La Madame està pintant-se les ungles. De color vermell. Sempre les ha dut de color vermell. Mai ha utilitzat un altre color. Per a ella les ungles han de ser de color sang. La Madame està al seu despatx. Hi ha una taula, una cadira, un armari de conjunt color beig i una planta mig seca. El despatx de la Madame no te finestres. Està al subterrani, al costat del garatge.
La Madame porta 40 anys treballant a l’empresa. Era una nena quan va entrar. Era guapa, molt guapa amb una melena negra lluent, com la que porta ara però sense tenyir. Era telefonista. Tenia molt bon tracte amb els clients. Estava ben vista perquè era amable i sempre defensava la empresa.
Els anys van passar i la tecnologia va revolucionar la seva vida. Tot estava informatitzat i la Madame era de les qui tenia por de les maquines. Malgrat els avisos dels seus responsables , ella es negava a tenir un ordinador. Jo ja faig amb un bolígraf i una llibreta. La Madame es va quedar enrere. No va saber o no va voler avançar amb el temps. Tota ella es va quedar estancada. Encara ara es vesteix com si tingues trenta anys amb uns estampats impossible.
Tothom la té per boja. Arriba cada dia puntual i al cap de mitja hora ja està al supermercat comprant. No la poden fer fora. Te 63 anys, és de casa bona i funcionaria. La gent li té ràbia perquè cada mes , rep religiosament un sou per no fer res. O potser té un sou per aguantar. Perquè la Madame ha d’aguantar. Ha d’aguantar la mirada de menyspreu dels altres. La fan sentir inútil però ja s’ha acostumat a aquesta fet.
La Madame és supersticiosa. Cada dia es frega els braços amb alls. Diu que és per allunyar els mals esperits. A l’empresa n’hi ha molts. La olor que es desprèn els seu despatx es insuportable.
La Madame es jubila dintre d’un parell de mesos. Vol fer una festa. Ho està organitzant i dient ho a la gent de paraula perquè no sap enviar emails. No sap el que és un email. Ningú hi anirà. I ella ho sap.
La Madame té la costum de tancar el despatx quan surt. No té res a amagar però tampoc res a ensenyar. Quan plegui de l’empresa, el seu despatx serà un arxiu. Qui podria treballar en un indret com aquell ?
La Madame s’ha quedat sense pinta ungles. Encara li quedaven per fer tres dits. Però està tranquil·la perquè a l’armari del seu despatx en té encara tres pots. Pensa, soc previsora i se li escapa un somriure que acaba sent un riure escandalós, com els estampats de la seva faldilla, que puja per les escales i s’endinsa pels diferents despatxos de l’empresa.
Se sent una veu llunyana que diu : “ està boja”.
La Madame porta 40 anys treballant a l’empresa. Era una nena quan va entrar. Era guapa, molt guapa amb una melena negra lluent, com la que porta ara però sense tenyir. Era telefonista. Tenia molt bon tracte amb els clients. Estava ben vista perquè era amable i sempre defensava la empresa.
Els anys van passar i la tecnologia va revolucionar la seva vida. Tot estava informatitzat i la Madame era de les qui tenia por de les maquines. Malgrat els avisos dels seus responsables , ella es negava a tenir un ordinador. Jo ja faig amb un bolígraf i una llibreta. La Madame es va quedar enrere. No va saber o no va voler avançar amb el temps. Tota ella es va quedar estancada. Encara ara es vesteix com si tingues trenta anys amb uns estampats impossible.
Tothom la té per boja. Arriba cada dia puntual i al cap de mitja hora ja està al supermercat comprant. No la poden fer fora. Te 63 anys, és de casa bona i funcionaria. La gent li té ràbia perquè cada mes , rep religiosament un sou per no fer res. O potser té un sou per aguantar. Perquè la Madame ha d’aguantar. Ha d’aguantar la mirada de menyspreu dels altres. La fan sentir inútil però ja s’ha acostumat a aquesta fet.
La Madame és supersticiosa. Cada dia es frega els braços amb alls. Diu que és per allunyar els mals esperits. A l’empresa n’hi ha molts. La olor que es desprèn els seu despatx es insuportable.
La Madame es jubila dintre d’un parell de mesos. Vol fer una festa. Ho està organitzant i dient ho a la gent de paraula perquè no sap enviar emails. No sap el que és un email. Ningú hi anirà. I ella ho sap.
La Madame té la costum de tancar el despatx quan surt. No té res a amagar però tampoc res a ensenyar. Quan plegui de l’empresa, el seu despatx serà un arxiu. Qui podria treballar en un indret com aquell ?
La Madame s’ha quedat sense pinta ungles. Encara li quedaven per fer tres dits. Però està tranquil·la perquè a l’armari del seu despatx en té encara tres pots. Pensa, soc previsora i se li escapa un somriure que acaba sent un riure escandalós, com els estampats de la seva faldilla, que puja per les escales i s’endinsa pels diferents despatxos de l’empresa.
Se sent una veu llunyana que diu : “ està boja”.
6 comentaris:
M'ha agradat la descripció de la Madamme, n'hi ha tantes de madammes...
M'encanta, molt bona.
Amiga Rosa,
Me encanta cómo describes a la Madame. El problema no está en ella, el problema está en los demás, que le tienen envidia, porque dentro de poco irá al despacho, con las uñas pintadas, para que los demás vean qué buena cara hace cobrando sin trabajar.
Me ha gustado la frase que me citas de cuando fuiste a ver El Edipo Rey en el Grec.
Yo no lo vi, pero tengo entendido que era una especie de mezcla de EDIPO REY, EDIPO EN COLONO, Y ANTÍGONA.
Espero que te lo pasaras divinamente.
Un abrazo,
Antonio
Qué vida ... todo el tiempo sin hacer nada.. uff..qué agobio... solo madame podría aguantarlo...buena descripción..saludos
J'ai beaucoup apprecié ce post, la description de cette Madame ....
Et pourtant cette Madame j'arrive pas à la voir comme une folle, commeune personne qui abuse des autres.
Mais plutot comme quelqu'un qui a dit je ne marche pas au même pas que les autres, je refuse.
Et je la vois surtout comme une personne qui a assumé ses choix même les plus débiles jusqu'au bout ... jusqu'au bureau sans fênetre au sous-sol.
Il faut assumer d'être releguée au rang de moins que rien. Et il fat une sacrée force de caractère pour pas en être affectée
Biz
Hola Baldufa,
Hores d'ara, deu d'estar a punt de jubilar-se.
De tot, crec que el pitjor és que ningú sap el seu nom.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada