentint, experimentant, i tot això gracies a l’art.
Vull més espectacles fets per marrecs de 5 anys.
2 comentaris:
Oh oui encore et beaucoup de spectacle d'enfants ...
Il est vrai que l'on souhaite le meilleur pour nos enfants (ou assimilés) mais le meilleur pour nous n'est pas forcement le meilleur pour eux !!!!
Chacun a sa vie, ses choix, ses gouts, ses talents ....
Toutes les generaions d'hommes et de femmes ont lutté entre suivre la raison ou le coeur .... des milliers de generations apres nous devront se torturer l'esprit pour savoir quel chemin suivre !!!
Je crois que si l'on veut le meilleur pour nos enfants (ou assimilés) il faut developper chez eux la raison (par le gout des maths, des lettres, de l'histoire, du passé) et le coeur (par le goût de la musique, du dessin, des arts, des travaux manuels)
La meilleure école c'est celle de la vie, celle qui les prepare à tout
Interesante reflexión. No existen asignaturas artísticas salvo la música y las plásticas, y como bien dices son de segunda división o tercera. El positivismo educativo inculca un valor desmedido a aquellas áreas consideradas científicas.. pronto verémos como desaparece literatura del área de lengua... Otra cosa es que cada profesor en su materia quiera impartir de forma creativa sus contenidos o que motive al alumno a ser creativo...Pero en est sociedad mercantizada y economicista se considera que el arte no da dinero...La escuela es solo un reflejo de ella.Saludos
Publica un comentari a l'entrada