Estrenem en 10 dies !

El Periòdic d’Andorra

La Cia. És Grata aposta per un clàssic i debuta amb Picó.
Presentarà una adaptació contemporània de 'La disputa' de Marivaux

Després de deu anys provant tots els gèneres, inclosos el musical i el curtmetratge, La Cia. És Grata aposta aquest any per un clàssic francès: Marivaux i estrena director: el valencià Jorge Picó, ni més ni menys que director i coautor amb Sergi López, del reeixit Non solum. Picó --també intèrpret d'Un tramvia anomenat desig d'Ester Nadal-- i La Cia. És Grata han triat La disputa, una peça del segle XVIII que faran contemporània amb l'escenografia i el muntatge i que, segons Picó, "té plena actualitat perquè parla de la vigilància de les persones".
"Vaig voler fer amb La Cia. un treball d'actors, treure tot el potencial que té la companyia, i per això vam triar una obra basada exclusivament en l'actuació, en el joc dramàtic; una obra per créixer com a actors i com a persones", va afegir-hi Picó sobre La disputa, que s'estrenarà a l'Auditori Claror la primera setmana d'abril. Per subratllar aquest treball actoral, l'escenografia serà mínima i inclourà projeccions audiovisuals. I és que La disputa, que es podrà veure al Claror, estarà adaptada als temps actuals. "És com un Gran Hermano però més profund, més cruel, més negre, més dolorós", va afegir-hi el director.
Per a aquest muntatge, La Cia És Grata estarà integrada només per vuit actors, que interpretaran un text sobre el comportament humà a partir d'una pregunta: quin dels dos sexes és, per naturalesa, més propens a la infidelitat. Marivaux posa en escena un príncep que duu a terme un experiment: separar del món quatre nadons (dos nens i dues nenes) vigilats per uns criats, i un cop adults, els posa en llibertat per observar el seu comportament i les seves reaccions no contaminades per cap societat. "És una obra en la línia de la filosofia de Rousseau sobre l'home i la naturalesa", va afegir-hi el director i dramaturg.

AVUI VOLDRIA ESTAR BOJA ....O JA HO SÓC....

Vaig estressada. Masses coses al cap. Masses decisions importants a prendre.
Vaig xutada de nicotina i cafeïna. Molt malament per la salut però ideal per aquests moments.
Avui em faria passar per boja. Quan et fas la boja la gent et mira de reüll, però et deixa en pau perquè se suposo que no estàs bé.
Avui aniria a fer una reserva a l’Hotel, perdò, a l'Hospital cinc estrelles que tenim aquí. Quarta planta. Psiquiatria. Amb unes vistes precioses a Caldea, la Comella i Carroi. A més està ubicat a la zona pija d’Andorra. Tot un luxe.
En mig de gent amb malalties mentals.... jo seria la més normal. O no. Qui són els normals, els hi aguantem i suportem la vida o els qui acaben explotant perquè ja no poden més ? potser és més natural esclatar que no fingir, reprimir-se , fer-se el valent. Al final ningú sap qui és el boig de veritat.
Doncs això 4 setmanes aïllada del món convencional, amb el plat a taula, calenteta, distreta i camells legals : drogues a dojo, a tota hora i sense pagar ni un duro !
Igual m'agradaria i no voldria tornar a casa. Ups això és perillós...

GAME OVER

Si, és una banalitat dir que cadascú té les seves visions de les coses.
Cadascú es fixa uns llindars. Llindars de paciència i de comprensió.
El que per l’un és massa per l’altre és suficient.
El que per l’un és important per l’altre pot ser insignificant.
Com jugar aleshores a un joc si no es comparteixen les mateixes regles ?
És quan arriba el moment de dir Game Over ?
O millor decidir escriure conjuntament les regles del joc i tornar a posar una moneda ?

QUI SÓC ?

Vaig tenir una biblioteca impressionant de 16.000 llibres.
No m’agradava compartir els meus llibres amb ningú .
M’encantava que em regalessin llibres .
Llegia moltíssim .
Sempre subratllava les frases que m’agradaven amb un llapis de color negre.
Llegia bàsicament per alimentar les meves tesis
Per mi la lectura havia de ser sobretot útil.
M’agradava sobretot Clausewitz, Fichte, Kant, Machiavel, i les biografies de Juli Cesar i Alexandre el Gran.
El meu autor preferit era Shakespeare però durant els últims anys de la meva vida llegia a Henry Ford i a Madison Grant.

10 hores d'interpretacio : chapeau !

Aquest mati he escoltat a la radio que s’estrena a Paris l’obra de teatre « Le soulier de satin » de Paul Claudel sota la direcció de Olivier Py.
Es tracta d’una obra de teatre que dura 10 hores ! Si si no m’he equivocat escrivent, he marcat el numero deu , un ú i un zero.
Jo que estic en una companyia de teatre, i que l’obra més llarga que hem fet ha durat dues hores i mitja, no em puc estar de pensar en el temps de preparació per muntar un espectacle d’aquestes característiques!
És una marató de memòria, frases, interpretacions, vestuaris , llums , escenografia.
I jo penso: durant aquestes 10 hores, els actors faran els seves necessitats físiques ? menjaran? faran la siesta ? es dutxaran ?
I el públic ? repartiran entrepans, begudes i desodorants ? Podran aixecar-se per anar a estirar les cames ? i els fumadors ? els autoritzaran a fumar dins del teatre ? I el pàrking ? els hi sortirà caríssim !
Suposo que justament per la grandiositat de l’obra tant el públic com els actors han de ser realment excepcionals. Apassionats del teatre, pacients, amb un domini de la llengua perquè es tracta d’un text feixuc, i sobretot han d’estar acostumats, els uns, ha estar de peus i els altres, a estar assentats.
M’imagino la conversa d’una parella de Paris, dissabte al mati a les 10h :
V- Escolta François he quedat amb unes amigues per anar al teatre ara al migdia.
F- Al migdia ?
V- Si.
F- Ah.Quedem per dinar ?
V- No millor per sopar, quan surti de l’obra.
F- Tens un amant ?
V- No, perquè ?
F- Per res. Doncs jo Valérie marxo a la piscina. Tornaré passat demà. Tinc una amant però no sé trobar excuses tan esplèndides com les teves.
V- T’odio
F- Jo també

Homenatge a la Eli

Vull fer un homenatge a la Eli, la dona de fer feines que s’ocupa de netejar la segona planta de la meva empresa.
Arriba cada dia a les 18h sempre puntual amb les bosses de la compra. Es canvia de roba i es posa la seva bata. Una bata ratllada de presonera. Durant tres hores es dedicarà a netejar la merda dels altres.
Sempre discreta fa la seva feina amb energia i fins i tot sembla que ho faci amb ganes.
Quin mèrit....
De tant en quan intercanviem algunes paraules, parlem de banalitats, el temps, la feina, la família. Però no deixa la valleta. Ella va fent mentre xerra.
Avui m’ha proposat de fer un cafè juntes a la sala de cafès. 20 cèntims per un cafè aigualit que pretén ser un cafè expresso. Quin sentit del humor que té la maquina de cafés....
Ens hem assentat i m’ha explicat que per Pasqua anirà a Disneyland Paris amb la seva filla. Estava tota il·lusionada i ha deixat la seva timidesa de banda. Jo me l’escoltava amb atenció perquè veia que per ella era una satisfacció explicar m’ho.
De cop , ha passat algú darrera la porta de la sala de cafès, i la Eli s’ha posat vermella i nerviosa. Li he demanat que li passava i m’ha contestat : és la jefa que vé de tant en quan a controlar-nos perquè ens ha prohibit de prendre el cafè sentades. L’hem de prendre de peus. Perdona, li he dit ?
He estat a punt d’aixecar-me de la cadira i anar a dir-li quatre coses a aquella bruixa. Si perquè una persona així només pot ser una bruixa i una reprimida de la vida.
La Eli m’ha explicat que la jefa , abans també es posava la bata de ratlles de presonera i també rentava la merda del altres. Ah si, i també es prenia el cafè sentada. Però ara és jefa....I cal que imposi les seves regles, que no són les regles de l’empresa de neteja. No. Són les regles que una desgraciada imposa a les seves excompanyes de feina per poder demostrar la seva autoritat. Indignant. Patètic. Dèspota total.
La Eli estava tan espantada que li he agafat la mà i li dit que es tranquil·litzes que no passava res i que si li deien alguna cosa, jo diria que l’havia convidat perquè m’havia ajudat a endreçar unes caixes al despatx. El viatge a Paris havia desaparegut i la seva il·lusió també.
S’ha aixecat de la cadira, s’ha cordat la bata i ha marxat amb el cap cot a netejar l’escala.
Jo m’he quedat sola pensant en aquesta pobra noia que té la meva edat , que viu en el mateix país que jo però que la tracten com si estiguéssim a l’edat mitjana.
Estic esperant que torni a passar la bruixa. Em ve de gust convidar-la a cafè. Però abans escopiré a dins. Com a mínim.