Dos carrers

Per ell era normal. Sempre ho havia viscut així. No li suposava cap problema. Fins hi tot ho veia pràctic. Difícil per un infant de perdre’s. I els pares podien estar tranquils.
Dos carrers tenia el poble del Lluc. El càrrec major i el carrer nou. El primer corresponia al casc antic, on perdurava tota la tradició i l’altra per on passaven els camions, autobusos i turistes.
De petit passava més hores al carrer major. Allà vivien els seus amics, allà és on hi havia l’escola i l’església. És allà on va créixer.
Els seus pares van tenir la possibilitat de comprar-se una casa al carrer nou. En Lluc es va sentir de cop important perquè era anar on vivia la burgesia del poble. Això significava que ell era un burgés i la idea li agradava.
Però era l’únic dels seus amics que s’havia mudat a l’altra banda i per tant cada dia havia de caminar per anar al seu antic carrer.
Dos carrers, una infància, i una adolescència.
Quan va tenir 18 anys el van enviar a estudiar a la capital.
Més que la distancia, el que el preocupava era saber que a la ciutat hi havia més de dos carrers. Dos era suficient. Escollir és fàcil, l’un o l’altre. Però ara ja no es tractava de dos carrers sinó de avingudes, travessies, rondes i autovies.
Li va costar acostumar-se a aquella nova geometria però finalment es va adaptar i quan es passejava tenia el sentiment de llibertat. Podia caminar hores sense passar per la mateixa voravia. Podia caminar hores sense creuar-se la mateixa gent. Podia caminar hores sent un veritable desconegut en mig d’aquella multitud.
Va acabar els estudis de medecina i va tornar al seu poble. Va retrobar els seus dos carrers. Se li van encendre els ulls d’alegria quan va anar al carrer nou i sobretot quan va passar pel carrer major. Però en una hora ja havia fet la volta, i no una, sinó dues vegades. Va saludar dues vegades a la mateixa gent, va veure dues vegades l’església, va parar-se dues vegades davant la seva antiga escola.
Dos carrers per malviure. Dos carrers per ser un de més al poble. Dos carrers per ser el que tots volen que siguis. El fill del metge del poble que ha tornat a casa. Que ha tornat als dos carrers. Que ha tornat per que la seva vida sigui la que la gent ha decidit per ell. Perquè no es pot pertorbar l’harmonia del poble. No es pot trencar la lògica dels dos carrers.
Diumenge al mati, després de la missa de les 11h, en Lluc va anar a fer l’aperitiu a la plaça major. Va observar un nen que estava jugant amb una pilota. Cridava que de gran seria un gran futbolista i que viatjaria per tot el mon. El Lluc li ho va desitjar de pensament i sense saber perquè, de sobte, es va posar a córrer per la plaça dient que ell també volia viatjar pel món. La gent se’l mirava pensant que s’havia tornat boig. El fill del metge no podia corre d’aquest manera absurda.
Fa 20 anys que el Lluc treballa a Barcelona. És un metge amb prestigi i que brilla per la seva qualitat de diagnòstic. A la seva consulta, hi té la foto d’una vista aèria de la ciutat comtal de grans dimensions. Cada dia, quan arriba a la seva consulta, es planta davant de la foto i se la mira amb un somriure ximple.
Dos carrers per morir o per fugir.