Calla....que encara rebràs

Sabia que em costaria posar un post setmanal. El dilema que tinc, i reconec que no val com a excusa, és sempre el mateix : i de que parlo ? quin tema escullir ? personal ? d’interés general ? intel.lectual ? provocador ? No sé qui llegirà els meus posts, pero he de quedar bé. No se sap mai….
Llavors perdo tota espontanietat. Potser m’hagués agradat comentar aquell tema pero no…perquè sabran de quin partit politic soc. Potser podria comentar aquell article de…pero no perquè sabran de quina religio soc. Potser podria penjar el video del cantant…pero no, per que desvelaria els meus psicodelics gustos musicals.
He de fer part de la norma. No destacar. Ser discreta. Ser bona nena. He de ser politicament correcta. A menys que fossi completament anonima. Pero no és el meu cas. Tinc ben penjada la foto. No només la foto està penjada…. I no ha estat un acte per presumir. Tot i que, he quedat interessant oi ? Pero no. M’agrada veure la cara de la gent quan em parla. Per tant a mi també m’agrada donar la cara.
I ja hi som. Ja no podem dir tot allo que pensem. Bé els més coratjosos si. Jo, no ho soc. Soc de les que pensen : i que diran ? calla dona que encara rebràs.
Segurament quan la vida m’hagi fet patir més no tindré tanta por a dir el que penso i ser jo mateixa. Perquè…que passaria si la gent que em coneix sabés que reivendico la meva cultura cristiana, pero que soc atea ? que a Espanya votaria als socialistes, a França la dreta i Andorra el meu vei ! que escolto Flaix FM cada mati per anar a treballar fent explotar els decibels dins del meu cotxe ? i que a més ……Ostres !!! què estic fent ? què he dit ! Els meus pensaments han dictat aquesta ultima frase a els meus indisciplinats dits ! Ara tothom coneixerà algunes de les meves opinions. Em tancaran ? em castigaran ? em posaran cara a la pared ?

Per si de cas agrairia que algu crees una plataforma d’ajuda per a mi. Jo Senyors només volia tenir un blog, com tothom, per quedar bé, per que fa jove i ja vaig pels 37 i una ja es comença a sentir vella , i ara igual em jutjaran per dir qui soc i no qui hauria de ser …
En tot cas ha estat un plaer.
Ah si ! doncs ja que hi som, total em tancaran igualment, que sapigueu que també soc nacionaliSTA, feminiSTA i tot el que acaba per STA….

JA NO SABEM APRECIAR LA BELLESA ?

WASHINGTON POST, 4 APRIL 2007
A man sat at a metro station in Washington DC and started to play the violin. He played six Bach pieces for about 45 minutes. During that time, since it was rush hour, it was calculated that thousand of people went through the station, most of them on their way to work. A minute later, the violinist received his first dollar tip: a woman threw the money in the till and without stopping continued to walk. A few minutes later, someone leaned against the wall to listen to him, but the man looked at his watch and started to walk again. Clearly he was late for work.

The one who paid the most attention was a 3 year old boy. His mother tagged him along, hurried but the kid stopped to look at the violinist. Finally the mother pushed hard and the child continued to walk turning his head all the time. This action was repeated by several other children. All the parents, without exception, forced them to move on. In the 45 minutes the musician played, only 6 people stopped and stayed for a while. About 20 gave him money but continued to walk their normal pace. He collected $32. When he finished playing and silence took over, no one noticed it. No one applauded, nor was there any recognition.

No one knew this but the violinist was Joshua Bell, one of the best musicians in the world. He played one of the most intricate pieces ever written with a violin worth 3.5 million dollars. Two days before his playing in the subway, Joshua Bell sold out at a theater in Boston and the seats average $100. This is a real story. Joshua Bell playing incognito in the metro station was organized by the Washington Post as part of an social experiment about perception, taste and priorities of people.

The outlines were: In a commonplace environment at an inappropriate hour: Do we perceive beauty? Do we stop to appreciate it? Do we recognize the talent in an unexpected context? One of the possible conclusions from this experience could be: If we do not have a moment to stop and listen to one of the best musicians in the world playing the best music ever written, how many other things are we missing?

PINTURA I PUBLICITAT

Alguns puristes del tercer art, la pintura, troben molt poc correcte sabotejar quadres coneguts, afegint-hi elements nous per motius purament comercials.
Dic això després de veure la noticia de la mort del pintor Amèrica Andrew Wyeth, conegut sobretot per la seva pintura “Christina's World”.
La marca Budweiser va utilitzar aquest quadre per fer-ne un anunci que als meus ulls està molt encertat ja que mirant el quadre ens dona realment la sensació que “Christina” es mort de ganes d’arribar al cim de les cerveses Bud. Per extrapolació, nosaltres també tenim ganes de accedir a la cervesa.
Un altre quadre molt utilitzat per fer anuncis és el “Dejeuner sur herbe” de Manet - un dels meus pintors preferits del moviment Impressionista -.
Per mi és un bon mitjà per arribar a la gent que potser no coneix un pintor, i per tant és una manera d’apropar el públic a l’art.
Jugar amb elements moderns en un marc clàssic no deixa de ser compatible. L’efecte xocant i “transgressor” fa que no deixi a ningú indiferent. Agradarà més o menys però en tot cas recordarem l’anunci i de passada el quadre. Només per aquest últim punt valia la pena pervertir l’obra en qüestió.

CONTE : SOMBRA AQUI Y SOMBRA ALLA

A classe era la millor. Tenia les millors notes i les millors apreciacions. Els professors deien de ella que era una persona molt generosa i creativa. Algunes alumnes li tenien mania però en realitat era pura enveja. Cada nou tallat que feia era una veritable obra d’art. Transformava a les persones. Sabia trobar el pentinat que corresponia a la personalitat del model. Tothom sortia satisfet del l’Escola de Perruqueria i Estètica, per el tallat era gratis i a més era una mena de renaixement.
I els maquillatges ? Era capaç de canviar la fisonomia fent senzills retocs, però centre encertant el lloc i la quantitat que calia matisar. Dosificava els colors com un pintor que fa retrats. Les cares desprenien un lluminositat i una naturalitat excepcionals.
Després dels exàmens de finals de curs, que fàcilment va aprovar, havia de buscar feina. Tothom, i ella mateixa, estaven convençuts que seria immediat. Ningú ho dubtava, ni les alumnes que li tenien mania.
Va buscar feina en les perruqueries més prestigioses de la ciutat enviant curriculum i el book amb les seves realitzacions. Però van anant passant els dies i no rebia respostes. Quan trucava per saber alguna cosa , a tot arreu li dient el mateix : “Ho sentim molt senyoreta però la situació econòmica actual no ens permet contractar a ningú més. És una llàstima per que sembla que tingui molt de talent.”. No se’n podia avenir. A l’escola li havien repetit mil vegades que per ella trobar feina no seria cap problema però ho estava esdevenint. Moltes de les alumnes que li tenien enveja havien acabat trobant feina com a cambreres o venedores. El sector de la bellesa sembla en crisis.
I un dia va passar pel davant i va veure l’anunci : “Es precisa maquilladora”. Sense rumiar-s’ho va entrar per demanar informació i l’endemà ja començava. Havia trobat feina i les condicions econòmiques eren molt bones : 1500€ i 50€ per client. L’únic inconvenient és que havia d’estar 100% disponible incloent hi els caps de setmana.
Aquella mateixa nit no va dormir gaire bé, estava nerviosa. Li passaven pensaments diversos relacionats amb la seva nova feina. I si....com ho faria per.....estaria bé si ......hauria de .....Va fer molts mals sons i es va despertat varis cops ben suada.
Després de prendre’s un cafè i una aspirina per la migranya causada per la mala nit que havia passat, va preparar-se el maletí. Tenia molt clar que només podia treballar amb el seu material, comprat per internet a una casa de productes de bellesa molt prestigiosa. Per ella aquell era el secret dels seus magnífics maquillatges : la qualitat del material. També es va endur algunes revistes on de vegades trobava la inspiració. Quan va arribar al seu nou lloc de treball , el seu cap va ser molt directe :”Aquí mana el client, fem el que ens demana i no discutim.” Sabia que això li costaria una mica per que tenia el defecte o genialitat de improvisar. Però com que el resultat final era sempre tan inesperat, els clients mai s’havien queixat.
A les 10h va tenir el seva primera clienta. Una senyora d’uns 70 anys. No era el tipus de client que més li agradava, per que sovint el que havia de fer era un senzill pentinat d’allò més clàssic. Però no s’anava a queixar ara que tenia feina.
Una hora va necessitar per deixar aquella senyora radiant. Estava molt satisfeta del seu treball i tenia ganes de veure la cara que posaria el seu jefe. “Segur que li agrada”.
No podia creure el que sentia. No podia admetre que posessin en dubte la seva professionalitat. Era inesperat i excepcional que li diguessin que s’havia equivocat ! Però el seu cap va tornar a ser molt directe. I sabia que segurament era la ultima conversa que tindrien junts. “Senyoreta ja la vaig avisar que aquí tenim unes normes i li ho vaig dir ben clar. Aquí mana el client i es fa el que se’ns demana. La família volia una cosa senzilla, natural. I quin és el resultat ? Ha deixat a la senyora Bellsolà com una presentadora de cabaret ! Si sembla que no estigui... Què diran els familiar quan la vegin ? Li recordo que això és una funerària i no un centre d’Estètica “.

GRACIES SR NESTLE

Moltes gracies Sr Nestlé.
Gràcies per pensar en nosaltres.
Gràcies per pensar en nosaltres les mares que treballem.
Gràcies per pensar en nosaltres les mares que treballem i que a l’escola ens demanen de fer pastissos.
Gràcies per pensar en nosaltres les mares que treballem i que a l’escola ens demanen de fer pastissos i nosaltres voluntàriament ens oferim per fer-los, perquè tot i que els podríem comprar ja fets i embalats, doncs no, no volem passar per unes males mares, els volem fer nosaltres, amb les nostres mans, volem embrutar-nos les mans, el davantal, la cuina i sentir que som unes veritables Bree Van de Kamp. Segur que així els nostres fills ens estimaran més i podran lluir d’una mare-cuinera!Si fill la mare també sap fer pastissos!
Son les 21h. Tothom dorm. Vaig a la cuina i radera de les cassoles trec una bossa del super: dins hi ha la meva salvació, el meu honor, el meu prestigi. Contemplo aquell sobre quadrat que s’aguanta sol pel pes de la massa que hi ha dins. El toco, me’l porto a la boca i el beso: si,si Sr Nestlé no sap el bé que li farà a la meva consciencia.

Pas 1 : llegir les instruccions del paquet « Bizcocho de chocolat para 8 personas»
Pas 2 : encendre el forn
Pas 3 : busco el motlle en forma de cor : que no falti el glamour
Pas 4 : obro el sobre i delicadament verso el seu contingut, una massa de xocolata deliciosa ( em permeto llepar-me els dits )
Pas 5: poso el motlle al forn
Pas 6 : cronometro: 40 minuts
Pas 7 : em serveixo una merescuda cervesa a la salut del Sr Nestlé

Dintre de 40 minuts tindré un fantàstic i exquisit pastis de xocolata en forma de cor. The must !
Demà quan la meva filla porti el pastis a l’escola, orgullosa dirà : és la “meua” mama qui l’ha fet.
I jo, satisfeta d’haver complert la meva missió, tindré un pensament especial pel Sr Nestlé i per a totes les mares que treballem i que a l’escola ens demanen de fer pastissos i nosaltres voluntàriament ens oferim per fer-los, perquè tot i que podríem comprar los ja fets i embalats, doncs no, no volem passar per unes males mares, els volem fer nosaltres, amb les nostres mans, volem embrutar-nos les mans, el davantal, la cuina i sentir que som unes veritables Bree Van de Kamp. Segur que així els nostres fills ens estimaran més i podran lluir d’una mare-cuinera!Si fill la mare també sap fer pastissos!

TRAFIC

Aquest mati mentre estava fent cua per arribar a la feina m’he recordat d’una cançó del cantautor francés Francis Cabrel, que es diu : “El meu lloc en el tràfic” .

Diu així :
“El dia comença
M’acabo de llevar
I ja porto una fulla a les galtes
.......
El motor que engego
M’ajuda a agafar lentament
El meu lloc en el tràfic
.....
M’agradaria que algú em deslliures
Però el qui he escollit
Em dono el just per viure
I massa poc per a que pugui fugir
.......
Hi ha tantes coses greus
Que succeeixen en els carrers
Que els meus fills ja saben
Que un dia hauran d’agafar
El meu lloc en el tràfic”

Trobo que és una visió molt realista de la meva, de la nostra vida.
De bon mati ja vaig de bòlit per arreglar me i marxar a treballar. Em “tunejo” de dalt a baix per donar la millor imatge possible, desperto a corre cuita les meves filles que mig dormides s’han de rentar, vestir-se, esmorzar, preparar la cartera i ràpid ( sempre ràpid ) cap a l’escola. El temps se’ns cau a sobre com una tapa d’olla a pressió i em passo l’estona cridant com una histèrica : “va espavileu que arribaré tard a la feina !”.
Les abandono a l’entrada del col·legi, pujo al cotxe, torno a baixar les interpelo, les hi faig un peto ( m’oblidava que era mama i que els nens necesiten petons i abraçades per comença bé el dia...) , torno a pujar al cotxe i direcció la feina.
A la carretera, cotxes i més cotxes, pitades, esquivades, males cares..... Surt més fum del cap de la gent que dels tubs descapaments. Crec que contamia més l'ambient el mal humor de la gent que el propi co2 que desprenen els vehicles.....
Sort que la musica a fons em fa oblidar per un moment que no soc cap formiga sino un ser humà. I aixo que el meu cotxe és negre, la meva jaqueta també i que vaig seguint ordenadament el cotxe del davant.
Treballo per satisfacció però sobretot per una necessitat alimentaria !!!Com la majoria ja ho sé. Tampoc em puc queixar, jo tinc la sort de tenir una feina.
Com diu molt encertadament la cançó em donen el just per viure però massa poc per a poder fugir !
I demà tornem hi.....i més tard ho faran elles.

TOT IGUAL

Quan penso que és un dibuix fet per Plantu - dibuixant del diari LE MONDE - l'any 2001 quan Hamas va perpetrar varis atentats suicides a Israel. ...No s'ha avançat en res. No comment.

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

ADIEU GASTON

Aquests dies entre el mal temps i el conflicte palestino-israelià les coses dolces sembla que no tinguin lloc de ser.
Però no em puc estar de pensar en el gran Pastisser de renom internacional Gaston Lenôtre que ens va deixar ahir a l’edat de 88 anys.
Aquest home va passar de tenir una pastisseria de barri a crear un veritable imperi del Dolç !
Els seus pastissos eren veritables obres d’art que regalaven no només la vista sinó també els paladars de nombrosos gormands.
Gràcies senyor Lenôtre per haver endolcit un mon que prou ho necessita !

TINTIN ROSA ?

Tintin celebra aquest anys els seus 80 anys !
I ara un diputat anglés, en Matthew Parris pretén fer-li fer el seu coming-out anunciant que Tintin era i és gay !!!
Tant a França com a Bèlgica ( on el personatge fa part del patrimoni nacional ) , la gent es posa les mans al cap : com un ser tan pur - la veritat és que jo mateixa el veia més aviat com els àngels, que ni Déu ( bé ell si.. ) sap quin sexe tenen – podria tenir aquest tipus desviació sexual ! Oh my God !
Crec que anar a analitzar la sexualitat d’un personatge de ficció ja és tenir ganes de passar el temps.
Per mi Tintin va ser juntament amb Asterix uns dels primers Còmics que vaig llegir en francès. A la època, no em vaig preguntar mai per què no tenia novia, per que m’era igual. Jo només veia un adolescent que tenia la gran sort de viure aventures arreu del mon i que les compartia amb mi mitjançant la lectura.
Deixem la psico-analisis pels ser vius que segurament ho necessitem més que un personatge sense anima però que ens ha animat molt !

VEIL VERSUS ZIDANE

La Sra.Simone Veil ha rebut aquesta setmana a França la distingida medalla de “ La Legió d’Honor” al mateix temps que el jugador de futbol Zinedine Zidane ( si si el del cop de cap a la final de la última copa del mon, si recordo bé ).
En quedo incrèdula davant d’aquest fet per que em costa comparar una personalitat com la Simone Veil, dona política, que va jugar un paper molt important en la lluita pels drets de les dones i un jugar de futbol....per molt bo que sigui.
Certament ella ha contribuït a fer canviar les mentalitats, a fer avançar les llibertats i en canvi en Zinedine ha fet gaudir i patir molta gent amb el seu particular toc de pilota.
És clar que no tots admirem les persones per les mateixes coses, i no tenim el mateix concepte del que ens fa feliç, ens satisfà i ens omple.
Continuo pensant però que és incomprensible atribuir el mateix reconeixement nacional i a més per part de la màxima autoritat d’un país, a dues persones amb destins tant diferents.
Finalment pel que veig aquesta prestigiosa medalla se la mereixen totes aquelles persones que son els millors en la seva disciplina , ja sigui a nivell esportiu, polític, intel·lectual...etc.
Per quan doncs la medalla de la “Legió d’Honor” per aquell que sàpiga fer el millor pa amb tomàquet del mon ?

Gràcies senyora Dati, gràcies per haver tornat a la feina després de 5 dies d'haver parit ! Gràcies per oblidar els drets pels quals han lluitat tant les dones! Gràcies per cridar alt i fort que és no es cap problema conciliar vida laboral i vida familar. Ja m'agradaria saber que en pensa la Simone Veil...
Amb reaccions com aquesta només fa que menysprear la resta de dones que hem de lluitar per que se'n reconegui com a bones professionals i al mateix temps com a mare exemplars.
Essent una persona mediatica, hagues pogut sospesar el seu acte. No ho ha fet. Lleig, molt lleig.

LA VANGUARDIA 08/01/2009
Regreso relámpago de´mamá Rachida´

LLUÍS URÍA - París Corresponsal

La ministra francesa vuelve al trabajo a los 5 días de parir
LLUÍS URÍA - París Corresponsal - Parto? ¿qué parto? Cinco días después de dar a luz mediante cesárea a su hija Zohra, la ministra francesa de Justicia, Rachida Dati, de 43 años, regresó ayer al trabajo como si nada. Ella misma había avanzado que no pensaba abandonar por mucho tiempo sus responsabilidades ministeriales, pero nadie se esperaba que el descanso por maternidad fuera tan exiguo. La apertura del año judicial, en un acto solemne presidido por Nicolas Sarkozy en el Tribunal de Casación, precipitó sin duda su retorno. Rachida Dati abandonó la clínica a las 9.45 horas de la mañana, con su hija en bandolera, y tras una breve parada en su casa se fue al Elíseo para participar - desayuno incluido-en el primer Consejo de Ministros del año. Chaqueta de terciopelo negro, vestido corto del mismo color, tacones de aguja, peinado de peluquería, Dati reapareció radiante y espléndida. Delgada y sin rastro de cansancio, sólo la ligera redondez del vientre recordaba el parto. ...