Passar per una porta amb 15 anys i sortir-ne amb 33

Era sistemàtic. Quan arribava davant la porta de casa dels seus pares – perquè ja feia 10 anys que no hi vivia - la Sara es tornava una nena petita. Fins i tot la seva manera de caminar, canviava. Avançava mig corbada , el que li feia perdre 15 cm de la seva alçada de 1,60m.
Semblava com si el pany de la porta fos en realitat el botó d’una màquina que transformava les animes i les tornava a enviar al passat. La Sara se sentia com aquella adolescent que havia estat, i que no s’atrevia a afrontar la mirada del seu pare. Ella, que pretenia ser una dona, centrada, segura de ella mateixa i mestressa de la seva vida, s’anul·lava completament només creuant aquella condemnada porta.
Travessar el llarg passadís fins arribar a la cuina, era com penetrar en el túnel del temps, el camí que la duia al tribunal de la Santa Inquisició.
Va asseure’s a taula, a la dret del seu pare i enfront de la seva mare.
Els va trobar envellits. Ella també s’havia fet gran però ells no ho veien.
Des de que havia decidit canviar de feina, el seu pare li feia mala cara. Sovint li feia mala cara. Com podia haver estat treballant 15 anys en un banc, on guanyava suficients diners per tenir una situació econòmica estable, permetent-se tots els luxes que volia i més, i ara anar-se’n de senzilla secretaria en la consulta d’un pediatra ! No m’agrada el banc li va dir la Sara, necessito respirar. Vaig massa estressada. Els diners no em compensen. Amb aquesta nova feina podré fer mitja jornada, i per la tarda estudiaré per ser Treballadora Social que és el que sempre m’ha agradat. Aquestes son les maleïdes frases que li va dir al seu pare i que van fer que s’enfurismés com mai. Per això t’he pagat una carrera ? li va retreure, per a que ara facis una altra cosa ?Treballadora social dius ? i tu que saps de social ? Pretens passar-te els dies escoltant els problemes dels altres quan tu ets incapaç de solucionar els teus ?
La Sara ja sabia que el seu pare mai acceptaria la seva meditada decisió. M’has defraudat, va insistir, mai hagués imaginat que em faries això a mi. Treballadora social ....ara vol ser treballadora social....Déu meu...

Aquell dia, com sempre, van començar a parlar de tot i de res. Converses banals per evitar discussions innecessàries. De cop el seu pare va treure el tema de la feina. La Sara escoltava el seu progenitor, amb els ulls clavats al plat. Tenia la respiració gairebé tallada.
Sense donar una explicació a la seva abrupta reacció, la filla va deixar la forquilla, va moure la cadira per estar realment en front del seu pare i li va dir tot mirant lo fixament :

Si, potser si que em vaig equivocar de carrera però.... tu no t’has equivocat mai ?Tu volies que fos economista com tu. O no te’n recordes ? em vas demanar si em venia de gust ? mai. Si que és un canvi radical a nivell econòmic, però és una situació de pas. Tu no has tingut mai situacions difícil en aquesta vida ? I oi que te’n has sortit ? Perquè no fas confiança a la gent i els hi deixes viure la seva vida ? no ho vas fer tu ? Si que hi entenc de treballadora social perquè porto tota la vida practicant-ho amb tu. Entenc que t’hagi decepcionat perquè jo mateixa m’he decepcionat. Però ara mateix estic orgullosa de mi. Vull pensar en mi perquè he de pensar en mi. Penso en la meva felicitat i no en la teva. I tu com a pare m’hauries de recolzar. La teva felicitat val el mateix que la meva. Recorda ho. Mai m’has fet confiança, sempre has volgut sentir-te responsable de mi, i no m’has deixat volar. Estic volant papa i penso continuar volant perquè ara estic preparada i no em penso aturar.

El seu pare no deia res. La mare se’ls mirava als dos i va dir alguna cosa en veu baixa. En aquella cuina hi regnava el silenci. La seva filla per fi havia gosat dir tot allò que portava dins seu des de feia molts anys. Masses anys va pensar.
Si que m’he equivocat en aquesta vida, va admetre finalment, i molt, i si que he fet coses malament, i he estat en situacions no gaire clares.
La Sara veia com aquell vell reconeixia el que mai havia admès. Li va fer pena. L’hagués abraçat però no ho va fer.
Van continuar xerrant i no discutint durant encara una estona.
Després la Sara, es va despedir, va fer dos petons als seus pares i va marxar.
Quan va arribar davant de la porta, va sentir-se lleugera com mai. Ho havia fet. Ho havia dit. Ho havia viscut.

Aquell dia la Sara havia passat per una porta amb 15 anys i n’havia sortit amb 33.